Armand Puig: “La Bíblia no és cosa de capellans”

BarcelonaHi ha monuments de pedra, altres de tinta, paraules que perduren al llarg dels anys, pedres amb formes tan excepcionals que manifesten bellesa, però que, com les paraules, són més que forma. Molt més que forma. Tant la Sagrada Família com la Bíblia són dos d'aquests monuments que continuen estimulant a qui s'hi acosta. Estímuls no sempre evidents, no sempre fàcilment accessibles, que requereixen arraconar prejudicis sense que això impliqui apartar totes les lectures i interpretacions fetes fins ara. Entrar al Temple, entrar al Llibre, sí, però sobretot deixar-se penetrar per ells, sense pressa. Fugint de la mirada furtiva del turista, fondejant-hi. I què millor que algú experimentat ens acompanyi.

Armand Puig és una d'aquestes persones que posen la seva enorme erudició al servei dels que els escolten, ja siguin acadèmics o parroquians, estudiants o periodistes. Transmet la seva passió ferm, humil, rialler. Sembla no tenir fi quan parla de Gaudí i la Sagrada Família, menys encara quan parla de la Bíblia, text de textos al qual ha dedicat tota una vida. Nascut a la Selva del Camp (Baix Camp) el 1953, és prevere, doctor en ciències bíbliques, degà president de la Facultat de Teologia de Catalunya des del 2006, rector de l'Ateneu Universitari Sant Pacià, autor de nombrosos llibres i coordinador de la traducció interconfessional catalana de la Bíblia. Coincidint amb la III Setmana de la Bíblia –que se celebra aquests dies fins al 2 de desembre–, dimarts va oferir una meditació bíblica sobre la façana de la Passió de la Sagrada Família. Va ser una ocasió idònia per combinar dues grans passions i fer-ne una ofrena pedagògica de primer nivell a través d'una façana on l'arquitectura plasma les tres dimensions fonamentals del cristianisme: la social, l'espiritual i l'existencial.

Fruit del dolor i la fe

“Gaudí era un lector important de la Bíblia –explica Puig–. L’estructura de la façana o portal de la Passió és el fruit madur d’un esdeveniment que va sacsejar-li la vida: una greu malaltia, la febre de Malta, que el va obligar a fer una cura a Puigcerdà l’any 1911. Gaudí no és l’home de la genialitat, si per això s’entén una llambregada fugaç, sinó de l’originalitat, aquell que deixa córrer el temps dintre seu i retorna una vegada i una altra a l’inici enriquint la seva obra i remodelant-la”.

Una façana, doncs, feta de temps i dolor, on, com continua explicant Puig, “la malaltia no l’atueix ni el derrota, no l’afebleix espiritualment, ben al contrari, l’estructura de la façana de la Passió va fent-se nítida en el seu esperit en la mesura que experimenta la feblesa". "Gaudí, deixeble fidel del Crucificat, treu de la seva pròpia experiència de feblesa la força creativa per expressar la feblesa extrema que es manifesta en la passió de Crist”.

Però ¿on comença el símbol i acaba l'arquitectura? “És impossible de saber –respon Puig–. Per a Gaudí tot ha de tenir una funció arquitectònica i ha de ser significatiu simbòlicament. Per això, si volem veure i entendre la Sagrada Família, la Bíblia és una referència clau, i sense ella ens perdem l'essència del seu missatge”, adverteix. I afegeix, irònic: “I ja seria el màxim que els catalans no sabéssim llegir el monument més emblemàtic que tenim!” No ho diu en va, ni amb ànim gregari. Li preocupa la pèrdua gradual dels cànons clàssics de la cultura occidental, i la Bíblia n'ocupa el primer lloc: “¿Es pot fer literatura occidental al marge d'un text canònic? Els literats fan com si haguessin renunciat a un dels grans actius culturals d'Occident. Però farien bé de llegir-la, perquè l'últim que podem fer és pensar que la Bíblia és cosa de capellans. Qui pensa això és que no ha entès res!”

El marc humanístic

I com l'hem de llegir? ¿Guiats per unes interpretacions per sobre d'unes altres? ¿Oberts al que ens diu –i demana– el mateix text? Sense filtre? “Que la llegeixin com vulguin, però que la llegeixin!”, respon animat. “De totes maneres, tots els textos importants necessiten hermeneutes, i els biblistes ho som, per això hem dedicat la vida a estudiar-la. La Bíblia catalana interconfessional té 40.000 notes perquè el lector es pugui orientar a l'interior del text. Hem de pensar que té estils molt variats, alguns molt propers a la sensibilitat d'avui, com Cohèlet, que és molt postmodern, o Proverbis, que resulta molt actual, perquè pots estar vivint la vida que s'hi narra i reconèixer-la com a teva... Però per llegir-la no hi pot haver prejudicis”, insisteix. “Ara hi ha una gran obertura d'horitzons i es pot tenir la temptació de pensar que això ja ha passat de moda, però la nostra cultura és incomprensible sense la Bíblia –la cultura literària, musical, artística, i també la humanística, amb els valors bàsics com la dignitat de la persona, la pau, la justícia, la llibertat, la fraternitat, el respecte al pobre, l'atenció al vulnerable... Recomanar llegir la Bíblia no és una qüestió de creença, sinó de marc humanístic de la nostra cultura. Llegir Sòfocles no implica tornar-me adorador de Zeus... Hem de desprejutjar i normalitzar el tema, i els creadors d'opinió ho han de promoure, a més de les universitats, on cal una transversalitat en què totes les carreres tinguin espais per a les humanitats, també a secundària”.

Com l'aigua, que no sempre surt a la superfície, Puig creu que passa el mateix amb l'interès per la Bíblia, i, per tant, pot tornar a aflorar un interès per aquesta qüestió, de la mateixa manera que a Catalunya, cosa insòlita al món, a la dècada del 1920 –Gaudí mor el 1926– van sorgir tres projectes diferents de traducció bíblica. “Aquí hi havia molta gent que li agradava llegir la Bíblia. Quan Gaudí va morir no duia cap document i no va ser identificat fins al tercer dia, però a la butxaca hi portava un llibre, la Demostració dels Evangelis. Els seus interessos eren aquests. No va anar a cap classe de teologia ni de Bíblia, tot ho va aprendre a la litúrgia, és un cas de sedimentació. El lector bíblic ha de sedimentar, com qualsevol bon lector. La Bíblia és relat, Gaudí és relat, les grans obres culturals del món són relats”.