Atrapats al seu propi cos: "No estem així perquè ens agradi. Necessitem ajuda"
Els recursos per tractar l'obesitat a l'atenció primària són mínims a Catalunya i l'accés a una atenció especialitzada és limitat
BarcelonaAnar amb ella pel carrer és sentir-se observada. Tothom, sense excepció, la mira de dalt a baix. Alguns, de manera més discreta. Altres, amb total desvergonyiment. Alicia Rodríguez, de 25 anys i resident a l'Hospitalet de Llobregat, assegura que, des que té ús de raó, ha estat a dieta i ha fet esport. Amb tot, pateix obesitat mòrbida.
A l'escola li deien balena, truja…, l'empenyien o li estiraven els cabells. I de jove li han fet creure que mai tindria un xicot que l’estimés perquè està grassa. “Al transport públic intento no seure, perquè ocupo massa i no vull molestar i perquè després ningú seu al meu costat. Es crea un buit”. També confessa que té pànic de pujar a un taxi perquè no sap si es podrà cordar el cinturó, i que evita anar a restaurants perquè, mengi el que mengi, encara que sigui una amanida, la jutjaran. Tot just l’han operada de reducció d’estómac i la seva aspiració és tenir una vida normal. Per exemple, anar al cinema amb els amics. Ara no hi cap a les butaques.
“No estem així perquè ens agradi. No conec ni una sola persona amb sobrepès que no hagi intentat aprimar-se”, afirma. Per això ella i la resta de persones amb obesitat que participen en aquest reportatge donen la cara i s'han deixat fotografiar, perquè no volen que se les continuï culpabilitzant. Volen ajuda. Els recursos per tractar l'obesitat a l'atenció primària a Catalunya són mínims i l'accés a una atenció especialitzada en un hospital és gairebé una travessia al desert. S’hi tarda anys, malgrat que l'obesitat és una malaltia i es considera l'epidèmia del segle XXI. No ho diuen els pacients, ho asseguren els mateixos metges.
L'obesitat és una malaltia
La doctora Andreea Ciudin, membre de la junta directiva de la Societat Espanyola d'Obesitat (SEEDO) i coordinadora de la unitat de tractament integral de l'obesitat de l'Hospital de la Vall d'Hebron, explica amb un exemple molt gràfic per què l'obesitat és una malaltia: “Si algú fuma durant molts anys, desenvoluparà una bronquitis crònica i el mal serà irreversible encara que després deixi de fumar. Amb el menjar, passa el mateix. Si algú menja una dieta rica en carbohidrats i greix durant anys, encara que després adopti hàbits saludables, tindrà una resposta anòmala del seu metabolisme i de les hormones. Estarà fora del seu control. També hi poden influir factors genètics, ambientals… És una malaltia multifactorial”.
Per això sovint les dietes no serveixen per a res. Cal un tractament especialitzat. A Catalunya els hospitals de referència tenen unitats multidisciplinàries per tractar l'obesitat, amb endocrins, nutricionistes, psicòlegs, pneumòlegs i cirurgians. El problema és que aquestes unitats només tracten els casos més greus.
En concret, el coordinador de la unitat de cirurgia bariàtrica i metabòlica de l'Hospital de Bellvitge, el doctor Javier Osorio, calcula que només estarien atenent un 10% dels pacients que necessiten un tractament especialitzat, “la punta de l'iceberg”. De vegades ni els metges de família consideren l'obesitat una malaltia i no els deriven. I d'altres, ni el mateix pacient és conscient de la seva situació, argumenta. I això que el problema és ben gros: segons l'Enquesta de Salut de Catalunya del 2022, el 15,3% de la població de 18 a 74 anys pateix obesitat i el 34,7% té sobrepès. “És més prevalent a les classes econòmiques mitjanes baixes, perquè és més barat menjar al McDonald's que comprar-se un tros de lluç”, detalla el doctor.
Mariela Posadas és una d'aquelles persones que no era conscient que patia una malaltia. Té 46 anys, viu a Castelldefels i sempre ha tingut excés de pes, però, assegura, no s'ha sentit mai disconforme amb el seu cos. Quan va tenir la seva filla, va guanyar quilos i amb la pandèmia encara es va engreixar més. Va arribar a pesar 145 quilos i fa 1,55 metres d’alçada.
Diu que ha fet la dieta de l'astronauta, la de la pinya, la de la carxofa… i que cap li ha funcionat. Ara la tracten en una unitat especialitzada en obesitat a l'Hospital de Bellvitge i, per fi, se sent acompanyada. "És una malaltia més psicològica que física. Amb el menjar, cobreixes altres mancances". Té una hèrnia discal, el sacre desplaçat, insuficiència respiratòria… Està en tractament psicològic i psiquiàtric, i fins i tot li costa estar dreta. “Perquè la gent entengui com em sento, que agafi un sac de 50 quilos i intenti caminar. Tinc limitacions fins i tot per netejar-me les parts íntimes. És trist però és la realitat”. I ja no pot continuar parlant, perquè es posa a plorar.
Yamitza Muñoz també és de les que porten la processó per dins. “Jo semblo la típica grassoneta feliç, però és una màscara. Em faig la simpàtica i faig broma perquè no es fixin en el meu cos”, confessa. En realitat pateix depressió. Ella també ha tingut sempre sobrepès, va anar guanyant quilos a mesura que va tenir fills, fins que un dia el seu cos va petar. La mateixa història.
Pateix apnea greu del son i ha de dormir amb un respirador, tot i que només té 52 anys. Pesa 120 quilos i fa 1,62 metres d’alçada. “Un dels primers símptomes és que et freguen les cames al caminar i se t'irriten. Estic així des de fa 20 anys. És una cosa que patim en silenci totes les dones amb obesitat. Deixem de portar texans i ens passem a les malles. Les sintètiques ens couen, i les de cotó es desgasten de seguida”, declara. També diu que sempre va amb tovalloletes per assecar-se, perquè sua molt i li fa por fer pudor.
Malgrat que les unitats especialitzades en obesitat només atenen un 10% dels pacients que necessiten un tractament, hi ha llargues llistes d'espera. Per exemple, la doctora Ciudin diu que a l'Hospital de la Vall d’Hebron es tarda més d’un any per a una primera visita. Pel que fa a la cirurgia bariàtrica, el temps d'espera mitjà a Catalunya és de 261 dies i un màxim de tres anys i vuit mesos, segons dades del departament de Salut. En data del 17 de setembre, hi havia 1.113 persones a la llista d'espera. Per arribar-hi, però, abans han hagut de seguir un llarg recorregut.
Per exemple, Juan Luis Román ha provat sense èxit durant anys “totes les dietes que hi ha”. Fins que, per fi, l'endocrí el va derivar a Bellvitge. Va haver d'esperar dos anys perquè l'atenguessin a l'hospital, i dos més perquè l'intervinguessin de reducció d'estómac. Fa pocs dies ha sortit del quiròfan. El 2011 va tancar l'empresa on treballava i no ha tornat a trobar feina. “Vaig a entrevistes, veuen que estic gras i que tinc més de 40 anys, i ja no em contracten”, lamenta. Li costa fer una cosa tan quotidiana com posar-se el calçat. Per això sempre va amb crocs.
Cirurgia plàstica
Molts pacients que s'operen de reducció d'estómac després necessiten cirurgia plàstica perquè els sobra massa pell amb la pèrdua de pes. El Servei Català de la Salut estableix que aquestes operacions es facin només si hi ha un problema “funcional”. Per exemple, en el cas de l'abdomen, només es poden operar les persones amb un índex de massa corporal (IMC) igual o inferior a 30. A més, han de tenir una hèrnia, l'excés de pell els ha de “cobrir els genitals externs” o els ha de provocar “necrosi o úlceres” que no es curin amb tractament antibiòtic. Així ho diu literalment la normativa.
Els afavorits que compleixin aquests requisits tampoc no són operats immediatament. La cap del servei de cirurgia plàstica i reparadora de Bellvitge, la doctora Anna López Ojeda, calcula que en aquest hospital hi ha una llista d'espera d'entre sis mesos i un any per a una primera visita, i un any i mig més per a la intervenció.
La Vanesa ha rebut una carta del seu hospital a Barcelona que diu que no és apta per a la cirurgia plàstica. Els pits i la panxa li pengen, però no prou segons la normativa. Amb la reducció d'estómac, va perdre 39 quilos. “Ara qui m'arregla això? –diu mirant-se amb fàstic la panxa–. De vegades penso que hauria estat millor quedar-me com estava”. Fer esport tampoc l'ajudarà a reduir la pell flonja. Malgrat que ara es diu tant que la salut mental és molt important, ella sent que l'han deixada tirada i ha de prendre pastilles contra l'ansietat. Té 39 anys, és netejadora i, amb el seu sou, no es pot permetre recórrer a la sanitat privada.
La Maria, que prefereix no dir el seu nom real, no s'ha operat de cirurgia bariàtrica però ha perdut 44 quilos després que li posessin un marcapassos i li receptessin un medicament contra la retenció de líquids. Ara l'abdomen li penja gairebé fins als genolls i també té una hèrnia. Amb tot, el seu IMC continua sent superior a 30, així que tampoc compleix els requisits per a la cirurgia plàstica a la sanitat pública. Abans sortia al carrer. Ara sempre està tancada a casa perquè gairebé no pot caminar i, si ha d'anar al metge, la traslladen en una ambulància. “Jo no demano tenir un tipet, només demano una vida normal i corrent. Necessito que m'ajudin”, suplica desesperada.
El director de l'àrea assistencial del Servei Català de la Salut, Ignasi Carrasco, surt al pas de la següent manera quan se li pregunta per aquesta situació: “La normativa és una orientació. Cada cas és cada cas. S'han d'analitzar i prendre una decisió col·legiada”. També afirma que “no tenim un criteri general” per saber quins pacients amb obesitat es deriven de l'atenció primària a una unitat especialitzada: “Cada territori el pacta a nivell local”. I que, de moment, no preveuen un increment de recursos per tractar aquesta malaltia. Destaca que ja han augmentat el nombre d'operacions bariàtriques –l'any passat en van fer 1.335 de gener a octubre, i enguany ja en porten 1.452 en el mateix període– i han introduït la figura dels dietistes-nutricionistes als CAP.
Dietistes-nutricionistes als CAP
Des d'aquest any aquests professionals organitzen grups psicoeducatius a l'atenció primària per fomentar un estil de vida saludable. Als grups hi participen un màxim de quinze persones amb obesitat, que comparteixen les seves experiències i també reben el suport de psicòlegs i fisioterapeutes.
M. Àngels López Macaya, de 64 anys, és una de les pacients que hi participen i està francament satisfeta. Pesa 130 quilos, fa 1,58 metres d’alçada i té seriosos problemes de mobilitat. Pel carrer es desplaça amb una escúter, i a casa amb crosses. Per cuinar, seu en una cadira. “Fa anys vaig anar al CAP a demanar ajuda i la infermera em va donar un full amb una dieta. No em vaig sentir ni atesa ni motivada”, es queixa. Ara, en canvi, assegura que sí que l'estan ajudant. "La pena és que aquests grups durin tan poc", lamenta.
Actualment, a l'atenció primària, hi ha un dietista-nutricionista per cada 50.000 habitants. En conseqüència, els grups psicoeducatius són limitats i cada pacient pot assistir a dotze sessions setmanals com a màxim. La doctora Violeta Moizè, vocal del Col·legi de Dietistes-Nutricionistes de Catalunya, evita valorar si el nombre actual d'aquests professionals és suficient: “Catalunya és l'única comunitat amb dietistes-nutricionistes a la primària. Ho vam aconseguir després de molta lluita. La queixa no serveix de res. Cal treballar i demostrar el valor que hi aportem”, contesta.
En canvi, Paulina Nowicka, professora en nutrició i dietètica de la Universitat d'Uppsala, a Suècia, queda estupefacta per la baixa ràtio d'aquests professionals a Catalunya. “Cal voluntat política per impulsar canvis”, reivindica. Suècia és un dels països que està prenent més mesures per combatre l'obesitat, segons l’Atles Mundial de l'Obesitat 2022. Un altre encara el tenim més a prop: Portugal.
Allà la situació no és perfecta, però des del 2005 hi ha un programa nacional contra l'obesitat, els pacients que necessiten cirurgia plàstica després d'una operació bariàtrica són intervinguts en hospitals privats a càrrec de la sanitat pública, i el 2021 es va impulsar una resolució al Parlament perquè la Seguretat Social cobrís part del cost de medicaments com l’Ozempic per a determinats pacients amb obesitat, segons explica a l'ARA el doctor José Silva-Nunes, cap del departament d'endocrinologia, diabetis i metabolisme del Centre Hospitalari Lisboa Central.
L'Ozempic
A Espanya l'Ozempic és finançat pel sistema públic per a persones amb diabetis, però no pas per a pacients amb obesitat, tot i que també funciona per perdre pes. “També s'hauria de finançar per a aquests pacients amb una situació complicada. Qüestionar-ho els estigmatitza, perquè sembla que pateixin obesitat perquè volen”, denuncia la doctora Moizè.
Juan García, de 51 anys, és un dels pacients en una situació complicada. Va arribar a pesar 176 quilos, fa 1,80 metres d’alçada i les varius de les cames li van petar literalment. Ara a la cama dreta porta una mitja compressiva, i a l'esquerra li fan cures al CAP cada setmana. "No em vull operar de reducció d'estómac, perquè el meu pare i el meu avi es van quedar en un quiròfan", justifica. Amb l’ajuda de l'Ozempic ha aconseguit perdre 20 quilos. Se'l paga de la seva butxaca, a més de les benes i els apòsits per a la cama. En total gasta uns 200 euros mensuals, tot i que no li sobren els diners. Està de baixa des de l’any passat, i la seva dona és dependenta. Tenen dos fills.
TikTok és ple de vídeos sobre l’Ozempic com si fos la panacea i baixar de pes fos la cosa més fàcil del món. Això no ajuda perquè es tracti el tema seriosament. No és cap cosa frívola. Actualment, quatre de cada deu infants a Catalunya tenen obesitat o sobrepès. Per frenar aquesta tendència, sí que hi ha infinitat d'iniciatives. Amb tot, el pediatre Francesc Fornaguera es mostra escèptic. Una coneguda empresa d'embotits fa publicitat dels seus productes aquests dies amb un anunci en què una nena accepta sopar perquè aquella nit hi ha pizza. "Podem fer les iniciatives que vulguem, que amb anuncis així ens les destrossen en 30 segons", conclou el pediatre.