Les autolesions, en auge entre els adolescents que volen defugir de les emocions

Palma“Afrontar el dolor emocional”. Aquest és el principal motiu pel qual cada pic més adolescents tendeixen a autolesionar-se, segons Elisa Nadal, psicòloga del programa Regula, creat el 2018 per l’Institut Balear per a la Salut Mental de la Infància i l’Adolescència (IBSMIA) adreçat als menors amb problemes de desregulació emocional. Fer-se cops, tallar-se o obrir-se ferides són alguns dels mecanismes a què recorren bona part dels pacients d’entre 12 i 17 anys que acudeixen a la consulta de Regula, un 90% dels quals són nines. En prop d’un any, la xifra d’adolescents que atén el programa ha crescut amb 53, amb una mitjana de quatre casos nous al mes. La majoria pateixen “ansietat, depressió o trastorn de l’ansietat”, problemes que la pandèmia ha agreujat amb “més aïllament, més accés a les xarxes i a les noves tecnologies”, lamenta Nadal.

A l’IBSMIA han detectat “un efecte contagi” entre els adolescents, assegura la psicòloga. La “recerca de la identitat” és una de les grans preocupacions en aquestes edats, la qual cosa agreuja “la pressió del grup d’iguals”, explica Nadal. Així, el simple fet de “tenir un amic que s’autolesiona, veure-ho o tenir-ne coneixement” és un factor de risc, argumenta. I les xarxes socials encara tiren més llenya al foc. “A les xarxes hi ha molta informació disponible i, a més, amb una cerca a Google pots trobar pàgines web amb un munt d’idees totalment inadequades”, lamenta. Però aquests no són els únics factors. La responsable de Regula indica que “els nins d’ara tenen menys tolerància a la frustració i a les emocions en general, en bona part perquè estan acostumats a la immediatesa de la globalització”.

La família i, concretament, els pares i mares són també una peça clau, tant per entendre la manca de gestió emocional dels fills com per posar-hi remei. “Darrere un nin o una nina amb problemes de regulació emocional, en un 90% dels casos hi ha un pare o mare que també n’ha tingut”, adverteix la professional. Per això, el programa ofereix sessions en grup als progenitors dels pacients, en les quals els ensenyen “estratègies perquè tinguin una reacció adequada i puguin manejar millor els problemes dels seus fills”. També els ajuden a “posar normes i límits, així com estratègies de validació emocional”, diu la doctora. Això ajuda sobretot “els adolescents més petits –d’entre 13 i 14 anys–, que són els més resistents en psicoteràpia i en els quals costa més intervenir”, puntualitza. En canvi, “els que ja tenen 16 i 17 anys tenen un punt de maduresa que ho fa més fàcil”.

Pares que necessiten teràpia

Pel que fa a la reacció dels pares als problemes dels seus fills, la psicòloga diu que troben de tot: “N’hi ha que sobrereaccionen i n’hi ha que infrareaccionen”. Però cap d’aquestes actituds és positiva per als adolescents. Per una banda, detalla Nadal, o “s’enfaden o se’n culpen o ho perceben com una conducta de càstig dels menors cap a ells”; per l’altra, “minimitzen el problema i l’invaliden”. Cal tenir en compte que sol tractar-se de “pares amb infàncies traumàtiques i problemes de criança”, i això en el millor dels casos, que són els que estan preparats per assistir a les sessions de grup. “Hi ha pares que no poden, perquè el que necessiten és teràpia individual”, matisa. Quant als casos més greus dels infants, n’hi ha que han de combinar la sessió que els fa una psicòloga una vegada a la setmana amb medicació. Aquests poden arribar a estar un any i mig en el programa. Si bé els expedients d’autolesió són els més nombrosos, Regula també intervé en menors de major risc, com ara els que pateixen tendències suïcides, i en casos de trastorns de conducta alimentària.

En definitiva, tots comparteixen un mateix problema, que és “fugir dels problemes i evitar les emocions”. Amb aquesta intenció, “fan un acting”, que és el concepte que en psicologia clínica es refereix a “passar a l’acte, actuar davant les emocions en lloc de sentir-les”, afirma l’experta. “Per definició, una emoció apareix, dura un temps i se’n va. No importa que facis res, el cos s’hi habitua i se’n va. I si hi poses una estratègia per no sentir-la, la perpetues i cada vegada tens menys tolerància a la frustració o a qualsevol emoció que evitis”, manté Nadal. Davant això, les professionals intenten “crear un vincle per tenir una relació de confiança, ajudar-los a identificar les emocions que els duen a les conductes de risc i oferir habilitats alternatives”, exposa la professional. “Cadascú troba les seves estratègies. Els deim que, en lloc de fer-se mal, poden dibuixar, escriure, escoltar música o fer una activitat física. No ho fan amb la intenció de posar fi a la vida, sinó perquè no poden tolerar el que senten”, afegeix.

La línia entre autolesió i suïcidi

En aquest sentit, la directora de l’Observatori del Suïcidi de les Balears, Nicole Haber, subratlla les diferències entre intent de suïcidi i autolesió. Fer-se mal a un mateix “és una conducta equivocada de gestió emocional, basada a provocar-se dolor físic per despistar la ment” i així calmar el malestar intern. D’aquesta manera, “segregues endorfina (hormona encarregada de calmar el dolor) de manera molt ràpida i això converteix la conducta en addictiva”, afegeix la psicòloga. És el mateix mecanisme que fan servir les persones que “recorren a la medicació, a les drogues o a l’alcohol”, però sembla que les autolesions han guanyat terreny a aquestes altres conductes de risc, segons Haber. I la mateixa naturalesa dels joves els situa en el focus de perill per cometre-les: “Són impulsius i impacients. Quan estan immersos en un problema, aquest envaeix tota la seva vida i no tenen capacitat d’abstreure’s i relativitzar-lo”. 

Paral·lelament a aquests, diu Haber, hi ha els que “arriben a una situació límit, en què el problema els ha envaït massa, estan esgotats mentalment i no tenen vincles als quals fermar-se”. En aquestes situacions, “no troben sortida, pensen que el seu problema no té solució i que són una càrrega per als altres”. Aleshores, prossegueix, “arriben a la conclusió que, si es lleven d’enmig, la gent estarà millor”. I, precisament, un dels factors de risc en aquests casos és “haver-se autolesionat anteriorment, perquè significa que han passat la barrera de fer-se mal a ells mateixos”. Allà es troba “la fina línia” entre una cosa i l’altra, alerta la psicòloga. No obstant això, la xifra de suïcidis del 2020 publicada recentment per l’Institut Nacional d’Estadística (INE) demostra, com diu la directora de l’observatori, que les Illes “són la comunitat que més recursos ha posat en la prevenció del suïcidi”. Mentre que els intents han crescut un 30% en infants i joves i un 50% en adults des de l’any passat, la xifra dels que ho varen arribar a consumar va davallar dels 97 el 2019 als 87 el 2020, la proporció més elevada de tot l’Estat.