Balears, moneda de canvi a la Guerra Civil
Un llibre recent de l'historiador Manuel Aguilera revela que el 1937 la Segona República es plantejà cedir les Illes a Hitler i Mussolini a canvi de la seva no-intervenció a la guerra
PalmaSobre la Guerra Civil encara continua havent-hi sorpreses. La darrera l’acaba de destapar el periodista mallorquí i doctor en Història Manuel Aguilera Povedano. Ho ha fet al llibre El Oro de Mussolini. Cómo la República planeó vender parte de España al fascismo (Arzalia Ediciones). Després de quinze anys consultant arxius d’Espanya, els Estats Units, Itàlia i el Regne Unit, Aguilera ha pogut confirmar el secret més ben guardat de la Segona República: l’intent de compra de la no-intervenció a la guerra d’Alemanya i Itàlia a canvi de cedir-los les Balears. Les passes d’aquesta gran descoberta són narrades en forma d’una novel·la, de ritme trepidant.
L’estiu del 2005 una beca d’investigació portà Aguilera fins a la Universitat de Stanford (EUA). De sobte, es trobà manejant els papers de la coneguda com a operació Schulmeister, dita així per l’àlies de José Chapiro, un espia jueu republicà, d’origen ucraïnès. El primer paper datava del 7 de març de 1937, set mesos després de l’inici de la Guerra Civil. Era un informe sobre l’operació que enviava Chapiro a l’ambaixador republicà a París, Luis Araquistáin. El segon paper era una carta inèdita del 1950. La seva autora era l’exministra republicana de Sanitat Federica Montseny i el seu destinatari, l’historiador britànic Burnett Bolloten. “L’anarquista catalana –diu el periodista– reconeix que el govern del socialista Francisco Largo Caballero es va plantejar ‘iniciar diàleg amb el mateix Hitler i cedir-li les Balears o les Canàries a canvi del cessament de tota ajuda a Franco’. A l’acta del Consell de Ministres no hi apareix aquest assumpte per evitar que s’utilitzàs en contra de la República”.
Inacció europea
El 17 de juliol de 1936, en esclatar la Guerra Civil, feia gairebé dos anys que Hitler havia assumit plens poders a Alemanya, i Mussolini, tretze a Itàlia. Cap dels dos no dubtà a enviar avions al Marroc perquè l’exèrcit rebel pogués creuar l’estret de Gibraltar. Més tard, l’ajuda nazi es concretaria amb una esquadra aèria pròpia, la famosa legió Còndor. En el cas d’il Duce, el seu suport als colpistes es produí després que el margalidà Joan March, el ‘banquer de Franco’, li hagués desembutxacat un milió de lliures esterlines.
Prop d’un mes després, en Verga també participà, juntament amb altres particulars, en una col·lecta de tres milions de lires. Era l’import exigit pel líder feixista per frenar l’expedició republicana del capità Alberto Bayo, que havia desembarcat al Llevant de Mallorca el 16 d’agost. Així, aviat arribaren tres hidroavions Savoia S-55 i el vaixell Morandi, carregat d’avions, metralladores, municions i de Camises Negres. El 26 d’agost, per supervisar l’operació, aterrà a l’illa el sanguinari comte Rossi.
Tant Alemanya com Itàlia se saltaren el pacte de no-intervenció en el conflicte que el 25 de juliol, sota pressió britànica, signaren 25 països, l’URSS inclosa. La República Espanyola se sentia més que abandonada per les democràcies amigues –només els soviètics incomplirien també l’acord davant dels moviments nazis i feixistes. Llavors Largo Caballero decidí explorar diverses solucions diplomàtiques. “Primer –recorda Aguilera– sospesà comprar la intervenció de França i el Regne Unit amb dues propostes: la cessió del Marroc espanyol o bases militars a les Balears. Aquesta cessió es faria un cop guanyada la guerra. El ministre d’Exteriors, Julio Álvarez del Vayo, reconeixia que, si acceptaven quedar-se amb el Marroc, es traurien de damunt una colònia que era ‘el malson de les esquerres espanyoles’”.
Anglesos i francesos sempre contestaren amb evasives. El gener del 1937 ja es passà al pla B de la mà del socialista Luis Araquistáin, ambaixador de la República a París. “Estava convençut –assegura l’investigador– que Mussolini i Hitler no ajudaven Franco per raons ideològiques, sinó econòmiques i colonials. Així, pensava que igualment rebrien un tros de terra espanyola. Aleshores el diplomàtic proposà que la República fes sobretot al Duce una oferta millor: cedir-li les Balears a canvi de la seva no-intervenció a la guerra. No es tractava de cedir la sobirania insular, sinó de fomentar-ne una colonització social, econòmica, cultural i militar. Es preveia dur a les Illes 100.000 italians i almenys dues bases aèries. Era el mateix model de colonització que Mussolini ja aplicava a Tunísia”.
El 9 de març de 1937 Largo Caballero donà el vistiplau a l’operació Schulmeister. “Per la missiva inèdita de l’exministra Montseny –apunta Aguilera–, sabem que es volia oferir a Hitler la cessió de les Balears o les Canàries. El Führer, però, estava més interessat en les Canàries i il Duce en les Balears”. A final d’abril, pocs dies abans que la legió Còndor bombardejàs el poble basc de Gernika, els nazis exigiren un document oficial de la proposta republicana: “Chapiro, però, no volia donar proves per escrit que poguessin enfonsar públicament el prestigi de la causa antifeixista. Les negociacions, per tant, amb Alemanya quedaren encallades”.
Operació avortada
El maig del 1937 el president de la República, Manuel Azaña, destituí Largo Caballero com a cap de govern. El succeí el socialista canari Juan Negrín. “Caballero –diu el periodista– demanà continuar en el càrrec fins a tancar l’operació Schulmeister. Però Azaña ja tenia la decisió presa. Llavors per a Negrín ja no tenia sentit continuar dialogant amb Itàlia. Creia que mai no retiraria les seves tropes d’Espanya perquè es veuria com una derrota”.
Feia temps que Mussolini estava ben pendent de tots els moviments que es produïen a les Balears. No li feia cap gràcia la bona sintonia entre els governs d’esquerres d’Espanya i França. Considerava que l’Arxipèlag seria un punt estratègic en cas d’una guerra a Europa. “Enmig d’aquest panorama –assegura Aguilera–, no només França i Itàlia, sinó també el Regne Unit no aturaren d’enviar espies a les Balears”.
La tensió anava en augment. El Regne Unit temia que el líder feixista envaís les Balears i des d’allà atacàs Gibraltar. Les alarmes s’encengueren en esclatar la Guerra Civil, quan Mallorca s’omplí de soldats italians. Tanmateix, il Duce no es cansava de dir al Foreign Office que no tenia cap intenció de trastocar la relació de forces de la Mediterrània occidental. La realitat, però, era una altra. “Mussolini –apunta Aguilera– va reconèixer en privat als alemanys que desitjava les Balears i Ceuta. Hitler sabia que aquestes bases serien molt útils en cas de guerra i el va animar a aconseguir el seu objectiu. A canvi, els alemanys esperaven que respectàs la nazificació d’Àustria. Mentrestant, l’ambaixador francès a Madrid, Jean Herbette, insistia que un nacionalista com Franco mai no cediria sobirania”.
Albufera italiana
El 2 de gener de 1937 els ànims es tranquil·litzaren aparentment amb la signatura del Gentlemen’Agreement: el Regne Unit i Itàlia es comprometien a mantenir l’statu quo territorial d’Espanya. Aquell ‘acord de cavallers’, però, seria paper banyat. Un cop Negrín avortà l’operació Schulmeister, Mussolini es proposà comprar pel seu compte propietats a Mallorca. Aguilera es va endur una bona sorpresa durant la seva visita a l’Ufficio Spagana del Ministeri d’Exteriors italià, a Roma. Descobrí una comunicació d’una empresa italiana que informava que el maig 1938 il Duce adquirí l’Albufera. “L’objectiu –diu– era muntar-hi vint cases colonials, que havien d’acollir un centenar de treballadors italians, entre ells els mateixos legionaris feixistes presents ja a l’illa. Era la primera pedra d’un projecte que s’havia de completar amb la compra d’altres terrenys”.
Aleshores l’Albufera, amb 5 km de costa i a 900 km de Roma, era la tercera finca agrícola més gran de Mallorca. Les seves prop de 2.300 quarterades havien estat dessecades a final del segle XIX per un enginyer britànic. La llei estipulava que la venda només es podia a fer “a una entitat espanyola”. Així, per no aixecar sospites, els italians varen crear l’empresa Celulosa Hispánica SA. En el registre mercantil, hi apareixien com a màxims accionistes els Gual de Torrella, una de les famílies més nobles de l’illa, els quals feren de testaferros. Com a accionistes minoritaris hi havia dos espies italians, amb el vicecònsol Abramo Facchi de gerent. La compra se segellà per cinc milions de pessetes, que aportà en realitat l’empresa paraestatal italiana SAFNI.
Els plans colonials italians a l’Albufera es desbaratarien al cap d’un any i mig amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial i amb la posterior derrota de Mussolini. El 1988 aquelles preuades terres, que havien de servir de centre de la italianitat a casa nostra, serien declarades parc natural –abans, el Gual de Torrella ja havien venut una part de l’Albufera a l’empresari inquer Jaume Ensenyat. Aguilera s’aventura a fer una hipòtesi a partir de dades rellevants: “Durant els tres anys de guerra, Mussolini aportà als insurrectes 700 avions, 78.000 militars i tota mena d’armament. Si Itàlia s’hagués retirat, segur que la República hauria guanyat la guerra”.
El 17 de juliol de 1936, en esclatar la Guerra Civil, la Segona República Espanyola es trobà tota sola fent front al feixisme. Les tres grans democràcies occidentals (Estats Units, França i Gran Bretanya) es negaren a donar suport a un govern elegit democràticament. Als Estats Units hi havia el president Franklin Roosevelt; a França, el govern del socialista Léon Blum; i a la Gran Bretanya, l’executiu conservador de Stanley Baldwin. El 25 de juliol, després d’uns primers intents d’ajuda francesa, Londres pressionà perquè 25 països, entre ells l’URSS, signassin un pacte de no-intervenció en el conflicte.
En el llibre Un verano imperdonable (Guillermo Escolar Editor, 2017), el periodista francès Gilbert Grellet lamenta aquella gran injustícia. Assegura que darrere les maniobres per garantir la neutralitat internacional hi havia Winston Churchill, llavors fora del govern britànic. Qui seria primer ministre durant la Segona Guerra Mundial i tot un heroi mogué fils: convencé el francès Blum que era millor que, a Espanya, guanyassin els militars insurrectes que veure els “comunistes” fent la revolució a l’empara de Moscou i massacrant “la burgesia”. En un principi, Churchill creia que seria més fàcil entendre’s amb Hitler que amb Stalin.
Grellet també apunta que el president americà Roosevelt aplicà de manera equivocada el principi de neutralitat, ja que deixà que empreses privades subministrassin combustible i transport als colpistes. Amb tot, l’ambaixador dels Estats Units a Espanya, Claude Bowers, no es cansà de denunciar aquella “farsa” i donà suport explícit al govern republicà. Mentrestant, el francès Blum, havent fet cas al “Keep out of Spain” de Churchill, insistia que la no-intervenció pretenia evitar “una conflagració general” a tot Europa. Els partidaris, en canvi, d’ajudar Madrid, defensaven tot el contrari. En aquest sentit, foren profètiques les paraules dites a principi de setembre del 1936 per la líder comunista espanyola Dolores Ibarruri, la Pasionaria, en una concentració a París: “Ara ens toca a nosaltres, demà sereu vosaltres els que tindreu una guerra”.
L’esclat de la Segona Guerra Mundial el setembre del 1939, just acabada la Guerra Civil, deixaria en evidència la ingenuïtat de les democràcies occidentals davant l’amenaça del feixisme. Tanmateix, la traïció d’Europa es repetiria després de la victòria aliada. Amb Hitler i Mussolini fora de combat, el dictador Franco s’acabaria eternitzant en el poder durant quaranta anys, fins a la seva mort a 82 anys. Churchill i els americans no el derrotaren perquè el consideraven “un mal menor”. No debades, en plena psicosi per la Guerra Freda, exercia de sentinella anticomunista a la Mediterrània occidental.