Vet aquí un camí de baixada al port de Maó: qualsevol que hi hagi estat reconeix tot d’una la plaça de la Conquesta i els seus voltants. En aquesta imatge en sortim, de la plaça, en direcció a les Voltes, que davallen cap al port. És un d’aquests indrets on la història es concentra i es torna viva, llocs que tenen alguna cosa que va més enllà de l’encant. Tenen carisma, tenen poder de persuasió. Qui va a Maó, i la recorre, i baixa al port, i hi camina, se sent persuadit de viure una experiència rellevant, no trivial ni anecdòtica. No n’hi ha per a menys: el port de Maó és, sens dubte, una de les meravelles de la Mediterrània, i això que parlam d’una competició concorreguda i disputada.
El carrer que veim és només per a autoritzats, però qui són els autoritzats? Els residents a l’esplèndida casa devuitesca que veim guaitar per darrere els vianants, per damunt la barana de pedra? Els autoritzats són els turistes que baixen al port? Els que en pugen, potser? La casa podria ser un vestigi de la dominació britànica de la ciutat; els turistes, també. No seria tan estrany que aquesta gent ja fossin aquí fa uns dos-cents cinquanta anys, quan els anglesos van construir l’hospital a l’illa del Rei, també coneguda com a illa dels Conills. I també podria ser que vagin a visitar el centre d’art que Hauser and Wirth ha desenvolupat en aquest mateix illot mític (es diu illa del Rei perquè va ser el primer tros de terra menorquina que va trepitjar Alfons III, rei de Mallorca i de l’Aragó, quan va conquerir Menorca el 1287). Houser and Wirth acabarà aviat la temporada i la visita al centre és més que recomanable, com ha explicat en alguna ocasió Cristina Ros.
Els turistes d’octubre tenen, decididament, una altra fesomia, una altra manera de fer. Són madurs, tardorals, reposats, com les magranes. O potser més com els caquis, que tenen la carn blana, ja una mica desfeta i tot. No es pot esperar d’ells que improvisin comparses de disfresses i que desfilin fent el tren o la conga pel carrer, pegant crits i fent sonar trompetes de plàstic. Ni que s’engatin barroerament, ni que forniquin a la via pública o es tirin pels balcons dels hotels. Tots aquests moments de glòria ja han passat amb l’estiu, i es perdran, com va dir el replicant, com llàgrimes dins la pluja, si mai no torna a ploure en aquestes illes castigades per la sequera. Els turistes d’octubre ja venen a tancar la temporada, i ho fan aportant el seu toc sobri i un punt decadent, com el de les cases antigues de l’aristocràcia o de l’alta burgesia. La pamela amb què es cobreix el cap la dona que camina carrer avall, seguida pel seu home amb el canet, és una estació final, un punt d’arribada, un aixopluc per als primers freds.
Missatge ocult?
Són ells, doncs, els autoritzats? No ben bé. Un senyal enigmàtic amb uns pictogrames, penjat a l’esquerra de la imatge just damunt d’un altre senyal de circulació prohibida (‘excepte autoritzats’, com llegim al disc) ens dona la clau de l’assumpte. Al primer cop d’ull es fa difícil de desxifrar, com un ideograma asteca en llengua nàhuatl. Quan ens hi fixam una mica més, sembla que vulgui dir que queda prohibit circular amb el cotxe i jugar amb els infants a pilota. Però, què significa el dibuixet de la casa amb un camí que baixa, serpentejant? Hi haurà aquí un missatge ocult, alguna cosa tel·lúrica menorquina que els mallorquins, maldestres com sempre, som incapaços d’interpretar?
La resposta ens la dona el codi de circulació: resulta que aquest senyal misteriós té el nom de S-28, i vol dir, bàsicament, que som en un carrer residencial. Això comporta l’obligació de donar prioritat als vianants, i de circular en cotxe a una velocitat no superior als 20 km/h (això no ho deu saber el president del Consell de Mallorca, Llorenç Galmés, perquè li agafaria un cobriment). El vianant té permís per utilitzar tota la via pública, també per practicar-hi esports o jocs (com la pilota). I els cotxes només poden estacionar als llocs on ho permeti la senyalització.
Ja hem llegit el senyal de trànsit, però continuam sense resoldre la pregunta principal: qui són els autoritzats? A veure si resultarà que ‘excepte autoritzats’ és una declaració d’intencions polítiques. Les intencions del poder interfereixen fins i tot els paisatges més plaents, i s’amaguen als llocs més insospitats. Les ales de la pamela d’una turista d’octubre, per exemple. Que no sabem si està autoritzada o no.
