Baltasar Samper, el caçador de tonades

PalmaEn l’actual societat sedentària i empantallada és molt freqüent sentir dir: “Jo no sé cantar”. Antigament, però, això no s’ho hauria plantejat ningú, ja que cantar formava part de la vida quotidiana de molta gent. Aquell món d’oralitat cantada començà a trontollar a principi del segle XX amb la creixent emigració del camp a les ciutats provocada per la industrialització. A Catalunya, els primers a posar el crit al cel foren els intel·lectuals del Noucentisme, que el 1907 havien creat l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). Temien per la desaparició d’un patrimoni immaterial que el Romanticisme ja havia elevat a la categoria de volkgeist (‘ànima del poble’). La seva salvació arribaria de la mà de Rafel Patxot, un científic i mecenes cultural de Sant Feliu de Guíxols, de 50 anys.

El gener de 1922, amb l’herència rebuda d’una cunyada, Patxot decidí engegar un projecte titànic: el Cançoner Popular de Catalunya (OCPC). Per a la cultura popular seria una obra comparable al que suposà per a la lexicografia el Diccionari Català-Valencià-Balear, iniciat el 1900 pel mossèn mallorquí Antoni Maria Alcover, i per a l’onomàstica, l’Onomasticon Cataloniae, que es redactà entre 1931 i 1994 sota la supervisió del filòleg barceloní Joan Coromines. L’executor del projecte fou la institució musical de referència del moment: l’Orfeó Català, fundat el 1891. Per a l’ocasió es requerí de persones amb una formació acadèmica concreta. Una d’elles va ser el músic Baltasar Samper, nascut a Palma el 1888. Aquests dies la seva tasca com a folklorista és reivindicada en una exposició que es pot visitar fins al 15 de març al Centre Internacional de Fotografia Fundació Toni Catany (CIFTC) de Llucmajor.

Les ‘missions’

El mallorquí s’ajustava al perfil de col·laborador que se cercava per a l’OCPC. Així ho assegura el seu biògraf, el musicòleg Amadeu Corbera: “El 1907, en fer els 19 anys, se n’havia anat a Barcelona per estudiar piano amb Enric Granados. Aviat es posà a fer de crític musical a La Publicitat, el diari de més tirada de l’època que l’acostà a l’entorn catalanista de l’Orfeó. El primer encàrrec del Cançoner que rebé fou la redacció de la metodologia a seguir en els treballs de camp”.

Tot el material s’havia de recollir a partir d’unes excursions de diversos dies de durada que es coneixerien com a ‘missions’ i els seus col·laboradors, ‘missioners’. A part de Samper, hi destacaren noms com l’etnòleg Joan Amades, l’autor el 1952 de Costumari Català, i Palmira Jaquetti i Maria Carbó, dues de les poques dones que participaren en el projecte. Sempre havien de ser una parella, un músic i un literat, el qual anotava les lletres de les cançons. En alguns casos s’utilitzà el fonògraf, una tecnologia puntera que permetia enregistrar la veu amb cilindres de cera. Els col·lectors havien d’apuntar el context de les trobades en un dietari i fer-ne fotografies, les quals també serien aprofitades per il·lustrar l’Estudi de la Masia Catalana. Es tractava d’una altra iniciativa de Patxot nascuda al cap de dos anys amb la mateixa preocupació per la pèrdua d’un patrimoni considerat tot un símbol de la catalanitat.

Per trobar bons testimonis orals, el primer que feien els ‘missioners’ en arribar a un municipi era contactar amb els mestres d’escola i el rector. Amb el fonògraf davant era difícil trencar el gel amb els ‘informants’. “Es trobaven –diu Corbera– davant petits burgesos molt ben vestits que els demanaven que s’asseguessin en una cadira i que es posassin a cantar arrambant la boca a una mena d’embut. Allò intimidava molt. Pensaven que els estaven ‘robant’ la veu. A més, molts s’avergonyien a l’hora de cantar melodies de contingut sexual si tenien el capellà devora supervisant l’enregistrament”.

Contra l’esperit noucentista

En tota la geografia de parla catalana es feren 66 ‘missions’ i es classificaren més de 40.000 melodies i 60.000 textos, que es començaren a publicar en fascicles el 1926. A les Balears s’escometeren nou expedicions, generalment a l’estiu. Samper inicià la primera l’agost de 1924, a 36 anys, de la mà de l’escriptor palmesà Miquel Ferrà. Després l’acompanyaria Ramon Morey, un mestre de Binissalem. En les dues eixides que feu a Menorca el 1927 i el 1932 tindria de cicerone Andreu Ferrer, un mestre d’Artà destinat al Migjorn Gran; i en la de les Pitiüses de 1928, mossèn Isidor Macabich.

El músic mallorquí afrontà el repte seguint el model de l’hongarès Béla Bartók (1881-1945), el pare de l’etnomusicologia moderna, la disciplina que estudia la música com a cultura. “Bartók –diu Corbera– havia investigat la música folklòrica de l’Europa oriental. Ho feu, però, tot sol. L’OCPC, en canvi, era una obra col·lectiva, la qual cosa la fa única a Europa”. Samper va ser un dels expedicionaris que més utilitzà el fonògraf i que més material recollí (5.518 cançons). “A més –recalca l’estudiós–, fou l’únic que s’interessà especialment per les tonades de feina agrícola, tot i que també recollí altres gèneres com balades i romanços. Eren tonades que al Principat no despertaven molt d’entusiasme perquè, de manera equivocada, es considerava que s’assemblaven massa a les del nord d’Àfrica, quan en realitat eren pròpies de tota la Mediterrània. Aquesta falsa creença les allunyava de l’objectiu polític de Noucentisme de crear una Catalunya moderna, connectada amb Europa”.

Dins l’OCPC Samper seria una rara avis per un altre motiu. “El seus companys –continua l’investigador– que trescaven pels Pirineus estaven obsessionats a trobar la cançó narrativa emblemàtica del catalanisme similar a Els Segadors. El futur himne nacional de Catalunya, datat del segle XVII, havia estat recollit a final del XIX”. En els seus treballs de camp, el músic palmesà feu una gran descoberta: “Quan tenia els pagesos asseguts davant del fonògraf, li deien que només podien cantar si estaven drets. Així que s’aixecaven i feien com si segaven mentre cantaven. Allò era la constatació que antigament cantar i fer feina eren el mateix”.

Suite Mallorca

En la Mallorca de la dècada dels vint ja eren perceptibles els canvis que havia provocat la industrialització. “En el seu dietari –explica Corbera– Samper consigna que, quan va anar a Alaró el 1927, ningú no cantava tonades perquè els pagesos se n’havien anat a fer feina a les fàbriques de sabates, on hi havia cartells que deien: ‘El buen obrero entra puntual y trabaja sin cantar’. Del seu pas per Alaró, també deixà escrit que s’estaven produint intents per recuperar el tradicional ball dels cossiers”.

Els temes populars recollits per a l’OCPC servirien a Samper per compondre el 1929 l’obra simfònica que li reportaria més prestigi: Suite Mallorca. Considerada el paradigma de la música noucentista, seria la primera peça simfònica catalana enregistrada mai en disc. El 1932 el de Palma decidí centrar-se en cos i ànima en la seva carrera com a compositor, seguint així el camí d’amics catalans seus com Pau Casals, Frederic Mompou o Manel Blancafort. Llavors, la mallorquina Dolors Porta, alumna seva de piano i futura segona esposa, es posà al capdavant de les ‘missions’ illenques. Només, però, en pogué fer dues més, ja que l’esclat de la Guerra Civil el juliol de 1936 ho truncà tot. El 1939 la parella s’exilià a França. I el 1942, amb l’ocupació nazi, partí cap a Mèxic, on tindrien el primer fill –a Barcelona hi quedaren els sis fills de la primera dona d’ell.

Folklorista a Mèxic

La fama de folklorista de Samper arribà a oïda de l’administració asteca. “Després de la Revolució Mexicana (1910-1920) –diu Corbera-, s’havia impulsat un programa nacionalista, en el qual l’etnomusicologia tingué un paper destacat. Samper, a la cinquantena, necessitava guanyar-se la vida i acceptà ser-ne el coordinador dels treballs de camp”. El projecte, tanmateix, s’acabà aviat per manca de finançament. Llavors el mallorquí es dedicaria a compondre bandes sonores per a pel·lícules. 24 anys estigué sospirant per tornar a la seva Mallorca de tonades ancestrals. La mort li arribà a Mèxic el 1966, a 77 anys. “Avui –lamenta el biògraf– és un gran desconegut al país que l’acollí. El mateix passa a casa nostra, a pesar que el 2018 el Govern balear aconseguí comprar tot el seu llegat personal a Mèxic”.

Dos anys abans que morís Samper, ho havia fet a Suïssa Rafel Patxot, el mecenes de l’OCPC. A l’inici de la Guerra Civil, s’havia exiliat a Ginebra, on s’endugué el material que quedava de les cançons recollides (dels enregistraments amb el fonògraf, només se’n conservà una tercera part dels cilindres, i de les fotografies, unes 4.000). Tot plegat tornaria al monestir de Montserrat el 1991 per la insistència del monjo marratxiner Josep Massot, que en faria una edició acurada.