Els aqüífers no es recuperen: 1.200 nous pous en un any

PalmaEl Govern ha autoritzat els darrers dotze mesos 1.200 noves perforacions per extreure i emprar aigua per al subministrament humà i per a l’agricultura, segons les dades aportades per la Direcció General de Recursos hídrics a l’ARABalears. Aquests pous nous s’afegeixen als més de 50.000 legals que any rere any xuclen la sang de la terra i aprofiten aquest recurs que emmagatzema el subsol de cada illa per abastir-se.

Emperò la situació d’aquestes masses d’aigua subterrània, que subministren cada any més del 70% del total del consum de les Illes, és delicada, perquè acumulen anys de sobreexplotació, manca de control de les extraccions, ús de nitrats que n’ha contaminat algunes i moltes perforacions il·legals. Tot plegat ha provocat uns danys considerables a aquest tresor subterrani, especialment visibles en el cas d’Eivissa, on ja només dues de les onze masses d’aigua de l’illa estan en bon estat.

Davant d’aquesta realitat, la pregunta és òbvia: com es poden donar llicències a 1.200 nous pous anuals si la sobreexplotació afavoreix la progressiva intrusió d’aigua marina i la consegüent salinització?“És molt senzill: perquè la normativa actual, inclòs el Pla hidrològic de les Balears –que va aprovar el Pacte d’esquerres– ho permet. No tenc altra alternativa que signar les autoritzacions que compleixen els requisits”, explica el Director General de Recursos Hídrics del Govern, Joan Calafat, qui no dubta a manifestar la seva preocupació sobre “una realitat que no és com voldríem”. “S’ha de reformar la normativa per protegir un dels recursos més importants que tenim”, afegeix.

Eivissa és un bon exemple de com han anat les coses a l’Arxipèlag. De les onze principals masses d’aigua subterrànies, només dues tenen una situació que es pot considerar saludable. L’illa tenia menys de 80.000 habitants als anys 90, i en un quart de segle ha duplicat la seva població. Aquest fet i l’increment del nombre de construccions en sòl rústic orientades al turisme i amb grans consums d’aigua han provocat “una situació que és absolutament insostenible”, critica la portaveu del GEN-GOB d’Eivissa, Neus Prats. “Som davant una emergència i per això hem demanat una vegada i una altra que s’aturin en sec les noves construccions i explotacions d’aigua. Cap territori pot suportar un creixement així”, afegeix l’activista.

Una de les solucions que es van plantejar ja fa dues dècades, en temps del president Jaume Matas, varen ser les dessaladores. La lògica era molt senzilla, com recorda Cels García, catedràtic de Geografia de la UIB: “A causa del creixement urbanístic s’havia extret massa aigua del subsol i els aqüífers litorals s’estaven salinitzant per la pressió de l’aigua marina. Per tant, si érem capaços de fabricar aigua, els aqüífers descansarien”. Els anuncis d’aquelles dessaladores anaven acompanyats de la certesa que, si baixava l’extracció d’aigua, amb el temps la sal desapareixeria. “De moment no ha estat així. En els treballs recents que hem fet estam detectant una quantitat molt estable de sal, i això és una molt mala notícia que encara estam acabant de processar”, assegura García.

Per als ecologistes eivissencs l’explicació d’aquesta situació és que, “per molt que s’hagin connectat consums urbans a les dessaladores, el sòl rústic s’ha omplert de grans xalets que xuclen aigua, amb permís o sense, per a usos turístics propis del nord: piscines i gespa a una zona on no plou gens”. “Ens quedam sense veu de cridar reclamant una solució urgent, perquè ens estam carregant el patrimoni de l’illa i aquí sembla que no passa res”, etziba Neus Prats.

“El control dels pous és fonamental. El de fa anys no era dolent, però ara hi ha molta més tecnologia i cal incorporar-la amb seguiments digitals, com ja es fa a d’altres indrets de l’Estat”, assenyala Cels García. “El que no pot ser és que l’Administració no sàpiga quanta aigua s’extreu. És un aspecte que s’ha de millorar de manera urgent”, afegeix. “Tenim clar que en part anam a cegues, i la digitalització i un control més gran dels consums i dels nivells serà una prioritat”, es compromet el director general Joan Calafat.

L’exemple de Banyalbufar

Les Pitiüses tenen els pitjors índexs d’aqüífers salinitzats, mentre que a Mallorca aquest problema afecta principalment el Llevant. A més, l’ús de nitrats també ha perjudicat una sèrie d’aqüífers de zones tradicionalment agrícoles. Però el que ha sorprès durant les darreres setmanes és que un poble de muntanya, Banyalbufar, hagi hagut de fer restriccions i fixar un consum màxim de 75 litres per habitant i dia perquè el dipòsit municipal s’ha eixugat. “La font que abasteix el municipi ha anat perdent cabal els darrers anys i no s’han fet les obres d’inversió i manteniment que calien”, explica l’ambientòloga i experta en recursos hídrics, Caterina Amengual.

Aquesta experta ha fet una tasca de suport tècnic a l’Ajuntament de Banyalbufar per planificar la situació i evitar que un municipi que en principi no hauria de tenir problemes d’aigua, no hagi d’acabar tallant el subministrament. “El consum s’ha incrementat, la sequera ha fet que la font aporti menys aigua, i les alternatives no es poden improvisar. Això és una lliçó que ens ha de servir per a molts altres llocs”, considera. A més, s’hi ha posat en marxa una revisió tarifària perquè “s’incrementi la progressivitat”. “Qui més consumeix, ha de pagar més. L’aigua ha de pagar l’aigua”, sentencia. Amengual considera “imprescindible” una llei d’aigües a les Balears. “O no ens en sortirem”, conclou.