L’ascensor del Palma Arena diu el futur

Tot bon musulmà ha d’haver realitzat, almanco una vegada a la vida, el Hajj, que és el nom que rep en àrab la peregrinació a la Meca, a l’Aràbia Saudita. Allà, al davant de la gran mesquita de Másyid al-Haram, es troba la Kaaba o ‘casa de Déu’, aquell gran cub que els pelegrins enrevolten mentre preguen i que és un meteorit cobert per una gran tela de seda negra, brodada amb la professió de fe musulmana i versos de l’Alcorà. En un altre ordre de coses, i per assenyalar altres monòlits misteriosos que són objecte de culte, en tenim un de fictici (però ben icònic) al començament de la pel·lícula 2001, una odissea a l’espai, de Stanley Kubrick. La multitud de crítics i exegetes que té el film no han arribat a un acord sobre el significat d’aquest símbol, però sembla clar que es tracta d’alguna cosa que ve del passat i que apunta cap al futur.

Fent els paral·lelismes corresponents, tot bon ciutadà de Balears hauria de pelegrinar almanco una vegada cada ics temps (que és una mesura de periodicitat natural) a l’ascensor del Palma Arena. L’edifici sencer, i l’ascensor en particular, són un monument del tot adequat -molt lleig, molt car, molt gros i completament inútil- a la manera de fer les coses que s’ha imposat en aquestes illes en els darrers quaranta anys, seguint l’impuls d’una avarícia malaltissa, una necessitat desesperada i patològica de fer un duro de la manera que sigui, amb resultats que quasi sempre són grotescos.

Sobre el Palma Arena existeix una anècdota que resumeix bé l’esperit del lloc. L’any 2009, el recinte es va veure immerescudament ennoblit pel fet d’acollir un concert de Leonard Cohen, tot i que és oportú recordar que el poeta i cantant canadenc estava fent una gira que inicialment no hauria volgut fer: s’hi va veure obligat per culpa d’un representant que li havia estafat quasi tots els seus doblers, mentre ell era en un retir espiritual en un monestir budista. Quan va sortir del monestir, es va trobar que el representant l’havia deixat més net que una llàntia, i en aquestes circumstàncies va ser com Cohen va aterrar a Mallorca, i concretament al Palma Arena. Però l’anècdota és la següent: una parella de mallorquins que van assistir al concert es van trobar que les localitats que havien adquirit només els donaven dret a veure Cohen de lluny i a sentir molt defectuosament el concert (com és propi del Palma Arena, que no serveix com a velòdrom, ni com a lloc per a espectacles, ni com a res). Quan va arribar l’intermedi, i aprofitant que hi havia llocs buits en una zona més pròxima a l’escenari, van intentar colar-s’hi, però van ser interceptats per un guarda de seguretat. La parella va intentar raonar-hi però el guarda es mostrava inflexible, més que més perquè a la zona on pretenien accedir hi havia ni més ni menys que les infantes de la casa reial espanyola, i la seguretat havia de ser màxima. Però al cap d’una estona -poca- d’insistir-hi, el mateix guarda va canviar el rumb de la conversa: “Mirad” -va interrompre-. “Me dáis cinco euros, pasáis y no he visto nada”. Gaudir d’un gran concert quasi a primera fila i de passada posar en risc la seguretat de les infantes, cinc euros. Pur esperit Palma Arena, pur esperit balear.

Un pressupost inflat

Com la Kaaba, l’ascensor del Palma Arena va caure del cel d’un pressupost inflat, però no va anar a parar a cap temple, sinó que va quedar empotrat a un descampat, damunt d’una sola de formigó de més o menys un metre d’alçada, que deu assenyalar el punt fins on es pensava aixecar el nivell del terra. O tal vegada marca el nivell dels escrúpols dels seus responsables, però aleshores és massa alt. L’ascensor, que no du enlloc ni serveix per a res més que per fer embalum, és la metonímia d’un projecte que no tenia cap altra raó de ser que la d’omplir les butxaques d’un estol de lladres, capitanejats per la màxima autoritat política del país (o de la comunitat, si això de “país” és excessiu per a segons qui): el president del Govern de les Illes Balears, que aleshores no era altre que Jaume Matas. És així que l’ascensor del Palma Arena funciona també com el monòlit de 2001, una odissea a l’espai, en la mesura que és la representació d’un passat que apunta, tanmateix, cap al futur. Sobre quin és aquest passat d’on ve el nostre tòtem no hi pot haver dubtes: es tracta d’uns anys no gaire llunyans en què els president del Govern i els seus sequaços es compraven graneretes de vàter de més de dos-cents euros.

Però cap a quin futur apunten? Ens ho diu ben clar el titular de la crònica de Kike Oñate que publicava l’ARA Balears fa uns dies: “La nova autopista de Campos estimularà el mercat immobiliari al sud de Mallorca”. I no ho diu qualsevol, sinó herr Hans Lenz, director comercial de l’autèntica primera autoritat de Mallorca, que és la immobiliària Engels&Völkers. L’autopista i el seu macabre escalèxtric venen a consolar peixets i altres depredadors ferotges de territori, que duen tota la vida lamentant la protecció de les platges de Campos com una maledicció que els ha impedit fer el seu s’Arenal o el seu Magaluf. Ciment, alumini, acer inoxidable, vidre i grava a voler entre sa Ràpita i Santanyí, fins que n’hi càpiga. Per altra banda, fa temps que el PP té les mateixes intencions pel que fa al tram d’autopista que uneix s’Arenal amb Llucmajor: és a dir, construir i urbanitzar la Marina de Llucmajor. Certament el problema no és l’autopista, sinó el que ve al darrere. I aquest panorama que acabam de resumir és el futur que ens espera, si les nostres progressistes autoritats continuen badant (o deixant-se colar trams d’autopista amb excuses impròpies d’adults, com la d’evitar la sinistralitat del trànsit). El futur assenyalat per l’ascensor del Palma Arena.