Qui barata, el cap es grata, però qui no s’arrisca, no pisca

PalmaSom a la primera setmana de setembre, el dia s’acurça –per cert, tot i la mania dels lingüistes de baratar acurçar per escurçar, tan correcta és una forma com l’altra– i arriba el moment de tornar a escola o a la feina. Davant el retorn imminent a la rutina, sempre hi ha qui en aquesta època de l’any es replanteja el seu projecte de vida, es proposa canviar de feina, emparellar-se si és que és fadrí o desvincular-se de tot lligam sentimental per fer de fadrinot i anar de tres qui n’agafa quatre. Per fer la passa, però, cal coratge. Ja se sap que qui no s’arrisca, no pisca, i que no és possible tenir l’estopa i el cul calent alhora. Per això, sovint, s’imposa la realitat que qui barata, el cap es grata, i són molts els que troben que val més fer com el patró Aranya, qui embarcava els altres mentre ell quedava en terra.

Baratar, canviar, descanviar i mudar. Tot i que tots aquests verbs poden actuar com a sinònims, en determinats contextos tenen un significat més específic, cosa que fa que no sempre siguin intercanviables. A les passades eleccions municipals, una determinada candidatura independent alcudienca es presentava als comicis amb el lema “Volem baratar Alcúdia”. I clar, aquest eslògan va rebre una sèrie de crítiques, perquè baratar, segons el DIEC, vol dir “donar una cosa per rebre’n una altra”. És evident que els integrants d’aquesta llista electoral no volien baratar Alcúdia per Pollença o Santa Margalida, sinó que el que pretenien era que el seu poble experimentàs una transformació, que canviàs en ell mateix, entenem que per millorar. Un verb que ha caigut en desús és el de ‘descanviar’, que just s’utilitza en un sentit molt concret: el de “donar (una moneda o bitllet), i rebre, en bescanvi, una quantitat equivalent al seu valor en monedes o bitllets més petits”. Quin temps fa que no has anat al cafè de baix de ca teva i recolzat al tasser has demanat “que em podríeu descanviar aquest bitllet?”? La substitució del ferro pels doblers de plàstic tampoc no ajuda a la pervivència d’aquest verb, perquè la gent ja no es passeja amb menuts dins les butxaques. En darrer terme, hi ha el verb ‘mudar’, que tot i ser sinònim de ‘transformar’ i ‘convertir’, més especialment vol dir canviar-se de vestit o, encara més específic, significa, segons el DCVB, “vestir amb peces més noves o més de festa”. A quin fill no li ha dit una mare un poc estufada “si no et mudes ben mudat, no vull que vinguis amb mi pel carrer Major d’Inca, perquè així com vas pareixes unpelleringo!”?

Piscar i pellucar. Tot i que ‘piscar’ us pugui semblar un mot inventat de la dita inicial per fer que l’expressió tingui rima, us hem de dir que és un verb ben normatiu que apareix als diccionaris. Segons el DCVB, vol dir “pellucar, aconseguir d’agafar” o “furtar, prendre d’amagat o hàbilment”. Tot i això, en la dita esmentada té un sentit més de progressar. És a dir, que per prosperar o progressar en la vida s’ha d’arriscar. Talment com diuen els inversors: “Si no hi ha risc, el marge de benefici és magre”. És curiós que els diccionaris donin ‘pellucar’ com a sinònim de ‘piscar’. La primera accepció del DCVB és “prendre coses d’una a una, o a miques, a petites quantitats, sobretot de cosa de menjar”, mentre que la segona –que és un significat que es fa molt present a Mallorca pel mes de setembre– és “collir o arreplegar els fruits escadussers que han quedat sense prendre en la collita normal, sobretot de raïms, d’olives, d’ametles”. Qui ha anat a collir ametles o garroves sap que un cop es retiren les teles sobre les quals es toma el fruit amb una canya o perxa, sempre en queden d’amagades entre l’herba o les retxilleres del sòl que les teles no cobrien. Doncs ‘pellucar’ és arreplegar amb les mans i d’acotat aquestes ametles o garroves que queden escampades i que no es cullen a grapades. No és, per tant, una feina bona de fer, però en temps de rusca no convé deixar perdre res.

Sant Pau i les putes tardanes. Hem parlat dels canvis i les anhelades transformacions a què aspiren les persones quan s’acosta un canvi de cicle o d’estació. Hi ha, però, qui experimenta una transformació més profunda que marca un abans i un després en la seva vida, com quan sant Pau va caure del cavall. Segons un episodi bíblic, Saule de Tars, que era perseguidor dels primers cristians, va caure en terra quan anava cap a Damasc. Es diu que va ser una llum enlluernadora provinent del cel que el va fer caure. Després d’estar cec, un deixeble del bon Jesús li va fer recobrar la vista. Per això, l’expressió “caure del cavall, con sant Pau” vol dir adonar-se de l’error en què es vivia, veure la llum i començar una vida nova. Més popular és l’expressió “tornar a pastar qualcú”, que vol dir que una persona ha adoptat una manera de ser totalment diferent de com era abans. “Vaig veure en Joan i em va fer molt de cas, abans no deia res mai, pareixia que es feia por de les persones. I ara tot són rialles. Pareix que l’han tornat a pastar”. Hi ha canvis vitals, però, que són conseqüència d’un alliberament, d’haver tirat la capa al toro, de voler fer de vell allò que no s’ha fet essent jove. Per això hi ha qui diu “beata primerenca, puta tardana”, en el sentit de lliurar-se als excessos, després d’haver viscut de manera continguda.