L'Arenal, el bressol del turisme de masses

PalmaL'Arenal és una platja de cinc quilòmetres entre els municipis de Palma i Llucmajor. Per a Miquel, un palmesà de seixanta anys, constitueix la seva infantesa. “Era –diu– preciós, com la platja del Trenc de Campos. El meu pare ens hi solia dur els meus dos germans i a mi en cotxe a fer-hi un capfico. Hi havia unes dunes espectaculars. A la dècada dels setanta, però, anaren desapareixent per donar pas al passeig d’ara. Allò ens va saber molt de greu. Mon pare ja no ens hi dugué mai més. S’estimà més que anàssim a nedar a Cala Blava”.

A la dècada dels vuitanta, ja casat, Miquel tornaria a estiuejar a la seva Arcàdia perduda, que ja s’havia convertit en la meca del turisme de masses. “Vaig conèixer –assegura– força anglesos i alemanys veterans de la Segona Guerra Mundial, de qui vaig aprendre moltes coses. A banda d’ells, ja pul·lulaven per aquí joves amb ganes de gresca. També hi havia molts de prostíbuls i treballadors de l’hoteleria que vivien en cases molt precàries”. Avui, amb aquesta cara fosca de la gallina dels ous d’or, l’Arenal continua constituint la columna vertebral del racó més turistitzat de les Balears. Els prop de nou quilòmetres que van des de Can Pastilla fins a Cala Blava acullen 188 hotels amb 46.000 places.

Illeta dels Republicans

La primera colònia d’estiueig de l’Arenal data de 1873 i fou batiat com la Illeta dels Republicans. Estava situada a la banda de Llucmajor, al costat de la desembocadura del torrent dels Jueus. El nom li venia perquè l’any en què es construí va ser quan es proclamà la Primera República i perquè la majoria dels seus propietaris (una dotzena) eren del Partit Liberal. La línia de tren de Palma a Santanyí (1913-1917) propiciaria la construcció de més cases i del primer hostal, el Therminus (1915), de només sis habitacions.

El següent revulsiu urbanístic es produí a partir de 1921 amb l’arribada a Can Pastilla i a l’Arenal del tramvia, que connectava amb el centre de Palma. Aleshores Ciutat ja mantenia un flux considerable de visitants estrangers que posaren de moda l’heliofília, l’obsessió per bronzejar-se arran de mar. A Can Pastilla, el primer establiment a obrir-los les portes va ser l’Oasis. Després vindrien el Maravillas i el Brisas, que acabaria dient-se San Francisco. Es tractava, tanmateix, de pensions de deu o dotze habitacions.

A la dècada dels cinquanta, després del sotrac de la Guerra Civil, a l’Arenal tan sols hi havia prop d’una vintena d’establiments turístics amb noms tan exòtics com Copacabana, Los Ángeles, Acapulco, Neptuno o Solimar. Ja eren hotels pròpiament dits per la seva capacitat, amb una quarantena d’habitacions. En molts d’ells s’hostatjaren les parelles acabades de casar que ens visitaren amb la campanya “Luna de miel en Mallorca”, ideada el 1950 per Foment de Turisme.

El 1953 irrompé en el panorama arenaler l’empresari català Joan Riu i Masmitjà, l’artífex de la cadena Riu Hotels que comprà el San Francisco. Ivan Murray, professor de geografia de la UIB, destaca el seu paper: “La llegenda diu que el 1954 el fill de Riu aprofità el seu viatge de lluna de mel a Alemanya per contractar amb el turoperador Dr. Tigges els primers vols xàrters amb Mallorca”. Va ser així com el nucli arenaler es començà a posar de moda entre els alemanys. El 1960 ja tingué a tir de pedra l’aeroport de Son Sant Joan, que el 1968 disposaria d’autopista –que no s’allargaria fins a l’Arenal fins el 1986.

Neotopònim franquista

El 1967 l’Arenal passà a integrar-se oficialment dins del districte de Platja de Palma, que avui abraça altres barris com Can Pastilla, Can Pere Antoni, el Coll d’en Rabassa i les Meravelles. El tràmit es feia seguint el “Registro de denominaciones geoturísticas”, creat el 1964 pel Ministeri d’Informació i Turisme per evitar que es donassin noms idèntics a sectors diferents. Tanmateix, el neotopònim de Platja de Palma havia nascut el 1958 per iniciativa d’un grup d’empresaris de la zona que cercaven una marca turística potent. El 1965 el grup musical Los Javaloyas ja l’havia popularitzat amb la cançó Playa de Palma, de lletra romàntica. El 1968, en canvi, el grup Los Massot trià el terme El Arenal per titular un dels seus grans hits. “Así és el Arenal, hermosa y linda playa como el sol d’España”, deia la tornada.

 A la dècada dels seixanta l’Arenal ja liderava, juntament amb Benidorm, el turisme de masses a Espanya. El nucli llucmajorer, però, no construiria els monstruosos gratacels tan característics de la localitat alacantina. Apostà pel conegut “model poble”, que el 1966 aplicaren els germans Gabriel i Sebastià Barceló en el seu Hotel Pueblo Palma, d’una estrella. Situat a la segona línia de la costa, era l’hotel més gran de tot l’Estat, amb una capacitat de 276 habitacions, que al cap d’un any s’ampliaria a 500. “Rompia motlles –assegura Murray– perquè es tractava d’una espècie de resort que, amb només dues plantes, creixia en horitzontal i no en altura com passava a Benidorm. Després, el model s’exportà a altres destinacions turístiques. El fet, tanmateix, que a prop hi hagués l’aeroport impedí que a l’Arenal s’hi fessin hotels-gratacels”.

 El 1973, cent anys després de la seva construcció, s’esbucaven les casetes de la Illeta dels Republicans, allà on començà tot. Feien nosa en la nova era del turisme depredador, que cresqué al compàs de l’Orquestra Bahía llucmajorera, la principal encarregada d’animar les nits dels hotels arenalers. Sempre a l’aguait d’estrangeres, hi havia els incombustibles picadors. I mentre les cases d’estiueig dels locals eren acorralades per moles de formigó del mannà turístic, la platja de l’Arenal s’anava enrajolant amb un llarg passeig ple de bars, els coneguts balnearis, malgrat que no ho eren (avui, en total, n’hi ha quinze).

El parc temàtic de l’hedonisme que s’estava muntat a l’Arenal es completà amb una bona oferta de sales de festa. Una de les més emblemàtiques va ser l’Scorpio, inaugurada el 1969. Acollí actuacions estel·lars de cantants del moment com Antonio Machín, Jorge Sepúlveda, Mari Trini o Luis Aguilé i de grups com Mocedades. El 1984 el local obrí una nova línia de negoci: els viatges de fi de curs de la Península. Així, durant tres mesos (de març a juny), es convertí en una discoteca sense alcohol per atendre grups de vuitè d’EGB.

A partir de 1995 hi hauria un canvi de guió. Ho recorda l’antic propietari d’Scorpio, Antoni Jordi: “El govern de Felipe González acabava de realitzar la reforma de l’ESO. Amb ella, els alumnes que venien de viatge d’estudis tenien ja setze anys i ja se’ls deixava entrar a les discoteques d’adults, on se servia alcohol. Des de llavors ja no va ser el mateix. Els professors es negaven a venir amb els estudiants per la responsabilitat que això implicava”.

‘Ballermann 6’

Un altre punt d’inflexió en el turisme de l’Arenal es produí el 1997 amb la pel·lícula alemanya Ballermann 6. Els seus protagonistes eren dos empleats que acabaven de ser acomiadats i que, gràcies a una irrisòria oferta d’una agència de viatges, passaven uns dies de festa esbojarrada al nucli llucmajorer. Els sectors més intel·lectuals alemanys criticaren molt la cinta en considerar-la una comèdia de mal gust. Aquí s’aconseguí que fos vetada en els cinemes. Les administracions illenques temien que fomentàs encara més els estereotips basats en les cinc esses: “Sun, Sand and Sea (sol, arena i mar), sexe i sangria”. Contraatacaren amb campanyes promocionals destinades a seduir un turisme alemany més selecte i utilitzaren com a reclam per aconseguir-ho personatges com Boris Becker i Claudia Schiffer.

Tanmateix, de res serviren aquells esforços. L’èxit de la pel·lícula feu que el Balneari 6 esdevingués un lloc de peregrinació de molts turistes alemanys. Els programes d’estiu de la televisió alemanya no aturaren de donar-los minuts de glòria, la qual cosa acabà de crear el mite l’Arenal com a paradís del pecat, on tot està permès. Avui el nucli llucmajorer continua sent la destinació preferida dels alemanys més eixelebrats. En teoria, des de 2020, però, no poden anar tan a lloure amb la llei balear contra el turisme de gatera, que, tal com també ja passa a Magaluf (Calvià), sol desencadenar casos de balconing, mamading, bregues multitudinàries o violacions.

Ara, setanta anys després del boom turístic, sembla que la mutació del turisme de masses en turisme d’incívics preocupa fins i tot els mateixos hotelers. Aquesta setmana el conseller delegat de Melià, Gabriel Escarrer, ha sorprès a tothom: “No facem bogeries com les de la setmana passada. Els viatges de fi de curs no aporten res a l’economia, no ens interessen”. Es referia a les disbauxes d’uns grups d’estudiants que a l’Arenal foren el focus d’una explosió de contagis de covid que s’estengué a altres comunitats. Veurem en què queden aquestes declaracions.