L’Àsia no vol (ni pot) ser l’abocador del planeta

Barcelona“Llencen el plàstic dins d’un forat a terra que sembla una piscina. Quan està ple fins a dalt sovint el cremen, sobretot si creuen que algú sospita, per esborrar proves”. L’activista tailandès Somnuck Jongmeewasin explica a l’ARA per telèfon el que ha vist a la província de Chonburi, al sud-est de Bangkok, on els “abocadors il·legals” de residus plàstics s’han multiplicat des del gener. Aquell mes, la Xina va tancar les portes a les importacions de residus plàstics d’arreu del món “i els vaixells van girar cap a Tailàndia” i altres països del Sud-est Asiàtic, tal com ha constatat aquest professor de gestió mediambiental de la Universitat Internacional de Silpakorn. El negoci del reciclatge al seu país està en mans d’empreses de la Xina, Hong Kong i Singapur, però “en els últims mesos gairebé tot el que arriba són plàstics no aptes per reciclar i els inversors senzillament lloguen o compren terrenys i contracten algú perquè els traslladin allà i els aboquin”, relata. Les batudes policials contra abocadors il·legals es van disparar fins que, al juny, el govern tailandès va emetre una ordre per aturar les importacions de residus plàstics al país. I no és un cas únic. Sobrepassat per l’acumulació de contenidors de plàstics als seus ports, el Vietnam també va anunciar al maig que prohibiria les importacions de deixalles plàstiques del 25 de juny al 25 d’octubre. Prohibicions similars s’han anunciat a Indonèsia, Malàisia i fins i tot Polònia, on diversos incendis contaminants en abocadors il·legals de plàstics al mes de maig van forçar el govern a prendre mesures.

Ofegats pel plàstic que ningú vol, provinent principalment d’Occident, les prohibicions compartien el mateix argument: “No volem ser l’abocador del planeta”. Qui feia aquest paper fins ara, la Xina, havia llançat la mateixa crida ara fa un any, quan va anunciar que vetaria aquestes importacions el gener del 2018. El gegant asiàtic assumia fins ara la meitat de les exportacions de residus plàstics del món (el 2016 en va importar 7,3 milions de tones de 43 països, entre ells Espanya, d’un total de 14,1 milions de tones exportades globalment). Però l’impacte mediambiental d’aquesta indústria, que cada cop rebia més deixalles contaminades i impossibles de reciclar, va portar el govern xinès a dir prou.

Occident busca ara alternatives i segueix mirant cap a una regió del món, el Sud-est Asiàtic, on s’aboca més de la meitat del plàstic que avui contamina els oceans.

Fins a l’abril, les exportacions de residus plàstics dels EUA a Tailàndia havien crescut un 6.895%; cap a Malàisia hi anava un 611% més, i a Corea del Sud, un 501% més, segons l’empresa de dades comercials Descartes Datamine. Una investigació de Greenpeace al Regne Unit va detectar també un augment d’un 230% en les exportacions de deixalles plàstiques d’aquest país a Malàisia els primers quatre mesos del 2018; al Vietnam van exportar un 51% més, i a Tailàndia, un 5.433% més, tot i que la quantitat en tones era més baixa que en els dos primers casos.

Els països que més exportaven a la Xina eren el Japó, els EUA, Alemanya i el Regne Unit, en aquest ordre, però Espanya era a l’onzena posició de la llista. Costa trobar dades europees de les exportacions d’aquest 2018, i des de la federació europea de reciclatge asseguren que no saben què ha passat amb tot el plàstic que anava fins ara a la Xina. “Hi ha hagut cert trasllat cap a altres països que ara assumeixen parts més grans, però mai no podran assumir tot el volum que anava a la Xina”, va dir a l’ARA el secretari general de la Confederació Europea de Reciclatge, Emmanuel Katrakis.

El que sí que se sap és que, de tot el plàstic que es recicla a la UE, el 37% s’exporta per ser processat en tercers països, amb la Xina com a principal destinàtaria fins ara. En els últims deu anys la UE ha exportat al voltant d’1,5 milions de tones anuals de residus plàstics a la Xina, segons dades de comerç de l’ONU.

Aquest juny, al port tailandès de Laem Chabang, la policia va interceptar un vaixell amb 58 tones de brossa plàstica declarada com a reciclable però que per la seva qualitat estava destinada a abocadors. Els residus provenien de 35 països diferents, entre ells els Estats Units i el Regne Unit, però també Alemanya, França, els Països Baixos i sí, també Espanya.

Muntanyes de plàstics

“Quan la prohibició de la Xina va entrar en vigor al gener, era just després de Nadal, quan s’acumulen moltes deixalles plàstiques, i per això vam veure imatges de piles de plàstics acumulades en magatzems; des de llavors ja no s’amunteguen perquè les exportacions s’han traslladat a altres mercats. Però ara és difícil saber què passarà amb les prohibicions imposades als països del Sud-est Asiàtic”, admet a l’ARA Simon Ellin, director de l’Associació de Reciclatge del Regne Unit.

Jongmeewasin assegura que les importacions al seu país no s’han aturat, en realitat. “El govern intenta donar la imatge que ha frenat el problema, però hi segueixen entrant plàstics declarats com a altres mercaderies”, afirma. Ellin reconeix l’existència d’una part de comerç il·legal en el mercat global dels residus plàstics, i calcula que suposa un 5% del total, almenys al seu país.

Ellin assegura també que la recerca de mercats alternatius per exportar la brossa és una “solució a curt termini”, mentre no s’aprova la nova llei de reciclatge al Regne Unit, prevista per a finals d’any, amb mesures que passen per l’ecodisseny, la reducció del plàstic de baixa qualitat, les taxes als plàstics d’un sol ús i mínims obligatoris de contingut reciclat per estimular la inversió en plantes de reciclatge. “Ara mateix, simplement no tenim la capacitat” de reciclar el plàstic que anava a la Xina dins del Regne Unit, “perquè no hi ha les plantes per fer-ho: no s’hi ha invertit per una qüestió de competència global; la Xina ho feia de manera molt més barata”.

L’alt preu del petroli incentiva

El plàstic que s’exportava a la Xina és, de fet, el de més baixa qualitat o el que va barrejat amb altres materials, alguns potser contaminants, i fa més difícil (de vegades impossible) el seu processament. “Nosaltres enviàvem molt de plàstic barrejat i rígid a la Xina”, explica per telèfon Ann Germain, directora de l’Associació Nacional de Reciclatge i Residus dels EUA. Germain també admet que una solució que han trobat les empreses de reciclatge nord-americanes és desviar les exportacions al Sud-est Asiàtic. “Però alguns d’aquests països no podien assumir tant de material i han anunciat prohibicions, de manera que alguns materials s’han desviat ara cap a Bangladesh i el Pakistan”, afegeix.

Tot i així, assegura que una part de les empreses han optat també per assumir el reciclatge elles mateixes. “Han començat a destriar el rebuig i separar materials per extreure el plàstic que pot tenir valor. El fet que el preu del petroli segueixi alt ha ajudat a mantenir el valor d’aquest plàstic, així que hi ha un incentiu per extreure’l”, explica. Alguns estats dels EUA (les lleis varien d’estat a estat) fixen taxes obligatòries de reciclatge, però en alguns casos, davant de la prohibició de la Xina, l’estat ha ofert exempcions “i permet que part del material s’incineri o es dipositi en abocadors”.

Per al cap de la confederació europea de reciclatge, “la prohibició de la Xina és una oportunitat” per reformar el sistema, en la línia que ja ha iniciat la UE amb les noves directives sobre el plàstic. Però Katrakis hi troba a faltar mesures com fixar un percentatge mínim de contingut reciclat per incentivar la inversió. L’ecodisseny i la producció de material més reciclable també són claus. Com apunta Ellin: “Si produeixes porqueria contaminada, tindràs problemes”.