Atrevir-se a la promesa

PalmaPodríem intentar una definició de l’ésser humà com ‘l’animal que és capaç de fer promeses’. Marina Garcés, al darrer llibre, El temps de la promesa, seguint l’estela que ens du de Nietzsche a Zambrano, ens diu que les promeses són una forma de deliri. Una manera delirant de prendre la paraula. ‘De-lirar’ vol dir sortir del solc que deixa l’arada (lira). Així doncs, prometre és una manera de fugir del camí traçat, dibuixar un punt de fuga: delirar.

Ens diu Garcés que la promesa no és un discurs, és una acció que té lloc a través de la paraula. Prometre posa en tensió la veritat i la realitat, perquè no reconeix els límits dels camins traçats, no accepta les presons de la realitat, crea nous territoris per transitar. Prometre és obrir llocs nous, foradar la realitat a través del vincle i de l’expectativa compartida. Les promeses fan del futur un territori de compromís. No es tracta d’una fantasia individual, sinó d’una expressió de la imaginació col·lectiva, que reconfigura els vincles i el temps. La promesa redibuixa la realitat i desplaça els impossibles. És una interpretació del present que permet delirar un futur desitjable, a partir d’un compromís i d’un vincle. Desborda i amplia la realitat: “Allà on no hi ha sortida, la promesa és la porta a un nou començament”.

Marina Garcés llança un diagnòstic que també és un crit de guerra. La promesa té tanta força que se l’han feta seva els poders que agombolen la civilització occidental: Déu ens promet la salvació, l’estat neix d’una promesa de protecció i el capitalisme ens fa la promesa il·limitada del creixement i l’acumulació. Tres promeses rompudes. Ara, que vivim de la desesperança i les promeses se’ns han tornat una paròdia buida i compulsiva, potser és el moment de reapropiar-nos en col·lectiu d’aquesta capacitat de delirar futurs. Perquè “la paraula donada és inesborrable, deixa una marca en el temps i en els cossos dels qui hi queden vinculats i compromesos”.

Enmig de realitats opaques, emmurallades, la promesa obri una finestra. Enmig del naufragi d’una vida o de la humanitat sencera, les promeses ens permeten treure el cap de l’aigua per un instant, cercar els vincles i els records que ens permetin continuar nedant en aquest mar obert, que ens permetin imaginar la tornada a terra ferma.

Les darreres pàgines d’El temps de la promesa són un esguard tendre a les escoles. Marina Garcés clausura el llibre amb cinc pàgines de promeses fetes per al·lots i al·lotes de 4t d’ESO. Una generació carregada d’incertesa, que contempla l’horitzó amb la por de qui sap que li han robat el futur, però el futur no existeix, és tan sols un miratge del present. Si, com diu Garcés, la promesa és una interpretació de la posició que ocupam en el món, una mirada que no es sotmet a imperatius i reclama els futurs desitjats, potser l’escola és el lloc privilegiat per aprendre a prometre. L’escola és el lloc des d’on redefinir els límits del que és possible.

En canvi, el compromís actual de l’educació es juga amb les presons de la realitat. Ens fan creure que educar és donar les eines perquè les noves generacions s’adaptin al món. Feim de la precarietat i de la servitud els llocs d’arribada. L’escola ha d’atrevir-se a la promesa. Educar és aprendre a llegir el món de manera col·lectiva, per trobar les escletxes des d’on dibuixar futurs que facin ganes. A vegades, educar ha de ser fer un boicot a la realitat, perquè no podem adaptar-nos a l’intolerable.

Llegir na Marina Garcés, ara i sempre, és com obrir una finestra des d’on delirar l’impossible. Som els nàufrags enmig del mar obert, ens hem d’aprendre a prometre la terra ferma. El temps de la promesa és el nostre.