“Ara ja no estam empegueïts de dir que som marroquins de Mallorca”

Palma“Entre les primeres generacions de marroquins que venguérem a Mallorca i els joves que ja hi han nascut hi ha diferències. Ho he vist aquests dies, amb el Mundial de futbol. Seguint el partit entre el Marroc i França al kebab Roma de sa Pobla, al meu costat hi seia un al·lot d’11 o 12 anys. Quan haguérem perdut, el vaig veure tot seriós, fora dir res. ‘Què tens?’, li vaig demanar. Ell em va respondre: ‘ja som defora, i tot s’ha acabat!’. Jo li vaig dir que no s’havia acabat res, que mai havíem pensat que el Marroc arribaria tan enfora. I li vaig dir que, estant a sa Pobla, ho havíem de celebrar. El nin es va aferrar a mi i jo vaig plorar”.

Qui explica aquesta escena és Illiass Hamdaoui Alla, un pobler nascut el 1993 a la ciutat d’Oujda, que arribà a Mallorca el 1997. Segons l’Institut d’Estadística de les Illes Balears (Ibestat), els residents balears amb nacionalitat marroquina eren 29.000 l’any passat. És la comunitat estrangera més nombrosa de les Illes. Darrere hi ha els italians, amb més de 21.000 residents. La segueixen els residents amb nacionalitat alemanya, que són més de 18.000. L’estadística oficial no compta Illias, perquè l’administració no comptabilitza sentiments, sinó passaports. I ja fa molts d’anys que aquest jove té passaport espanyol.

“Per primera vegada, i arran del futbol, no estic empegueït de dir que som marroquí. Fins ara, ho deia amb la boca petita”, explica aquest jove que va estudiar el grau superior en Activitats Físiques i Esportives a l’IES Albuhaira de Muro. “Tot i que jo vaig venir aquí molt petit, record perfectament els primers anys d’escola i com de diferent em sentia dels al·lots nascuts a sa Pobla. Record una ocasió en què havíem de fer una rotlada al pati i una nina em va retirar la mà. Quan ho vaig explicar a mon pare, ell no me’n va donar cap explicació. Amb el temps, però, vaig entendre que allò havia passat perquè a aquella nina qualcú li havia dit que jo era moro”, relata.

Les coses, però, van canviant amb el temps. “Ara això ja no passa. Hem fet feina per evitar-ho”, comenta Pere Perelló, que es va especialitzar en la gestió de la diversitat quan era el cap de la Policia Local de sa Pobla. “Hi ha al·lots d’origen marroquí i al·lots d’origen autòcton que fan els deures plegats i que també fan activitats extraescolars. Això és un gran avanç. Fa vint anys hi havia desconfiança per part de les dues comunitats. En el cas de les famílies marroquines, els era difícil deixar que els nins anassin a cases i espais externs. Se sentien amenaçats”, explica Perelló, gran coneixedor del fenomen migratori a sa Pobla i arreu de Mallorca.

El regidor de Participació Ciutadana de sa Pobla, Biel Payeras, és de la mateixa edat que Illias. Va ser durant els seus anys escolars, a finals dels noranta i principis dels 2000, quan les aules de sa Pobla deixaren de ser uniformes. “Molts dels joves d’origen marroquí que vengueren a escola amb mi ara ja no viuen al poble. Molts se n’han anat a fer feina a països europeus”, assegura el regidor.

“Estim Mallorca i no me’n vull anar”

Illias confirma la teoria del regidor: “Molts dels amics que tenia d’infant ara són a França, Bèlgica o Holanda. Partiren fa uns anys, durant els moments més durs de la crisi. La gent mallorquina sol tenir una xarxa familiar que els proporciona seguretat laboral. Sempre hi ha un cosí amb una empresa que els contracta. En canvi, els marroquins no tenim això. A França els vincles estan més consolidats, perquè la migració va començar fa temps”.

“Jo xerr català, castellà, francès, anglès i, per descomptat, àrab i berber. Molts em diuen ‘per què no te’n vas a França?’, però jo no me’n vull anar. No em veig amb una vida fora de Mallorca”, conclou Illias, que fa feina al Servei de Socorrisme de Platges de Muro.

Les anades entre els països europeus i les Balears són comunes entre les generacions joves de marroquins. Tijani Bouhjira (29 anys) n’és un exemple. Després d’haver estat a Holanda i Bèlgica, va tornar a Mallorca i va obrir el kebab Cafeteria Snack Roma, a sa Pobla. El local s’ha convertit en un dels centres habituals de reunió de la comunitat marroquina, des d’on han seguit la seva selecció durant el Mundial. “Els dies de partit, hem instal·lat una pantalla grossa a defora, l’Ajuntament ens ha deixat les cadires i ha tallat el trànsit amb barreres”, comenta Tijani. 

El negoci, que du a mitges amb els seus dos germans grans, li funciona. “Aquests dies estic enllestint un nou local a Palma, a Son Gotleu, que també serà un kebab. Cada dia farem viatges entre sa Pobla i Palma. El més probable, però, és que amb la meva dona i els meus dos infants ens n’hi anem a viure”, explica l’empresari.

Qüestió de sentiments

Qui també es desplaça habitualment a Palma és Lamia Abbassi Belkasmi (Tiflet, 1996), una jove mestra que ara fa feina en una empresa de lloguer de cotxes. “He anat a veure algun partit al kebab de Tijani i l’ambient ha estat de molta d’il·lusió. És molt positiu per al Marroc, perquè això no passava d’ençà de l’any 1986. Vaig venir a Mallorca de ben petita i pens que això no és contradictori amb els sentiments. Si una persona se sent més d’una banda que no d’una altra crec que s’ha de respectar”, reflexiona Lamia.

Tot i els avanços que els joves marroquins han assolit tant en els negocis com en l’educació, pensen que encara els queden nivells per pujar en l’escala de la societat de les Balears. “La meva experiència –reflexiona Tijani des del tasser del seu local– em diu que créixer com un adolescent sense papers et converteix en un adult responsable. Sempre tens por i has d’aprendre que si tu no toques ningú, ningú no et tocarà a tu”.

“El dia que Espanya va perdre davant el Marroc –comenta el regidor Biel Payeras–, vaig anar a voltar pel poble. Volia saber com era l’ambient. Hi ha la creença que la plaça Major és dels autòctons i que els marroquins utilitzen altres espais públics que no són cèntrics. Estic convençut que si aquell partit l’hagués guanyat Espanya, els seguidors de la selecció espanyola haurien comparegut a la plaça Major. Com que va guanyar el Marroc, els seguidors marroquins vengueren des del kebab cap al centre del poble, però no entraren dins la plaça Major. S’aturaren a prop de l’església, on feren festa. La manera com cada grup de persones utilitza l’espai públic és un motiu de reflexió”. 

Illias llança una altra idea que també té a veure amb qüestions identitàries i socials: “Hagués guanyat qui hagués guanyat, en el Marroc–Espanya, jo hauria estat content. Amics meus poblers, que es consideren independentistes, en veure’m em donaven ànims per la selecció marroquina. I jo ho respect, això, però si hagués guanyat Espanya i hagués perdut el Marroc, no sé si m’hauria sabut tant de greu com a ells”.

“La veritat és que jo no he patit situacions de discriminació –continua Illias–, però he hagut de defensar moltes de persones que en patien. Aquest Mundial ha servit per mostrar a Mallorca que els marroquins no som delinqüents. La generació dels meus pares no ha combatut l’exclusió. Han hagut de fer molta de feina perquè nosaltres poguéssim prosperar. Ara, aquesta passa l’hem de fer els joves que hem nascut o crescut aquí”.

Després d’anys d’intentar construir vincles amb la comunitat marroquina, el policia Pere Perelló ha arribat a una conclusió: “El que hi ha a sa Pobla, i arreu de les Balears, són societats que viuen en paral·lel. Comparteixen un mateix espai físic, però estan junts per estricta necessitat. La gent s’omple la boca parlant d’integració, però la realitat és que els llogam les cases velles que els mallorquins no tenim doblers per arreglar i fan les feines que nosaltres no volem fer”.

“Als any noranta, quan arribà la primera onada migratòria a sa Pobla –relata Perelló–, jo vaig fer d’àrbitre en un partit de futbol d’al·lots. Hi havia mallorquins i marroquins. Després del partit, tots se n’anaren a l’aixeta de la pica, es banyaren el cap i begueren aigua plegats. De llavors ençà sempre he pensat que la integració és que tothom begui aigua del mateix grifó. A principis dels anys 2000, però, això va canviar. El percentatge de marroquins a sa Pobla augmentà molt i els joves venguts de fora feren els seus propis equips. A partir d’aleshores començaren a beure d’aixetes diferents”.