"Vaig aprendre les conjugacions dels verbs anant en bici per Oxford"

L'atzar és un excés de sentit, i una ruleta imprevisible amb la qual és millor aliar-se i no aturar-la abans d'hora. L'atzar ha governat la vida de Henry Ettinghausen, nascut el 1940, en plena Segona Guerra Mundial, en un hospital de l'oest de Londres. L'atzar ens ha reunit perquè vaig esmentar la seva dona, la Mercè, en un article sobre la petjada catalana a Cambridge i encara que ell no el va llegir, algú l'hi va comentar, i el Henry va desfer el camí entre el text i l'autor fins a trobar-me, per agrair-me la referència.

La Mercè ja no és al seu costat –va morir el 2020 després de 58 anys de matrimoni; es van casar a Oxford el 29 de juliol del 1962–, però sí que queda el seu testimoni en dos llibres que mereixen esment: Ombres sota un cel radiant (2009, CCG Edicions) i Mitja vida a Anglaterra (2020, Curbet Edicions) formen la història d'un doble exili o, més ben dit, la d'un exili i una aventura: el de la nena que va haver de marxar de Barcelona pels bombardejos de Franco del 1938 i el de la dona agosarada que el 1956 decideix –per una casualitat anterior– marxar a Cambridge a estudiar anglès.

Em trobo amb Henry Ettinghausen en un pub de Maida Vale, un dels barris més benestants de la ciutat, un dia de l'estiu robat de la capital britànica: núvols, pluja, el cel que s'esqueixa i que es torna a tapar, un clàssic. Hem de canviar a un local del davant perquè ens volen matar de fam i set fent-nos esperar. Però ens podríem haver trobat a la Pera, al Baix Empordà, a cal Fuster, la casa que el Henry i la Mercè van adquirir a finals dels anys 60, molt poc després que arribés l'aigua corrent a la vila i comencés a canviar-ho tot: "Vam ser els primers estrangers a comprar una casa a la Pera".

La Mercè, esclar, no n'era, d'estrangera. I el Henry tampoc. És un català d'esperit més europeu que no pas anglès, i que navega com pot amb els conflictes d'identitat que provoca l'estranyament. "Fins aquest any que no he pogut tornar a votar al Regne Unit, em sentia una mica portuguès. No he demanat la nacionalitat espanyola perquè estic esperant a demanar la catalana". No és el mateix, però com a mínim li han agraït els serveis prestats al país, a la seva cultura i a la seva història –té un munt de publicacions, i un currículum que fa enveja– amb la Creu de Sant Jordi, que va rebre el 2003 de mans del president Pujol. Amb el seu amic Antoni Strubell, el Henry, per exemple, va formar part de la Comissió de la Dignitat pel retorn dels papers de Salamanca.

El 22 d'abril del 2001, vint-i-dos dies després de jubilar-se a Southampton, la Mercè i ell feien la mudança cap a la Pera, "una decisió presa molts anys abans". Tot plegat, un viatge que va començar també per atzar. Perquè l'estiu del 1959 una amiga d'ella la va convidar a fer punting –navegar per un riu en una barca llarga de fons pla (punt en anglès) que es mou empenyent un pal llarg contra el fons– amb un parell d'amics i un d'aquests va acabar presentant-li el Henry. La Mercè, professora de català, castellà, francès i anglès, li va ensenyar la llengua, que parla de forma impecable amb un accent tocat per la tramuntana. "Vaig aprendre les conjugacions dels verbs catalans anant en bici per Oxford". Un mètode infal·lible, si ens fixem en els resultats.

Hi ha molts més atzars en la vida del Henry: l'avi, presoner a Alemanya durant la Primera Guerra Mundial; el fill, el Dídac, metge per sort… Però el que és fonamental, el que ho lliga tot, és la Mercè i la seva Mitja vida a Anglaterra.