La banalitat del mal a Mallorca

PalmaDurant la Guerra Civil, a Mallorca, hi hagué devers 1.800 morts i més de 10.000 persones tancades en presons o camps de concentració –llavors l’illa tenia poc més de 300.000 habitants. Són dades de l’historiador porrerenc Bartomeu Garí. L’investigador calvianer Manel Suárez sempre s’havia demanat d’on sortí tant d’odi. Trobà la resposta llegint Eichmann a Jerusalem. Informe sobre la banalitat del mal (1963), de la filòsofa alemanya Hannah Arendt. “Aquí –assenyala– també hi hagué unes elits dirigents que, a través dels cacics locals, varen influir sobre persones que fins aleshores havien passat desapercebudes. El juliol de 1936 aquestes persones s’imbuïren d’un poder descomunal que els permeté decidir impunement sobre la vida i la mort de molts ciutadans”.

El 1941 Hannah Arendt (1906-1975), d’origen jueu, s’havia exiliat als Estats Units, fugint del nazisme. L’11 d’abril de 1961 el diari The New Yorker la va contractar perquè cobrís a Jerusalem el judici d’Adolf Eichmann. Es tractava d’un oficial nazi, mà dreta de Himmler, el cap de les temudes SS. Eichmann era considerat ‘l’arquitecte de l’Holocaust’ i l’encarregat de coordinar la deportació de jueus als camps d’extermini, on s’aplicà la coneguda ‘Solució Final’ –era l’eufemisme emprat per al·ludir al genocidi de 6 milions de jueus que hi hagué durant la Segona Guerra Mundial. Feia un any que el Mossad, el servei d’intel·ligència del nounat estat d’Israel, l’havia capturat a l’Argentina.

El ‘buròcrata de la mort’

Després dels famosos judicis de Nuremberg (1945-46), aquella era la primera vegada que es duia un dirigent nazi davant dels jutges i en territori israelià. Eichmann, de 55 anys, presencià el procés tancat dins una gàbia de vidre. Durant quatre mesos, escoltà en traducció amb uns auriculars el testimoni colpidor de 111 supervivents de l’Holocaust. Arendt acudí a la cita pensant que s’hi trobaria amb l’encarnació de la maldat absoluta. Se sorprengué, però, en veure un home “terriblement i temiblement normal”, fruit del seu temps i del totalitarisme antisemita que li tocà viure. El mateix acusat assegurà que s’havia limitat a complir ordres: “Acús els governants d’haver abusat de la meva obediència”.

Per Arendt, l’únic pecat d’aquell ‘buròcrata de la mort’ havia estat renunciar a la qualitat decisiva de l’ésser humà: la capacitat de pensar. Això la portà a parlar de la ‘banalitat del mal’. Eichmann seria condemnat a la pena màxima. Morí penjat a la forca el 31 de maig de 1962. Les seves restes foren incinerades i escampades per la Mediterrània. Es volia evitar així que la seva tomba es convertís en un lloc de peregrinació.

Guerracivilisme vigent

A parer de Manel Suárez, a Mallorca també hi hagué ‘buròcrates de la mort’ com Eichmann durant la Guerra Civil. “L’ambient, però –ressalta–, ja es començà a escalfar abans de l’aixecament militar. Els mitjans de comunicació de la dreta més reaccionària contribuïren a deshumanitzar els polítics de la República, a qui consideraven enemics d’Espanya. M’horroritza constatar que és la mateixa tàctica que avui empren diaris com la Razón i ABC i tertulians de ràdios i televisions. No es cansen de deslegitimar el govern progressista de Pedro Sánchez, que, agradi o no, ha sortit elegit d’unes urnes”. La preocupació de Suárez també es trasllada a la classe política: “La presidenta de la comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, es comporta com una falangista en parlar de viejunos comunistas. El gran èxit dels vencedors de la Guerra Civil és que han aconseguit que avui la paraula ‘república’ sigui fins i tot rebutjable. Aquesta retòrica de la crispació ha anat a més amb la irrupció de les xarxes socials”.

L’investigador calvianer està convençut que la mentida i la impunitat amb els discursos d’odi són la gran amenaça de l’actual democràcia. “Com és possible –es pregunta– que gent que ha passat per l’escola estigui disposada a creure’s la mentida més gran? Com és possible que Alvise Pérez, el líder del partit S’ha Acabat La Festa (SALF) que ha estat condemnat per mentir, tregui un fotimer de vots a les eleccions europees?”.

En l’àmbit de la memòria històrica, Suárez també es mostra igual de preocupat. Posa el focus en el Partit Popular, que encara no acaba d’acceptar la primera llei estatal sobre la matèria impulsada el 2007 pel govern socialista de José Luis Rodríguez Zapatero: “És fonamental que el PP es converteixi d’una vegada en un partit amb sentit d’estat com la dreta europea. S’ha de desmarcar de la ultradreta de Vox i condemnar el franquisme. Ha d’entendre que aquí no es tracta de reobrir ferides, sinó de reivindicar una història dolorosa, que no va ser responsabilitat de les víctimes, sinó dels colpistes”.

L’investigador calvianer destaca la falta de coherència dels populars: “És una hipocresia absoluta que el PP lamenti els crims del nazisme. Dins d’aquests crims també hi hagué víctimes republicanes, que, en fugir d’Espanya, anaren a parar a camps de concentració del Tercer Reich. Què vol dir? Que per a ells hi havia republicans de primera i de segona categoria? És la mateixa hipocresia que mostren els reis quan visiten Auschwitz, però aquí eviten visitar l'exhumació d’una fossa comuna amb víctimes del franquisme”.

La temuda presó d’Illetes

A Calvià, d’on és Suárez, la bogeria feixista deixà un centenar de morts, vint dels quals eren del mateix municipi. El 2016 l’investigador resseguí les seves vides al llibre La història silenciada. Calvià i es Capdellà, 1936 (Lleonard Muntaner). Una seixantena foren afusellats al fortí d’Illetes, situat al costat de l’IES Bendinat. Datat de final del segle XIX, durant la guerra serví de presó: “Hi tancaren prop de 800 persones. N’hi havia de tres perfils: carabiners per sota la categoria de sergent, maçons i mestres d’escola”.

La presó d’Illetes fou la més temuda de Mallorca després de la de Can Mir de Palma, on s’ubica l’actual Sala Augusta. “A Can Mir –recalca Suárez– hi afusellaren ben poca gent per ordre d’un consell de guerra. Amb tot, n’hi hagué que patiren les famoses ‘tretes’. Els deien que eren posats en llibertat, quan en realitat els duien a matar. A Illetes, en canvi, afusellaren gent massivament. A mitjanit, els carcellers se n’anaven a despertar presos i se’ls enduien a ‘posar en capella’. Això no volia dir estar dins d’una capella, sinó restar aïllat per després ser afusellat. Els executaven un rere l’altre amb intervals de mitja hora”.

D’Illetes tenim precisament una de les fotos més potents de la barbàrie de la Guerra Civil a Mallorca: un pres amb els ulls embenats a punt de ser afusellat per un escamot de militars. És de l’arxiu de l’historiador Bartomeu Garí. El 2002 Suárez rebé un encàrrec de la batlessa, Margarita Nájera (PSOE). L’Ajuntament volia comprar el fortí per fer-hi algun tipus de centre cultural de referència. Ho faria amb els doblers de l’ecotaxa, que acabava d’entrar en vigor: “Jo aleshores era regidor socialista al Consistori i, amb tres companys més, formava part del grup Memòria de Calvià. Nájera ens va demanar que féssim un inventari de les víctimes del municipi i que proposàssim un lloc per homenatjar-les”.

Bosc de la Memòria atacat

D’aquell grup de treball sortí la proposta de convertir Illetes en un centre de memòria. “No es pogué fer –lamenta Suárez– perquè el juny de 2003 el PP de Jaume Matas guanyà les eleccions autonòmiques i Carlos Delgado, també del PP, les municipals. Llavors l’ecotaxa fou derogada. Amb tot, aconseguírem batiar el carrer de la presó com a avinguda de la República i el 12 d’abril de 2003, amb fons de l’Ajuntament, inauguràrem el que es conegué com el Bosc de la Memòria. S’habilità en una zona verda municipal a un costat del fortí”. Aquella iniciativa fou del tot pionera a Mallorca. Arribà quatre anys abans de l’aprovació de la primera Llei de memòria històrica del president Zapatero.

Al Bosc de la Memòria s’hi plantaren un centenar d’arbres que duien una placa amb els noms de les víctimes documentades a Calvià. També se n’hi afegiren d’altres donades per desaparegudes. L’homenatge es completà amb la col·locació del Mural d’en Frau, una escultura de ferro feta pel manacorí Andreu Pasqual Frau. L’acte d’inauguració comptà amb l’emotiu parlament de Josep Pons Bestard, un antic supervivent d’Illetes que aquell dia feia 90 anys. Tanmateix, la satisfacció per la dignitat restituïda durà poc: “Un dia tots els arbres aparegueren talats i amb pintades. Allò em va fer molta de ràbia. Hi hagué un regidor que s’atreví a assenyalar els alumnes de l’IES Bendinat com els culpables. Jo aleshores era professor a l’institut i, des del claustre, férem un comunicat per recordar que els alumnes no van a escola amb motoserres”.

Aquells actes vandàlics es repetiren quatre vegades més durant els dos mandats de Delgado. “No aconseguírem que l’Ajuntament posàs al bosc càmeres per identificar-ne els autors. Amb tot, cada vegada que els arbres apareixien serrats, el Consistori els tornava a plantar. Mai tinguérem sospites de ningú. Curiosament, però, quan el 2011 Delgado deixà de ser batle, no hi hagué més tales”.