Societat 01/06/2024

Nosaltres, els argentins

El 1930, el 5,5% de la població de les Balears residia al mateix país que ara està dominat per l’extrema dreta i passa per una crisi diplomàtica amb l’estat espanyol

6 min
Francina Armengol, de visita a les comunitats balears d'Argentina el 2022

PalmaSón 8.686 residents de nacionalitat espanyola procedents de les Balears, a tot Argentina. A aquests, els hauríem d’afegir els descendents d’aquells illencs que hi han emigrat al llarg de dos segles: es calcula que, el 1930, un 5,5% de tota la població de l’Arxipèlag havia decidit partir a aquelles terres. Existeixen casals balears a un bon grapat de ciutats i, naturalment, a Buenos Aires. Conserven el català, practiquen els balls folklòrics i cuinen menjars típics de les Illes, entre els quals, l’ensaïmada. En parlam, justament, en plena crisi diplomàtica entre el govern de l’Argentina, presidit per l’ultradretà Javier Milei, i el de l’estat espanyol del socialista Pedro Sánchez.

Quan va començar l’emigració dels illencs a l’Argentina? En liberalitzar-se el comerç amb Amèrica, a final del segle XVIII, ja es va produir una primera onada cap a aquell país immens, colònia espanyola fins al 1816. El boom, però, va arribar el 1889, per la pèssima situació econòmica que tenia Mallorca aleshores. I si les circumstàncies desfavorables feien fora els illencs, des de l’Argentina se’n demanava la presència. Necessitaven més braços per treballar la terra, i també per a la mineria, la indústria i el comerç.

L’expert Joan Buades parla de veritables xarxes de reclutament, en les quals va jugar un paper protagonista el llavors cònsol argentí a Palma, Mateu Enric Lladó, més tard batle de Ciutat. Fins i tot, se’ls subvencionava el passatge. Existien uns agents coneguts com a ‘ganxos’, que no gaudien de gaire bona fama: el diari La Almudaina els acusava d’aprofitar-se de la misèria i de la ignorància d’aquells pagesos desesperats i analfabets. Certament, ho eren, ignorants: ‘Bons-Aires’ es confonia amb l’Argentina en conjunt, ben igual que tants de peninsulars, encara avui, no distingeixen entre Palma i Mallorca.

Com que a finals del XIX no existia la televisió, la propaganda es va fer amb un rimat fàcil de memoritzar, en què es pintava la vida en aquell país de molt prometedora, a diferència de la Mallorca empobrida. A l’Argentina els esperaven una bona feina i un bon sou, i un entorn polític més lliure i igualitari: “No queda desemparat / d’aquell govern federal / ningun homo industrial [feiner] / con tal que siga honrat”. I, certament, el reclam va funcionar. Aquell 1889, de 3.935 mallorquins que partiren de l’illa, 2.335 es dirigiren cap a l’Argentina; és a dir, el 60%.

Travessar els Andes a peu

Però l’any següent, el 1890, va esclatar a l’Argentina una d’aquestes greus crisis econòmiques que amb una certa periodicitat afecten el país. I els immigrants, tan desitjats fins aleshores, ja no ho eren tant. Molts d’ells decidiren fer el camí de tornada, i els testimonis no deixaven en bon lloc aquell paradís terrenal que els havien promès: feines més feixugues i pitjor pagades i lloguers i aliments pels niguls. Probablement d’aquella mala experiència prové aquesta rima popular: “A Bones Aires se’n van / es quatre culetjadors / se pensen venir senyors / i se’n vénen morts de fam”.

Però l’Argentina es va recuperar de la crisi, i l’emigració des de les Illes es va reprendre al llarg dels primers decennis del segle XX. Ana Jofre, una altra experta en la qüestió, calcula que cap al 1930 vivien a l’Argentina unes 20.000 persones procedents de les Illes; és a dir, el 5,5% del total de la població de les Balears. Això no vol dir que tot fos color de rosa: un immigrat, Francesc Tomàs, va recollir les seves experiències a Buenos Aires i el títol Vida esclava i oprimida. Sa llibreta en mallorquí no és com per animar ningú a creuar el bassiot. A la capital argentina, hi apunta illencs de molt diverses procedències: Binissalem, Lloseta, Porreres, Campos, Santanyí, Felanitx, Llucmajor, Eivissa, Artà, Andratx, Maó, Alcúdia, Calvià, Pollença, Deià, sa Pobla, Palma, Santa Eugènia i Capdepera.

Amb un país de dimensions tan colossals, hi havia com per triar on establir-se. Un lloc ben curiós és Mendoza, ciutat i província de l’oest. Els mallorquins se sentien atrets per aquest territori, perquè els recordava l’illa d’origen. Jofre recull el cas dels padrins d’Andreu Matheu, que havien travessat els Andes caminant des de Xile, arribaren a Mendoza i varen haver de dormir davall un pont. Però el clima els havia agradat tant que decidiren quedar-hi a viure.

Buades té ben localitzats els indrets on s’establien els immigrants illencs en funció de la procedència o ofici. Previsiblement, venien recomanats per algun familiar, amic o veí que ja s’hi havia instal·lat. A Buenos Aires, sabaters, fusters i forners de Felanitx, Manacor i Pollença. Els campaneters, dedicats a la producció de carbó vegetal, a les províncies de Córdoba, Santiago del Estero, Salta i El Chaco. Els de Felanitx, a San Pedro. Els pagesos pollencins i alcudiencs, a La Plata. Els eivissencs de Sant Josep, Santa Gertrudis i Sant Joan, a Tucumán, i els de Sant Miquel, a Santa Fe. Els ciutadellencs, a Córdoba, ciutat on el 1930 en residien prop de 3.000, fent feina a forns i a fàbriques de sabates.

Els nouvinguts de les Balears i els seus fills, inicialment, es continuaven casant entre ells. Jofre calcula una endogàmia espectacular, del 55%, la qual cosa contribuïa a la persistència de la llengua i dels costums. A manca d’illencs, es decantaven per catalans, valencians o, curiosament, italians. Incorporar-se a la família significava, també, adoptar-ne les tradicions. L’home de Catalina Nicolau, aquest fill de francesos, tenia fama de fer la millor sobrassada de Santa Fe.

Un tiroteig al Centro Balear

Alguns d’aquells immigrants illencs foren persones certament rellevants. El palmesà Guillem Salom Sureda, a més d’apotecari, col·laborà en la traça dels carrers de La Plata, nova ciutat fundada el 1882, i arribà a degà de la Facultat de Farmàcia. El felanitxer Miquel Montserrat creà a Rosario, el 1927, el Banco Montserrat Limitado. El matrimoni de Manacor format per Francesc Oliver i Isabel Fullana foren els fundadors el 1902 d’una nova localitat, Goyena, a la província de Buenos Aires, poblada essencialment per immigrants procedents de Son Servera.

L’estudi El moviment associatiu balear a l’exterior destaca la proliferació d’entitats, tant recreatives i culturals com de caràcter mutualista, constituïdes pels illencs a l’Argentina. Per descomptat, Buenos Aires en va ser protagonista. El 1905 ja es va crear el Centro Balear, que incloïa una biblioteca de més de dos mil llibres, amb donacions, entre d’altres, d’Antoni Maura i de l’arxiduc Lluís Salvador. El 1906, els socis posaren en escena La pesta groga, de Pere d’Alcàntara Penya. Era la primera vegada que a Buenos Aires es representava una obra en català de Mallorca. També es publicaren mitjans adreçats als lectors d’origen illenc, com El Balear, fundat el 1906.

Però el Centro Balear, segons aquest estudi, va viure un episodi traumàtic: un tiroteig als locals, raó per la qual els seus béns foren confiscats temporalment. Part dels socis crearen el 1920 una altra entitat: la Protectora Balear. No fou fins al 1940 que ambdues es reconciliaren en la Casa Balear. Un paper clau en aquest retrobament entre germans barallats, el va jugar Pere Quetglas, un dels exiliats republicans que cercaren refugi a l’Argentina. La Casa Balear, que ha arribat, ben activa, fins als nostres dies, és al barri de Boedo, la ‘petita Balear’ portenya, on ha estat habitual sentir parlar català pel carrer. De fet, a la seu s’imparteixen classes de català, ben igual que en altres casals illencs del país. A Buenos Aires han existit també les entitats Menorca Unida, Centro Ibicenco, Círculo Mallorquín i dues d’específiques de pollencins, un cas únic: el Centro Filántropico Pollensín i l’Agrupación Mutualista Pollensina.

Com que els illencs i els seus descendents es repartiren per diversos territoris i ciutats, l’associacionisme balear també es va estendre per la resta del país. Existeixen societats d’illencs a Bahía Blanca, Bolívar, Mar del Plata, Mendoza, Corrientes, Córdoba, Rosario, Santa Fe, San Juan, San Pedro i Villa María. La més veterana és La Protectora Menorquina de Córdoba, del 1908, que, de fet, com a Casa Balear que és, agrupa també la resta d’illencs. La Casa de Cultura Balear de Bahía Blanca, segons l’estudi esmentat, es va fundar el 1999, a la calor dels bons resultats del Reial Mallorca de futbol amb un entrenador justament argentí, Héctor Cúper, per la qual cosa es va crear, també, una penya mallorquinista. La Casa Balear de Mendoza té un origen ben curiós: foren primer les dones que crearen la confraria de la Verge de Lluc, i d’aquí, en sorgí l’entitat actual. Tota aquesta xarxa de casals illencs manté ben vius els lligams amb l’Arxipèlag. Això, per sobre de crisis passatgeres i del que digui el polític de torn.

Molí mallorquí edificat a San Pedro.
San Pedro, on es va elaborar l’ensaïmada més grossa del món

Com “la capital nacional de l’ensaïmada” es refereix el diari Clarín a la localitat de San Pedro, a la província de Buenos Aires, on avui “es troba la major comunitat mallorquina de l’Argentina i de l’Amèrica Llatina”. A San Pedro va portar l’ensaïmada el 1951 Joan Puig, de Felanitx. L’ensaïmada és el souvenir local: no basta tastar-la, te n’has d’emportar unes quantes de tornada. Talment com els nostres turistes abans d’agafar l’avió.

La fama dels dolços mallorquins no és exclusiva d’aquesta ciutat. El 1922, El Balear publicava un anunci del forn La Espiga de Oro. Pedro A. Rotger. Especialitat en bescuit ‘Cifre’, ensaïmades i tortells, ubicat a Santiago del Estero. El 1929, el mateix mitjà inseria publicitat de La Mallorquina. Forn i pastisseria d’Antoni i Pere Coll. Ensaïmades i tortells, a Buenos Aires.

Un dels establiments que l’elaboren a San Pedro es diu, justament, La Ensaimada, i a l’exterior anuncia, amb lletres de bona alçada, que “aquí es va elaborar l’ensaïmada més grossa del món”. La va fabricar el 2003 Pedro Castillo, amb 400 quilos de farina, 140 de sucre i 2.000 ous: feia deu metres de diàmetre i pesava 1.350 quilos. Com per emportar-se-la.

L’Agrupación Mallorca San Pedro commemora el Dia de les Balears el primer de març, posa en escena el ball folklòric illenc i s’hi produeix, cap al 20 d’agost, una “festa nacional mallorquina”. Des de dimecres passat, duen a terme un taller setmanal de cuina tradicional de l’illa. A la localitat s’alça un molí de característiques traces mallorquines, com a record de les seves arrels.  

stats