Com podem aprendre a posar límits (i a acceptar que podem decebre els altres)

Nova YorkEn els últims anys hi ha hagut cares conegudes de diferents sectors que han fet un pas endavant per prioritzar la salut mental. Ho va fer, per exemple, la gimnasta Simone Biles quan va abandonar els Jocs Olímpics del 2020 o la tenista Naomi Osaka quan va evitar parlar amb la premsa a l'Open de França del 2021. També ho va fer el cantant Shawn Mendes quan va cancel·lar una gira per motius de salut mental el 2022 i, més recentment, l'estrella del pop Chappell Roan ha cancel·lat dues actuacions que tenia previstes en festivals de música pel mateix motiu.

Aquests actes fets per gent coneguda posen de manifest una veritat incòmoda: tot i que la cura d'un mateix és important, posar les teves pròpies necessitats en primer pla sovint significa desil·lusionar els altres. Quan poses límits hi ha una probabilitat elevada que "algunes persones se sentin ferides, fins i tot sentin ràbia o se sentin decebudes", explica Juliane Taylor Shore, terapeuta. "La perspectiva de desil·lusionar algú pot fer que deixeu de banda les vostres necessitats", destaca Shore, però hi ha maneres de dir no sense que sigui tan problemàtic. Li hem demanat a Shore i altres professionals de la salut mental que comparteixin alguns consells sobre com fer-ho. 

Entendre per què dir no és incòmode

Amy Wilson, de 54 anys, es descriu a si mateixa com una persona a qui li agrada complaure la gent. Però a principis de la pandèmia, es va trobar sobrepassada i, per primera vegada, va haver d'aprendre a dir que no. Quan va anunciar la seva decisió de renunciar com a presidenta de la junta d'una organització en la qual era voluntària diu que va notar un “silenci estrany". “La part difícil, si ets una persona a qui li agrada complaure, és no intentar omplir aquest silenci”, explica Wilson, autora del llibre Happy to Help, una col·lecció d'assajos sobre el tema que es publicarà al gener.

Posar límits pot ser un repte perquè som criatures inherentment socials, destaca Kathleen Smith, que també és terapeuta. És "automàtic" que el cervell humà es preocupi pel que pensen els altres, comenta la doctora Smith "i és per una bona raó!" "Estem fets per cooperar i per mantenir la gent tranquil·la i feliç", matisa. Entendre això us pot donar coratge per establir límits de tots tipus, ja siguin de gran importància, com ara dir prou a un lloc de treball en el qual s’acumula més feina de la que podeu gestionar, o relativament de petita importància, com no contestar la trucada de la vostra mare quan estàs ocupat, afegeix.

Ofereix context, però no massa

"«No» és una frase completa". Ho diu el doctor Gregory Scott Brown, psiquiatre i autor de The Self-Healing Mind, que diu que sent molt aquesta frase. "Això sona bé, però crec que a la vida real és molt difícil dir-li a tothom que no". Per descomptat, no deveu a ningú detalls sobre la vostra salut o sobre el vostre benestar, destaca el doctor Brown, però admet que compartir una mica de context pot ajudar a fomentar la comprensió per part dels altres. Ho podeu fer de forma senzilla, amb frases com ara: "No, no puc fer-ho perquè necessito centrar-me una mica més en la meva salut mental", comenta. Tot i això, deixa clar que posar límits no és el mateix que cremar ponts. "Un no no ha de ser una cosa permanent", diu.

Preneu-vos-ho amb calma

L’autocompassió consisteix en trobar un punt dolç entre les nostres necessitats i les dels altres, explica Kristin Neff, professora associada de psicologia de l'educació a la Universitat de Texas a Austin, que ha escrit diversos llibres sobre el tema. Després de decebre algú, la doctora Neff recomana fer unes quantes respiracions profundes i tancar els ulls. "Penseu en la persona que heu defraudat i en l'esdeveniment que ho ha provocat, i passeu uns moments asseguts amb qualsevol sentiment de dolor o culpa que sorgeixi. A continuació, recordeu-vos que sou humans i animeu-vos a acceptar qui sou", proposa la doctora Neff. "I intenta no veure la reacció de l’altra persona com un reflex teu". Shore subratlla que hem de recordar que no som responsables dels sentiments de ningú, perquè poden estar configurats per la història de la persona o el dia que està tenint.

Pensa com un pare autoritari

"Molts pares aconsegueixen seguir posant límits encara que això provoqui angoixa en els seus fills", explica Smith. De fet, hi ha investigacions que demostren que aquest tipus de pares amb autoritat fan bé als nens. “Però crec que no som bons a l'hora de traslladar això a les relacions amb altres adults”, diu Smits. “Aquests mateixos pares que tenen autoritat a casa seva després es troben amb dificultats per dir que no al seu cap o a un amic molt exigent”. 

Per això, "per establir límits ens pot ajudar el fet de mantenir la nostra mentalitat de pares en altres situacions", diu Smith. Cal recordar que l'angoixa de l’altra persona no ens matarà i que preservar el vostre benestar en definitiva reforçarà les vostres relacions. "Així és com ajudem els nens a créixer", comenta Smith sobre el fet de posar límits, fent el mateix amb adults “també ens ajudem els uns als altres a créixer".