Barres, estrelles i xurros
Hi va haver un temps, no fa tant, que els americans tenien una presència important en aquestes illes, sobretot a Mallorca, i sobretot els militars americans.
PalmaEncara que ens esforcem a dissimular-ho, les xurreries continuen sent un element central de la nostra vida en comú. L’olor d’oli fregit (la pudor d’oli refredat i refregit), la pasta que vessa untuosa, el fum que s’escampa per la plaça, la bossa de paper untada d’oli, el sucre escampat per damunt de la pasta fregida i que queda amuntegat, mig recremat, al fons de la bossa. El cruixit dels xurros en ser mossegats per les dents, el sucre que queda aferrat a les comissures dels llavis. Els xurros i els bunyols (i productes concomitants, com el cotó de sucre i el tambor d’ametla) van encara lligats al paisatge mental del que entenem com a festes populars, revetles, estiu. Un xibiu amb el rètol de xurreria en lletres ben grans, tancat només provisionalment perquè sabem que obrirà en un moment o altre, és una promesa pavloviana que a molts els fa venir salivera: no tan sols del moment de consumir els xurros, sinó també de l’instant decisiu en què l’individu s’acosta al taulell i queda tot sol davant del xurrer o la xurrera, just abans de fer la comanda. La solitud del menjador de xurros quan li toca la tanda per demanar-los: això no ho podia escriure mai Peter Handke, que no ha mullat mai un xurro dins un tassó de cartó ple de calimotxo.
Handke no ha fet mai això perquè és un intel·lectual austríac, i els intel·lectuals austríacs solen ser sulls. En canvi, els turistes americans (americans dels Estats Units d’Amèrica, que són els únics americans que es diuen “americans” a ells mateixos) és ben probable que s’hi apuntin. Els turistes americans són curiosos per naturalesa, i ho volen tastar tot i conèixer de primera mà totes les curiositats que se’ls ofereixen, sobretot si són comestibles. Tasten el que sigui, fan un gran somriure i exclamen amb èmfasi la paraula great, maldament allò que han tastat no els agradi gens. Donau una bossa de xurros a un grupet de turistes americans i se n’aniran més contents que un ca amb un os.
Hi va haver un temps, no fa tant, que els americans tenien una presència important en aquestes illes, sobretot a Mallorca, i sobretot els militars americans. Hi va haver els portaavions de la marina americana que van recalar durant bastants d’anys al port de Palma, i la base del Puig Major, tan top secret, i fins i tot els vols de la CIA amb avions que anaven cap a Guantánamo i feien escala aquí amb el seu carregament de presos polítics torturats. En aquesta imatge veim la bandera més famosa del món, la de les barres i les estrelles, onejant per partida doble en un context molt més alegre, entre la xurreria i una atracció de fira. Novel·les com 39º a l’ombra, d’Antònia Vicens; Quan venia l’esquadra, de Xesca Ensenyat, i Olympia a mitjanit, de Baltasar Porcel, es feien ressò de la presència dels marines a Palma, sobretot a Tito’s i entre les prostitutes i els camells del brut.
Turistes americans
Però ara, si venen americans, no són militars sinó turistes. Es pot dir que hem avançat en aquest aspecte. A més, els turistes americans són menys nombrosos i bastant més discrets que els britànics i els alemanys. Tal vegada la parella que veim caminar, cadascun amb la seva maleta de rodes, siguin americans (encara que no en tenen aspecte), i passen aviat a prop del seu símbol nacional i per davant de la promesa de la xurreria: si es decideixen a comprar-hi alguna cosa, la trobaran senzillament great. Una altra parella, més al fons i sense maletes, camina en sentit contrari. Al racó dret hi ha dues figures petites: dues al·lotes adolescents, cadascuna amb una botella d’aigua mineral a les mans, mig amagades per la instal·lació de l’atracció, que miren cap a un punt que queda fora de camp, cercant segurament algú.
Quan el sol baixi l’atracció començarà a girar, perquè és d’aquestes amb vagons que giren fins que t’hi mareges, i amb tota probabilitat cap d’aquests personatges ja no serà on el veim. L’atracció farà renous mecànics, farà sonar una música estrident i una megafonia amb veus cridant a pujar-hi. “Únic a Europa”, dirà la megafonia, o alguna cosa per l’estil. Menys cridanera, la xurreria tindrà obert i els xurrers o les xurreres despatxaran el gènere, entre nigulades de fum de les dues o tres paelles posades simultàniament al foc. Algú es posarà davant del taulell del xibiu, en el moment exacte de demanar la seva bossa de quart de xurros, i la roda de l’atracció de fira començarà a voltar.