PalmaUn dia qualsevol d’aquesta setmana, davant una botiga d’una entitat bancària (ara els bancs ja no tenen oficines, sinó botigues, o, per ser més ridículs, stores, perquè en anglès queda millor) hi havia dues dones que esperaven per poder entrar i fer ús del caixer automàtic. Era evident que no es coneixien entre elles, però feien un tàndem curiós, perquè una anava amb un vestit d’estiu sense mànigues i l’altra duia posat un abric més aviat gruixut, que no li farà gens de nosa per Nadal ni el gener, si el canvi climàtic no ens du sorpreses. Totes dues tenien raó: eren prop de les nou del matí i l’aire era fresc, però al mateix temps lluïa un sol ben alegre dins un cel tot blau. De manera que una era fredolega, i l’altra, calorosa. A la vegada, però, la decisió de tapar-se o destapar-se es podia interpretar com un indici de certa preferència estètica: cadascuna a la seva manera, feia una aposta radical per estar tan elegant com –segons ella mateixa– fos possible. Així, la del vestit sense mànigues intentava estirar l’estiu fins bastant més enllà del que és raonable, mentre que la de l’abric volia anticipar un hivern al qual encara li falta estona per arribar: a les nostres latituds, les tardors són tan suaus que inclouen estiuets (el de sant Miquel, el de sant Martí) i els estrangers les confonen, sovint, amb primaveres. No és difícil menjar-se les castanyes (o els panellets, ara que molts illencs també en fan, a imitació dels catalans) amb un bon sol. Tampoc no és gens sorprenent, en aquesta època de l’any, que caiguin ruixats que ningú veia venir, tempestes igualment inesperades o fins i tot alguna llevantada ben violenta –sense que calgui arribar a l’extrem tràgic de la de fa tres anys.
El temps, en resum, passa de la calorada de juny, juliol, agost i setembre a una estació variable i capriciosa, en què els canvis bruscos es produeixen d’hora en hora, i sovint en qüestió de minuts. Això té com a conseqüència el desconcert i les vacil·lacions del personal a l’hora de vestir-se, que acaben donant com a resultat un panorama d’allò més divers al carrer. Els abrics com el de la dona que esperava per entrar al caixer no són encara freqüents a començament d’octubre, però sí que ho són les jaquetes, que molta gent treu tan aviat com se sent una mica de frescor damunt la pell. També és un moment en què es mostra en tota la seva esplendor l’envejable diversitat de la indumentària femenina, en contrast amb l’avorriment perpetu que, en matèria de peces de vestir, ens infligim la majoria d’éssers humans masculins. Les dones llueixen jaquetes, mitges jaquetes, jerseiets, coses d’aquelles que es duen per damunt l’espatlla, bruses, faldes de totes les llargàries possibles, calçons d’un estil i d’un altre, vestits fets amb tot tipus de teles, i tot allò que pugueu imaginar; els homes, en canvi, per la seva banda, es decanten majoritàriament pels combinats de texans amb camiseta o texans amb camisa. No són pocs els que aprofiten tot d’una que poden per ficar-se dins un xandall, els quedi com els quedi (malament, sempre), i els més recalcitrants insisteixen, encara en aquest temps, a anar pel món amb calçons curts i màniga també curta. Entre aquests acèrrims de la roba de calibre curt mereixen menció a part els estrangers, que, en aquestes altures de la temporada, ja quasi mai no són turistes, sinó estrangers, que no és exactament la mateixa cosa.
El canvi d’armari
Darrere tota aquesta varietat i tot aquest malaveig en la manera de vestir s’hi troba un fet que molts viuen amb autèntica emoció, i que és l’anomenat canvi d’armari. Quan deim que molts ho viuen amb emoció no hem dit quina casta d’emoció, perquè també n’hi ha de moltes castes: hi ha qui s’enfronta al canvi d’armari amb excitació i quasi diríem que amb desfici, hi ha qui s’ho mira amb displicència, i d’altres com un fastigueig o un veritable espant. Hi ha qui té a casa dos grans armaris, un d’estiu i un d’hivern, qui s’arregla amb un sol armari i qui no en té, d’armaris, sovint perquè amb prou feines té espai per fer la vida de cada dia. Hi ha qui planifica i organitza els canvis d’armari de manera metòdica, hi ha qui encara aplica o adapta els mètodes de Marie Kondo (ara ja ningú en parla, però va durar un temps que els locutors i els tertulians de ràdios i televisions eren feliços repetint una vegada i una altra el nom de Marie Kondo, i es morien de riure, com infants que fan una trapelleria), i també hi ha qui improvisa i va cercant racons als calaixos, als prestatges i als racons més insospitats dels armaris. Hi ha qui aprofita el pas de l’estació freda a la calenta, i viceversa, no tan sols per arraconar unes peces de roba i penjar-ne unes altres, sinó també per fer el canvi equivalent en cortines, roba de llit i parament de la llar, incloent-hi els matalassos: un reconeixement especial a tothom que encara atupa matalassos, els enrodilla i els desa en algun lloc a recer d’humitats, ratolins i altres impertinències. També hi ha qui n’entra i qui en surt, dels armaris, però aquest seria un altre article.
Finalment hi ha qui arregla la papereta amb una disciplina estricta segons la qual gasten la roba que duen fins que deixa de servir, i els sobra espai dins l’armari per guardar-hi les coses més insospitades, des de les juguetes dels al·lots fins als pals d’esquí, passant per llibres i paperum, peces de bicicleta o jocs d’escacs, de bitlles o de l’oca. Sigueu de quin sigueu, quan acabi d’arribar el fred, o millor abans, recordem-nos de repassar la roba que ja no vulguem, triar la que estigui en bon estat, rentar-la i dur-la a Deixalles, o a Càritas, perquè en puguin fer servei aquells que la necessiten. Que no se’ns oblidi que a l’hivern, a més de fred, també fa fosca.