L'autodeterminació de gènere tensiona la Moncloa

BarcelonaEl debat sobre l’autodeterminació de gènere ha impactat els últims anys en l’arena política. Les negociacions a la Moncloa sobre l’anomenada llei trans han alimentat tibantors entre el PSOE i Unides Podem, que en l’últim any han encarnat -amb matisos- els corrents del feminisme. Si en el socialisme l’argumentari actual -que va transcendir als mitjans el juny del 2020 i que el partit considera vigent- defensa que el sexe és un fet “biològic”, Unides Podem reivindica que el sexe, com el gènere, també és cultural. Això últim es tradueix en la futura llei en el fet que qualsevol persona de més de 16 anys pot canviar-se nom i sexe al registre civil només amb una declaració expressa. 

Aquest debat va tenir ressò a Catalunya quan el Parlament va donar llum verda a les acaballes de l’anterior legislatura a una modificació de la llei del 2008 per erradicar la violència masclista, un dels punts destacats de la qual és que es reconeixen les dones trans com a víctimes de violència masclista tant si els documents oficials les defineixen com a dones com si no. Abans de la reforma, la llei requeria que haguessin estat diagnosticades de “disfòria de sexe” o s’haguessin tractat mèdicament per ser reconegudes. La norma va ser aprovada per unanimitat, encara que el PSC va presentar i mantenir algunes esmenes en considerar que “les violències que pateixen les persones que s’identifiquen com a no binàries” s’han de “combatre” a través de “lleis d’igualtat de tracte o de drets LGTBI”, va dir la diputada Beatriz Silva. 

Aquesta setmana els socialistes han protagonitzat un xoc a la mesa del Parlament per aquesta qüestió. En una decisió gens habitual, l’òrgan va frenar dues preguntes per considerar que vulneraven els drets del col·lectiu trans. “S’han avaluat les conseqüències que per a les dones ha tingut el trasllat de persones transgènere a les presons de dones?” i “Quina és la base científica de presentar la sexualitat humana dissociant els òrgans sexuals del sexe de les persones?”, deien. Les signa la diputada i activista feminista Gemma Lienas (la segona juntament amb Rosa Maria Ibarra).

Els socialistes van denunciar l’actitud “censora” de la mesa i van negar la discriminació, encara que l’endemà van mostrar-se oberts a reformular-les si fos necessari. Segons va saber l’ARA, la cúpula del partit va rebre queixes de les joventuts i el sector LGTBI del PSC. Fonts del partit són crítiques amb els postulats que en aquestes preguntes defensa el PSC, i veus socialistes també lamenten el que consideren un gir discursiu en un sector del PSOE que encarna la vicepresidenta primera del govern espanyol, Carmen Calvo, i figures com l’exdiputada Ángeles Álvarez. En el cas català, Lienas -que va preferir no parlar per a aquesta informació- en seria també un exponent. De fet, el PSOE va proposar el 2017 una norma similar als plantejaments de la llei impulsada per Unides Podem, que va decaure amb la fi de la legislatura. "No hi ha gir, el que hi ha és una presa de consciència", defensa Álvarez. Mentre que la diputada del PSOE a l’Assamblea de Madrid i dona trans, Carla Antonelli, està en contra d'aquestes tesis i adverteix d’una “guerra per quotes d’espai i de poder” on les trans són “víctimes secundàries i danys col·laterals”. De fet, també a Podem hi ha debat: el 7 de març es va fer públic un manifest de càrrecs i militants que qüestionaven la llei.

Un debat amb antecedents

Sobre quines bases es dona la disputa? L’especialista en gènere i comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) Joana Gallego considera que l’autodeterminació de gènere implica que “ser home o dona depèn d’una qualitat corporal subjectiva”, una idea sobre la qual dissenteix un sector de les “feministes clàssiques”, en què ella s’inclou. Un antecedent històric del debat actual es pot trobar, apunta, als anys 70, en la divisió entre el “feminisme de la igualtat i el de la diferència”. El primer apostava per “la igualtat formal, en drets i deures”, el segon “representava que les dones, pel fet de ser-ho, teníem una visió del món diferent”: “Ara torna aquesta idea de tenir un sentiment innat que es manifesta al cos”. Més contundent s’expressa Sílvia Carrasco, del departament d’antropologia social i cultural de la universitat, que es posiciona “radicalment” en contra de la llei trans: “Se substitueix el concepte de sexe per una definició d’una identitat innata que només la persona pot conèixer”, cosa que, opina, “dissol l’explicació de l’origen de la desigualtat entre homes i dones i converteix en inútils les polítiques d’igualtat”. 

En canvi, Montserrat Rifà, professora d’història del feminisme a la UAB, recorda que una de les “claus” del moviment és el “dret al propi cos”: “Sorprèn que ara saltin alarmes preventives quan es tracta d’afrontar posicions no binàries”. Entre aquestes pors hi ha, diu, la “instrumentalització dels avantatges de la llei per part d’alguns homes”. Veus consultades creuen que la pregunta del PSC sobre les presons de dones criminalitza les persones trans, perquè dona a entendre que poden generar incidències. Segons fonts del departament de Justícia hi ha 18 persones reconegudes com a trans a les presons catalanes -set a les de dones- entre 7.963 reclusos, i no hi ha conflictivitat associada a persones trans des que existeix atenció cap al col·lectiu, fa sis o set anys -en alguns centres va ser abans-. “L’autodeterminació de gènere està reconeguda com un dret fonamental”, assegura Tània Verge, catedràtica del departament de ciències polítiques a la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i especialista en gènere, que considera que el debat no és “vàlid” perquè comporta discriminació d’un col·lectiu molt vulnerable. Legisladors consultats assenyalen que busquen, malgrat les diferències, aprovar les lleis feministes amb el màxim consens.