Arguments per combatre l’ecoangoixa

PalmaFa poques setmanes, en una entrevista a l’ARABalears, el prestigiós oceanògraf Carlos Duarte es queixava del fet que “totes les coses dolentes i les prediccions negatives troben molt d’espai en els mitjans de comunicació, però les victòries passen desapercebudes”. “Es construeix una narrativa d’un futur distòpic en el qual no podrem viure. I tot això, quan es presenta com a inevitable, genera desinterès, apatia i depressió, cosa que ara es denomina ecoangoixa. Hi ha joves que em diuen que no veuen el sentit de tenir fills o de fer feina si tanmateix no hi ha futur”, manifestà.

La falta d’alternatives, en un col·lectiu que ho té molt complicat més enllà de l’emergència climàtica, amb dificultats per accedir a l’habitatge o a un sou digne, es nota especialment en aquells joves més conscienciats. “Tots els que estam implicats en moviments ecologistes juvenils tenim angoixa a diferents nivells”, assegura Jaume Pujol, de Joventut pel Clima de Mallorca, encara que no li agrada la paraula ‘ecoangoixa’: “M’estim més parlar de falta de perspectiva de futur”.

‘Ecoansietat’ o ecodistress

El degà de Psicologia de la Universitat de les Illes Balears (UIB), Jordi Pich, li dona la raó. De fet, explica que “la literatura científica es decanta cada vegada més per ecodistress, que seria equivalent a un desconfort psicològic, tristesa, un cert desconsol, sensació de depressió i d’estar aclaparat, que afecta la vida diària”. L’expert argumenta que no es tracta d’ansietat en el sentit clínic, sinó “d’una amenaça real sobre la supervivència de l’espècie humana que provoca un malestar greu”. Per al psicòleg, això genera un pessimisme vital que en la majoria de casos no ha de ser tractat clínicament.

Intentar donar resposta a aquesta ansietat implica oferir models exemplars de conducta i facilitar accions positives. “Contra l’angoixa, la millor solució és el compromís, la solidaritat, la comunitat i l’acció. Sentir que estàs fent el que toca”, assegura Pich, i explica que, per fomentar un canvi d’actitud i promoure conductes contra l’emergència climàtica, el que s’ha demostrat que no funciona gens és fer servir la por.

La responsable de l’àrea ambiental de la Fundació Deixalles, Maria Suau, ho corrobora: “La por no funciona perquè paralitza i bloqueja. És veritat que hi ha un problema, però podem fer coses com reciclar, apostar pel consum responsable, per la solidaritat entre les persones, per abandonar l’ individualisme i apostar per la comunitat. No ens centrem només en el col·lapse i la por, perquè ara tenim alternatives que abans no hi eren”.

Per la seva banda, el president de la Fundació Marilles, Aniol Esteban, considera que “un missatge en positiu anima més a l’acció que un de negatiu”. Esteban remarca que “la conversa mediàtica se centra en un 80% en els problemes i un 20% en les solucions”. I reconeix que la realitat és aclaparadora, però “tots sabem què s’ha de fer i tenim la societat més avançada de la història de la humanitat, que té les solucions”.

Exemples positius

A l’hora de posar exemples, Esteban considera que basta donar una ullada a la mar, perquè, “quan es dona un respir al medi marí, aquest respon”. I assenyala l’increment exponencial de peixos a les reserves pesqueres i la manera de gestionar tant la pesca de la llampuga com l’organització de la flota d’arrossegament. “En aquests casos es veu com es recuperen moltíssim les poblacions de peixos quan es reparteixen adequadament les pressions”.

El gerent d’Associació de la Producció Agrària Ecològica de Mallorca, Nofre Fullana, considera que, tot i que la situació és complicada, hi ha “brins d’esperança”. Es refereix al canvi de tendència experimentat en l’àmbit de l’agricultura ecològica, “en el qual cada vegada hi ha més hectàrees, més empreses, més consumidors i més joves que hi fan feina”. I també destaca la capacitat de resiliència de Mallorca, pel fet de ser un territori en el qual la propietat de la terra està repartida, amb zones on es poden implantar cultius diferents i amb recursos hídrics que encara no s’han malmès massa. “Pel que fa a la capacitat de reacció, encara tenim marge, però també depèn de les administracions”.

Des del GOB Menorca, Miquel Camps es mostra esperançat: “Estam en una societat en què tot dura deu minuts i plantejar-se una carrera de fons no està de moda, però és el que fa que canviïn les coses”. “La persistència, l’organització ciutadana, insistir per ser actors importants en la transformació social aconsegueixen resultats”, diu. Destaca el cas de les platges de sa Mesquida o Binimel·là, que tenien aparcaments damunt el sistema de dunes i avui estan recuperades. “Amb participació ciutadana i iniciatives comunitàries, de cop i volta veus coses que pareixien perdudes i s’han recuperat”.

Pere Joan Femenia és membre de Joventut pel Clima de Mallorca i té clar que la clau és la mobilització i la reivindicació. “Quedar només en l’àmbit individual i familiar no basta. Si compartim la nostra angoixa amb col·lectius socials i ecologistes podem anar més enllà”, apunta. L’activista està convençut que, gràcies als moviments socials, s’han posat damunt la taula qüestions com l’excés d’avions o l’enorme impacte dels jets privats. A més, ha comprovat que “les iniciatives col·lectives arriben als mitjans de comunicació i, per tant, són més visibles”.

La majoria de les persones consultades subratllen el canvi d’actituds que la societat ha experimentat els darrers anys. Maria Suau recorda que, quan va entrar a Deixalles, “venia gent a comprar i deien que era per a gent que feia feina a ca seva”. En canvi, “avui la gent està orgullosa de comprar roba de segona mà, ho fa per principis i per compromís social”.

El president del Comitè d’Experts per a la Transició Energètica i el Canvi Climàtic de les Illes Balears, Pau de Vílchez, remarca com ha crescut la xarxa de carril bici i l’increment d’ús del transport públic. De Vílchez està convençut que, tot i que actualment “és difícil no tenir ecoangoixa”, no es pot permetre que “la por ens paralitzi, perquè la partida no està perduda, ni molt manco”. “Aquesta partida val molt la pena perquè guanyar significa que tots i totes guanyam”.