Artà, quan la balearització podria haver estat pitjor

PalmaF a tres setmanes sortí un número especial de la revista artanenca Bellpuig. Ho feu en el marc del ja consolidat festival d’art alternatiu Cool Days. Els seus lectors s’endugueren una bona sorpresa: es trobaren amb una proposta ucrònica, que recreava una part de la costa del municipi colonitzada per hotels gegantins i urbanitzacions de luxe. És la realitat que podria haver estat si, a principi dels setanta, s’hagués duit endavant el complex Isla Ravenna, una ciutat portuària de luxe per a 30.000 habitants i que havia de generar 5.000 llocs de feina. El seu promotor era l’alemany Friedrich Brante, propietari del Grup Ravenna.

Aquell projecte, amb un pressupost de 15.000 milions de pessetes, era el major d’aquestes característiques que aleshores es presentava a tot Espanya. S’havia d’emplaçar a sa Canova, a la badia d’Alcúdia, entre Son Serra de Marina i s’Estanyol. Es tractava d’una superfície de 3.250.000 m2, amb 2.200 de platja. 1.100.000 es reservaven per a la construcció d’apartaments, hotels, dos ports esportius amb 500 amarradors, un camp de golf de 18 forats i un centre comercial. També s’hi preveia una clínica de tractament d’antienvelliment, el Centro de Revitalización Marañón, amb saunes i serveis de cardiologia i cirurgia plàstica. Es tractava d’una filial de la clínica Incosol de Marbella, gestionada per Cristóbal Martínez Bordiu, gendre de Franco.

Atemptats toponímics

L’autor de l’inquietant monogràfic de Bellpuig és el fotoperiodista artanenc Agustí Torres. “De primer –diu–, molta de gent, quan veié la revista, quedà desconcertada. Tot d’una, però, s’adonaren que es tractava d’un exercici que permetia reflexionar sobre una destrossa, la coneguda balearització, que sí que acabaren patint altres zones del litoral de l’Arxipèlag”. A principi dels setanta Grup Ravenna ja havia construït dos hotels a Cales de Mallorca (Manacor), el Ravenna I i II –posteriorment, ja amb uns altres noms, passarien a mans de l’empresa Rumasa de Ruiz Mateos. Per al projecte al Llevant de l’illa, Brante s’associà amb Bahía Nova S.A, amb qui comprà al marquesat de Bellpuig parts dels terrenys de la finca de sa Canova. Per assegurar-se el suport dels polítics locals, l’alemany regalà a l’Ajuntament d’Artà una ambulància Simca 1200. Tanta magnanimitat fou retribuïda pel consistori, que el 20 de desembre de 1972 el nomenà fill il·lustre del municipi.

Isla Ravenna se sumava a una altra iniciativa immobiliària, ArtaNova, al voltant del cap de Farrutx, que llavors estava en via morta. El projecte preveia la construcció de més urbanitzacions de luxe, una fins i tot amb ascensors d’accés directe a la platja i amb un funicular al puig de sa Tudosa. Es faria amb una nova toponímia al servei del turisme. Així, Cala Mitjana passaria a denominar-se Cala Edén, mentre que Cala Torta es diria Cala Cristal.

‘Danke schön Spanien’

El consell d’administració del Grup Ravenna estava format per personalitats destacades de la cort franquista de Madrid, entre elles Gregorio Marañón Moya, fill del metge i humanista del mateix nom; Juan del Rosal, un dels pares del dret penal del règim; o Jesús García Orcoyen, ginecòleg de Carmen Franco Polo, la filla del dictador. Des de les altes esferes, per tant, Brante tingué via lliure per fer realitat el seu projecte estrella. El novembre de 1973 la seva empresa publicava un escrit a diaris de tirada nacional com Cambio 16 i La Vanguardia. Portava per títol Danke schön Spanien (‘Gràcies, Espanya’). “Volíem –deia– una terra plena de sol, amb aigua transparent, naturalesa salvatge i, sobretot, tranquil·litat, pau i assossec. És exactament el que Mallorca ens oferí”.

El 1974 arribava la declaració de sa Canova com a Zona d’Especial Interès Turístic Nacional. Aquesta figura, creada pel ministre d’Informació i Turisme Manuel Fraga (1962-1969), permetia el desenvolupament de grans urbanitzacions amb un mínim de 5.000 places i atorgava als urbanitzadors importants subvencions i reduccions tributàries. De seguida, les màquines de Brante començaren a obrir i asfaltar camins i a fer conduccions d’aigua. La promotora, però, no es pogué escapar dels efectes de la crisi internacional del petroli de 1973 i acabà entrant en suspensió de pagaments. Entre els damnificats hi havia artanencs, propietaris ja d’un souvenir, que, sobre plànols, havien comprat un local en el faraònic complex. Abans d’afrontar el concurs de creditors, el seu responsable alemany decidí desaparèixer del mapa –s’especulava que es refugià al Brasil. La Interpol dictaria contra ell una ordre de cerca i captura.

Per evitar possibles sorpreses, el 1979 el primer batle de la democràcia restablerta, Jaume Morey, d’Independents d’Artà, es preocupà de modificar les normes subsidiàries de planejament urbanístic. El 1987 fou rellevat en el càrrec per Miquel Pastor, que durant vuit anys governaria en coalició amb el PSOE. Llavors una nova empresa de capital suís recuperà el projecte Isla Ravenna. “Nosaltres –diu Pastor– ens hi negàvem. Retiràrem a Brante el títol de fill il·lustre. Era una persona que estava sent perseguida per la justícia i que s’havia presentat com el salvador del municipi talment la pel·lícula Bienvenido, Mister Marshall. La nostra prioritat era protegir sa Canova. El CDS i l’aleshores Alianza Popular (PP) hi estaven en contra. Deien que Artà també estava en el seu dret de tenir hotels per evitar que la gent es morís de fam”.

Lluita ecologista

La solució proteccionista passava per les normes subsidiàries, que encara no s’havien acabat de modificar. “Semblava difícil –continua l’exbatle– perquè sa Canova era una Zona d’Especial Interès Turístic Nacional. En aferràrem, però, al que havia passat a Cala en Turqueta, a Menorca, que, tenint la mateixa catalogació, també patia l’amenaça d’un important projecte urbanístic. Una sentència, però, havia reconegut la potestat municipal per aturar-lo. Qui ens donà aquella pista va ser Josep Melià, el polític pare, d’Artà. Aleshores feia d’assessor jurídic a l’Ajuntament. Curiosament, després fou contractat per la promotora suïssa per defensar els seus interessos”.

Amb el precedent menorquí, el consistori artanenc aprovà la suspensió preventiva de la construcció d’Isla Ravenna: “L’empresa insistia que, si no es tirava endavant la seva urbanització, ens podíem preparar per pagar-li una indemnització milionària. Nosaltres, mentrestant, li donàvem allargues, dient-li que primer havíem d’acabar de modificar les normes subsidiàries”. En paral·lel a la via administrativa, s’emprengué una lluita ecologista: “Vaig animar el pintor felanitxer Miquel Barceló, que tenia una finca a Artà, a sumar-se a la campanya del GOB per protegir sa Canova. El juliol de 1977 havia coincidit amb ell en l’ocupació de la Dragonera”.

Barceló atrauria per a la causa altres artistes de prestigi internacional com Antoni Tàpies, José Manuel Broto, Javier Mariscal o José María Sicilia. Tots ells es dedicaren a fer cartells contra la urbanització artanenca, que després es vendrien. Els doblers recaptats havien de servir per contractar un advocat expert en dret internacional. El 1988 la protecció de sa Canova estigué més a prop amb l’aprovació de la Llei de costes. “En tractar-se d’una zona de dunes –diu Pastor– la norma exigia que les distàncies respecte de la mar havien de ser més grosses. Amb tot, el Govern del popular Gabriel Cañellas donà la possibilitat de construir-hi al centre. Nosaltres continuàrem insistint en la seva protecció total i demanàrem consell al socialista Francesc Obrador, que era batle de Calvià, un municipi avesat a batallar amb grans projectes urbanístics”.

Suborns

La promotora pressionaria fins al darrer moment per aturar els peus a l’Ajuntament d’Artà. “Al partit –recorda Pastor– hi teníem un regidor que passava per una delicada situació econòmica. El dia de la votació d’un dels tràmits de les normes subsidiàries rebé la visita d’uns senyors amb un maletí. Li digueren que bastava que no acudís al ple municipal. La jugada, però, els sortí malament perquè ell estava tan enfadat que els engegà amenaçant-los amb el puny”. El 1991 el consistori pogué respirar més tranquil: el Govern autonòmic aprovà la Llei d’espais naturals, que declarava sa Canova ANEI (Àrea Natural d’Especial Interès).

Mentrestant, els litigis judicials seguiren els seu curs. No va ser fins a principi del 2000 que el Tribunal Suprem decretà pagar a l’empresa afectada una indemnització d’1,2 milions. Era un import molt inferior al que inicialment reclamava. Ara, mig segle després, a sa Canova la vegetació ha tapat els vials que es començaren a construir abans que Mallorca es ressentís de la crisi internacional del petroli de 1973. Fa uns anys, passejant per la zona, Pastor es trobà amb Rogers, el representant suís de la promotora d’Isla Ravenna. El saludà afectuosament i li digué: “Ara valor més tot això. Tanta sort que no s’acabà urbanitzant”.