“Aquesta feina em donarà ales per arribar on vull”

Palma“No puc estar més agraïda”, repeteix una vegada i una altra durant la conversa. Carme (nom fictici) és una de les 254 beneficiàries del programa del Govern SOIB Dona, adreçat a víctimes de violència masclista, el qual es va posar en marxa el març del 2018. “Aquesta feina em donarà ales per arribar on vull”, afirma amb un somriure que il·lumina el local on es fa l’entrevista. Aquesta felicitat i agraïment no són exclusius de Carme, les dones que estan en aquest programa comparteixen aquests sentiments. “Se’ls nota a la cara”, afirma Roser (nom fictici), una treballadora del SOIB que forma part de la xarxa de tutores -n’hi ha 14 entre les quatre illes- que acompanyen les víctimes del masclisme en aquest procés laboral. “Veuen que no és només el tema de l’autonomia econòmica, sinó que poden fer gestions, que estan en contacte amb altres persones, amb els companys de feina, que si en tenen es fan càrrec dels seus infants i que tiren endavant amb les seves vides”, diu la tutora d’aquest programa, que ofereix ingressos dignes i una estabilitat que esdevé una font directa d’autoestima.

Reconstruir la seva vida no ha estat senzill per a Carme. Després de denunciar la seva parella per maltractament, es va veure al carrer amb les maletes. En aquell moment no tenia cap suport, ja que la seva família havia trencat la relació amb ella precisament perquè mantenia una relació sentimental amb aquest home que, segons explica, tenia problemes amb les drogues i un comportament molt masclista. Al jutjat, quan va posar la denúncia, li varen dir que podia rebre ajuda i assessorament a l’Oficina de la Dona d’Eivissa, on li varen facilitar quedar-se en un pis un parell de dies. Al cap de poc va ingressar a l’hospital perquè pateix una malaltia autoimmune que empitjora amb l’estrès i l’ansietat, i els episodis viscuts li varen provocar una recaiguda.

Quan es va recuperar, va arribar l’oferta del seu actual lloc de feina. “Vaig fer l’entrevista per videoconferència. Tenia clar que amb el meu perfil era més fàcil trobar una feina a Palma. No ho vaig dubtar”, explica. Ara, diu, es troba en un bon moment. L’únic que li molesta és haver de compartir pis a causa de la dificultat de trobar a Palma una casa de lloguer a un preu raonable. Creu que en qualsevol moment s’ho podrà permetre. D’altra banda, està convençuda que quan acabi l’any de contracte previst pel SOIB Dona aconseguirà tirar endavant laboralment amb projectes personals, sobretot de l’àmbit de la creació de pàgines web.

Transició laboral

Des de la seva experiència com a tutora i sobretot com a treballadora del SOIB, Roser veu imprescindible que quan les dones estiguin instal·lades al seu lloc de feina i hagin passat tres o quatre mesos, es plantegin cercar la feina següent. I, en això, les dones ho tenen més complicat que els homes. El 2018 la taxa d’activitat femenina era del 59%, mentre que la dels homes era del 69%, és a dir, 11 punts per sobre, d’acord amb les dades del darrer Observatori del Treball de les Illes Balears, fet públic pel Govern. Una possibilitat per millorar el SOIB Dona, segons Roser, seria incorporar al programa “una transició cap al sector privat”, afirma. De moment no hi ha cap empresa privada implicada en aquest projecte pioner que, a diferència de la resta de comunitats, no és només d’orientació, sinó que aconsegueix una feina d’un any. Actualment hi participen 77 entitats: el 73%, ens locals i empreses municipals; un 18%, entitats sense afany de lucre, i un 9% formen part del sector instrumental del Govern balear, és a dir, són empreses públiques.

El context laboral triat pel SOIB Dona preveu que les treballadores poden ser cridades a declarar al jutjat i que han passat per processos psicològics durs. “Totes tenen la qualificació d’idoneïtat per poder fer feina, expedida pels Serveis Socials o ara pel Centre d’Informació de la Dona dels consells, des que l’IBdona va traspassar les competències”, apunta Roser.

Cal tenir en compte que els espais laborals on no es prioritza el benefici econòmic permeten a les dones assolir competències necessàries, ja que moltes o bé havien estat allunyades del món laboral o no havien pogut desenvolupar-se per culpa del maltractador. És el cas de Laia (nom fictici). El seu anterior marit li va fer la vida impossible anul·lant-la fins al límit. A més del maltractament, ella s’havia fet càrrec de tot i ell no feia absolutament res. “Deia ‘jo som qui fa feina’, sense tenir en compte que jo també treballava, encara que era a mitja jornada, perquè em feia càrrec dels nins i era jo la que m’havia d’adaptar a tot”, recorda Laia, “però som una persona que sempre he cercat feina pel meu compte”. Va descobrir el programa quan va anar al SOIB a cercar-ne i valora molt l’estabilitat. “En algú que ha patit com jo és molt necessària, perquè vius molts alts i baixos”.

N’hi ha que troben una altra feina abans d’acabar el programa, però no són la majoria. Cal tenir en compte les condicions de cada oferta. “De vegades es tracta de contractes d’un mes i potser encara tenen per davant sis mesos. Això s’ha de valorar, però ho han de decidir elles”, diu Roser. Aquesta és una de les consignes bàsiques de les tutores: respectar l’autonomia de les dones. “No pot ser que vinguin d’una relació on els deien què podien o què havien de fer i que aquí també facem el mateix”.

Possibles millores

El lloc de feina que ocupen aquestes dones mai pot ser per substituir algú de la plantilla, sempre és de suport a un departament, explica Mar (nom fictici), coordinadora d’una entitat municipal que participa del programa SOIB Dona. Es declara molt satisfeta amb el programa, però també creu que s’ha de polir. “Tot funciona molt bé i és molt eficaç, pèrò en lloc de demanar nosaltres, ens podrien dir quina quantitat de dones hi ha d’un determinat perfil i quins tipus de perfil hi ha, perquè potser a nosaltres no se’ns ocorre que tenen arquitectes o advocades o una persona que és forestal o mecànica”, afirma.

La coordinadora reconeix que aquesta iniciativa no és només directament beneficiosa per a les dones víctimes de violència masclista, sinó que també permet un respir a les entitats locals i als ajuntaments, sobretot als petits, ja que la llei Montoro no els deixa ampliar les plantilles.

Ni les tutores del SOIB Dona ni les entitats i organitzacions on fan feina coneixen el detall de l’infern que varen viure aquestes dones. “Només si elles en volen parlar, perquè a la nostra feina no ens afecta gens”, assegura Mar. Roser pensa el mateix. Ella comenta que només es preocupa de tenir el contacte de l’entitat o de la persona que li dona assistència psicològica, si és que en té cap. “Però no parlam gens d’aquest tema, seria tornar a victimitzar-les. I això és el darrer que necessiten”, afegeix.