Aquest mes d’abril s’han complert 250 anys del naixement del naturalista francès Étienne Geoffroy Saint-Hilaire, un dels pioners de l’anatomia comparada. Proposava que hi havia una correspondència entre els òrgans de totes les espècies, basada en l’estructura i les connexions amb òrgans propers. I aquí va xocar amb George Cuvier, un altre cèlebre naturalista, per a qui les correspondències s’establien a partir de la funció dels òrgans. El 1830 es van enfrontar en l’anomenada “querella dels anàlegs”.
El 1834, Saint-Hilaire rebia la visita d’Honoré de Balzac, amb qui es van expressar admiració mútua. I aquell any l’escriptor li va dedicar El pare Goriot, la primera novel·la de la seva immensa Comèdia Humana : “Al gran i il·lustre Geoffroy Saint-Hilaire en testimoniança d’admiració pels seus treballs i el seu geni”. Abans, però, un personatge de La pell de xagrí, publicada el 1830, havia qualificat Cuvier del “més gran poeta del nostre segle”.
Així, amb qui estava Balzac? Per a l’escriptor, “existeix una anatomia comparada moral, com una anatomia comparada física”. I en el seu avant-propos a la Comèdia humana ho diu clarament: no hi ha més que un animal i tots deriven del mateix patró, com proposava Saint-Hilaire. Balzac diu que l’animal pren “les diferències de la seva forma en el medi on s’ha hagut de desenvolupar”. Així sorgiren les espècies zoològiques. Balzac -per a qui en la societat el medi també té la capacitat de crear persones diferents- afirma que aquest sistema “serà l’honor etern de Geoffroy Saint-Hilaire, vencedor de Cuvier en aquest punt d’alta ciència”.
Però més que veure a qui aixecava Balzac el braç de vencedor, el més fascinant de tot és recordar una època en què alguns literats eren capaços de comprendre, valorar i debatre les tesis de naturalistes eminents.
