Assistència sexual i discapacitat: on és el límit del plaer com a necessitat bàsica?

“Jo, si vull fer-me una palla al lavabo de casa meva, no puc. Necessit una altra persona”. La discapacitat física del 97% que té diagnosticada Oriol Roqueta –advocat i activista– li complica l’accés al sexe fins al punt que no pot ni masturbar-se, amb 45 anys. “Les persones amb diversitat funcional també tenim necessitats”, defensa Roqueta, que és un dels protagonistes del documental Yes, we fuck, que aborda la sexualitat des de diversos casos de persones amb diversitat funcional. En el film –disponible a Vimeo– es pot observar com el jove satisfà els seus plaers sexuals gràcies a una assistenta sexual, una figura no regulada a Espanya i que està a mitjan camí entre l’assistent personal i el treballador sexual. La seva tasca és facilitar la mobilitat a la persona que no en té amb l’única intenció que obtingui plaer sexual, però mai mantenir-hi relacions. En casos com el seu, no queda gaire alternativa més que aquesta a l’hora de tenir sexe, ni que sigui amb ell mateix. Ara bé, el fet que no estigui legalitzada i, molt menys, considerada un servei social hi dificulta més l’accés. Això obre el debat del sexe com a necessitat bàsica i qüestiona fins a quin punt l’administració pública l’hauria de garantir, sobretot quan és una persona la responsable de proveir aquest plaer.

Sigui com sigui, l’actual situació de l’assistència sexual agreuja la discriminació cap a les persones amb discapacitat en matèria de sexualitat. Les sessions costen una mitjana de 60 euros i l’oferta d’assistents disminueix als territoris més allunyats de les grans ciutats. Oriol Roqueta recorda que, com que “és una cosa que s’ha de pagar”, només es pot permetre aquests serveis “de tant en tant”. No obstant això, el fet de viure a Barcelona, on hi ha una major concentració d’assistents sexuals, li permet “anar provant” i escollir amb més llibertat. A la pàgina web asistenciasexual.org –creada el 2017 i referent en aquesta matèria al territori espanyol–, hi ha 53 assistents socials que publiciten els seus serveis a Barcelona, on els preus per sessió oscil·len entre els 30 i els 100 euros. A les Balears, en canvi, el nombre de persones disponibles a la pàgina web és de vuit, mentre que els preus per sessió no davallen dels 50 euros i poden arribar fins als 80.

Una d’aquestes vuit persones i l’única que ha respost a la petició de l’ARA Balears és Iri (nom amb el qual el coneixen a través d’asistenciasexual.org), un assistent de 40 anys de Palma. Ell defensa que “no és fer de prostitut o prostituta”, perquè s’ha d’ajustar a les normes de la plataforma. Aquesta estableix que “les persones assistents sexuals no tenen relacions sexuals amb els seus clients, t’ajuden a conèixer i gaudir del teu propi cos i a masturbar-te o tenir sexe amb una altra persona”. Iri, que a hores d’ara atén unes cinc persones al mes, afirma que “el que tenen no és tant una necessitat de contacte físic, sinó d’intimitat”. “La majoria, si arriba fins al final, no és precisament tocant-se, sinó amb una suggestió. Cal utilitzar la imaginació”, assenyala. Això no treu que, “si la persona vol i pot”, l’agafa del braç per arribar allà on vulgui, matisa.

La seva experiència li ha permès fer una anàlisi de la demanda d’aquests serveis. Segons el treballador, la majoria de persones que el contacten tenen 40 anys o més i gairebé tots són homes, encara que no homosexuals. Però la realitat és que els casos que li arriben són les excepcions. “Gairebé el 95% dels al·lots sol·licita al·lotes perquè els excita més, malgrat que els faci més vergonya. I al·lotes, igual: la majoria vol dones, perquè pensen que les entendran millor o perquè les tractaran de manera més suau”, assegura.

Barreres físiques i afectives

Aina (nom fictici) viu a Mallorca i, malgrat que la seva discapacitat li ha posat barreres en el terreny sexual, per ara no ha recorregut a l’assistència per resoldre-les. “Fins ara no n’he tingut la necessitat. Però si en alguna ocasió ho necessitàs, no ho descartaria”, afirma la dona, que es troba prop de la cinquantena. Encara que ella no n’hagi fet ús, considera que aquest hauria de ser un servei públic més, sempre que ho faci “personal format”. “Cal tenir en compte les característiques de la persona amb discapacitat”, afegeix. En el seu cas, per mantenir relacions necessita “adaptacions materials”, és a dir, elements que li permetin moure’s o adoptar determinades postures. Però la diversitat funcional no només afecta en el terreny físic, sinó que també condiciona l’afectiu. “He estat massa submisa i, de vegades, he cedit davant situacions que no m’han fet sentir bé només per agradar i ser acceptada”, admet Aina, qui pot dir que “actualment ja no és així”, gràcies a l’orientació que rep al Servei d’Accessibilitat Sexual (SAS) d’Aspaym (Associació de persones amb lesió medul·lar i altres discapacitats físiques).

Ella és una de les 23 persones que segueix un pla d’intervenció sexual individual al SAS d’Aspaym Balears, on la demanda per aquests serveis és cada vegada més elevada. El sexòleg i terapeuta sexual Ivan García és l’encarregat del SAS i afirma que “cada mes, com a mínim, arriben dues demandes noves” de persones particulars. A banda d’això, fan formacions, amb les quals ja han arribat a prop de 100 professionals de l’àmbit sociosanitari. L’objectiu principal de la teràpia que ofereix García és que les persones que hi acudeixen “adquireixin competències de tipus sexual perquè puguin tenir un projecte de vida”, i només en els casos més extrems fan de mediadors amb assistents sexuals. Entre les 23 persones ateses, hi ha tres parelles a les quals ensenyen a “cercar les postures, de quina manera no es cansen o com evitar caigudes”, apunta el terapeuta. En el cas de les persones que no tenen parella, també els donen recursos per trobar-ne o conèixer gent. “Anam a cercar llocs d’oci nocturn accessibles, avaluam les barreres i els mostram aquestes rutes”, diu García.

Construir un dret

En aquest sentit, l’assistència sexual és la darrera opció. “Si veim que la persona és incapaç de mantenir relacions sexuals de cap manera, sí que plantejam contactar amb un assistent. Jo faig de mediador:he de conèixer al detall si compleixen una sèrie de condicions i les preferències dels usuaris que tenc”, explica el treballador d’Aspaym. Després, “són ells dos els que han de concertar una cita, establir un contracte i l’entitat se separa, no té cap responsabilitat”, afegeix García, qui adverteix que algunes de les persones que s’ofereixen com a assistents acaben per no passar el seu filtre, perquè tenen altres intencions. De “reals”, ell calcula que en total deu haver-hi una desena d’assistents sexuals a tot Mallorca. I aquest és un dels motius pels quals el sexòleg es mostra a favor de regular aquesta activitat com una extensió de l’assistència personal i oferir-la com a servei públic.

Però què fa que sigui tan difícil regular aquesta activitat? Segons el responsable d’asistenciasexual.org, Antonio Centeno, “és per una qüestió cultural i política”. Centeno, que pateix tetraplegia des dels 13 anys, és llicenciat en Matemàtiques, però se’l coneix per ser un dels activistes més actius dins l’àmbit de la sexualitat i la discapacitat a escala estatal, fet que l’ha duit a comparèixer en nombroses comissions del Congrés dels Diputats des de l’any 2005. Ell denuncia que “un assistent personal pot estar en contacte amb els genitals i no passa res, perquè és amb una intenció higiènica, fins i tot si la persona sent plaer gràcies a això”. Ara, “quan el contacte té intenció de generar plaer, és quan arriba el problema”, lamenta, malgrat que “sigui una manera de fer les coses amb les mans d’una altra persona”, igual que es fa per menjar, per exemple. 

Com que la figura de l’assistent personal “no està reconeguda ni prohibida, es mou en un terreny ambigu i afegeix dificultats a aquestes persones”. L’activista apunta que el dret a l’assistència sexual es pot construir a través de dues vies: “Per una banda, determinar que les activitats d’autoplaer són bàsiques en la vida diària. O, per una altra, per mitjà dels drets fonamentals, com ara el dret a la intimitat o al desenvolupament de la pròpia personalitat. Ambdós camins tenen sentit, però falta que els poders públics decideixin què fer”.

La realitat és que, “des del punt de vista de la teoria de les necessitats de la piràmide de Maslow –proposada pel psicòleg Abraham Maslow el 1943–, el sexe forma part del primer nivell, on es troben les de tipus fisiològic, com menjar o dormir”, argumenta la catedràtica de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Carmen Orte. “És necessària una regulació de l’assistència sexual dins l’àmbit sociosanitari”, defensa la psicòloga, qui considera que “legalitzar-la seria una bona idea, però ha d’anar acompanyada d’una prestació”. “Es pot arribar a construir un dret d’això, tenint en compte qüestions d’ètica, inclusió i justícia”, afegeix. En cas contrari, alerta Orte, existeix el risc que aquesta figura “acabi fregant la prostitució”.

En canvi, el doctor en Sociologia i Filosofia de la UIB i expert en prostitució, Lluís Ballester, va més enllà i considera que l’assistència sexual “s’ha convertit en una modalitat encoberta d’explotació sexual”. Segons Ballester, aquest servei “s’està oferint als homes amb diversitat funcional o discapacitats per part de dones, i quasi mai a la inversa, tal com passa en situacions de prostitució”. El sociòleg creu que “la majoria de les persones amb discapacitats sensorials, físiques o amb retard mental de diversos nivells no tenen per què tenir cap problema per viure la seva sexualitat com altres persones”. En definitiva, des de la seva posició obertament abolicionista de la prostitució, no veu justificada l’equiparació de l’assistent sexual amb el personal perquè les seves funcions no deixen de ser “sexe pagat”.