Bartomeu Ferrà, l’home que feia de tot

PalmaPotser als que coneixeu Palma o l’heu visitada us ha cridat l’atenció, a la plaça de Quadrado, un edifici decorat amb vistoses rajoles. És Can Barceló, una de les construccions de Bartomeu Ferrà. Amb ell, hi ha per demanar-se com poc més de vuitanta anys de vida poden donar per fer tanta cosa: va ser mestre d’obres, tècnic en la construcció del ferrocarril, poeta de la Renaixença, autor teatral costumista, escriptor i periodista satíric i nostàlgic, traductor, dibuixant, professor d’Arqueologia, polític i pioner en la defensa del patrimoni històric en una època, entre final del XIX i començament del XX, en què això s’entenia com una trava per al progrés. Recordam aquest mallorquí polifacètic, i ho feim quan es compleixen cent anys de la seva mort, el 2 d’octubre del 1924, seguint els estudis que li han dedicat l’historiador Pere Fullana, la historiadora de l’art Catalina Cantarellas i l’historiador de la literatura Joan Mas i Vives.

Nascut a Palma el 1843, era fill d’un altre mestre d’obres: Miquel Ferrà. De fet, a mitjan segle XIX, la diferència entre mestre d’obres i arquitecte no resultava tan clara com en l’actualitat. Si el pare destacà per la influència del Renaixement, el fill seria vaixell insígnia del medievalisme. Allò anava per tendències que, en un moment donat, captaven el gust del públic o, més ben dit, dels que podien encarregar una obra. Curiosament, tots dos coincidiren en una mateixa construcció: l’església de Sant Magí, al barri de Santa Catalina, a Palma: el pare va ser l’autor del projecte inicial, mentre que el fill el va executar.

De fet, els Ferrà varen ser una veritable dinastia, ben notable al nostre àmbit cultural. Miquel i Bartomeu, fills del nostre protagonista, destacarien com a poeta i com a pintor, respectivament. Miquel (1885-1947), membre de l’Escola Mallorquina, creà la Residència d’Estudiants de Catalunya i fou membre de l’Institut d’Estudis Catalans. Bartomeu (1893-1946) fou, a més, biògraf de l’Arxiduc i crític d’art.

Com que a Mallorca ens coneixem tots, i Palma era aleshores molt més petita que no ara, el Bartomeu nin i adolescent va coincidir a les aules amb altres futures personalitats: a l’Acadèmia de Belles Arts, amb el pintor Ricard Anckermann; a l’Institut Balear, amb l’enginyer Eusebi Estada. El títol de mestre d’obres se’l va treure a l’Acadèmia de Sant Carles, a València. Però ja devia donar símptomes de la seva versatilitat, perquè sembla que també cursà el grau de perit agrònom, químic i mecànic, que aparentment no té gaire a veure amb la construcció.

El Viollet-le-Duc mallorquí

Tot d’una en tornar a Mallorca es va posar, mai més ben dit, mans a l’obra. Aleshores el que s’havia posat de moda a França –ja sabeu que les modes sempre ens han arribat d’allà– era el neogoticisme de Viollet-le-Duc, que va dur a terme algunes reformes de notables edificis medievals, avui francament discutides, com a Notre-Dame, a París. Bé, podríem dir que Ferrà va ser el Viollet-le-Duc mallorquí, vaixell insígnia d’aquella tendència al nostre àmbit. Aquest entusiasme pel gòtic anava de bracet de la seva marcada religiositat. Era una època en què es reivindicava el passat i, més concretament, l’Edat Mitjana, la suposada etapa gloriosa de l’esvaït reialme de Mallorca. La Renaixença també representava un retorn a les arrels, la recuperació de la llengua i cultura pròpies, arraconades per segles de centralisme.

No és d’estranyar que un bon grapat de les construccions de Ferrà fossin de caràcter religiós, que eren, a més, les que més convenien per a l’estil gòtic. És el cas de l’oratori de la Torre, a Llucmajor, que li va encarregar la seva propietària, Catalina Safortesa, coneguda com La Gran Cristiana pel seu vehement carlisme; i les esglésies de Pòrtol, Son Rapinya, a Palma, i Sant Vicenç Ferrer, a Muro. També va intervenir al monestir de Lluc i al portal de l’Almoina de la Seu.

Ara bé, de fer feina només per a l’Església, aleshores ja no se’n podia viure –no eren els temps de Michelangelo–, així que Ferrà també va practicar l’arquitectura civil, aquesta, no goticista: una cosa és una església, i una altra, un bloc de pisos. A banda de la ja esmentada Can Barceló –probablement la més fotografiada pels turistes–, destaca Can Sitjar, a la cantonada del Born i la plaça de la Reina, a Palma. També a Ciutat va projectar les urbanitzacions, no realitzades, del Camp de Serralta i del Molinar. En aquesta darrera hi va concebre una sala de concerts, museus i, molt en consonància amb la febre medievalista, un monument al molt mitificat Jaume III. En la mateixa línia, Ferrà en va dissenyar un altre en honor de Ramon Llull, que tampoc no es va fer. Fou també mestre d’obres de la primera línia de ferrocarril.

S’ha de dir que Ferrà devia tenir un caràcter molt poc mallorquí, en el sentit que no defugia polèmiques i enfrontaments. El 1889, l’Ajuntament de Palma el va designar com a mestre d’obres de la Vila, però tot d’una es va manifestar la seva incompatibilitat amb l’arquitecte municipal, Manuel Chapuli, a qui considerava “inimic de les meves creences”, així que va dimitir el 1891. Ben igual li va passar amb Gaspar Bennàssar, successor de Chapuli, i amb l’enginyer municipal Bernat Calvet. En canvi, es va situar al costat d’Eusebi Estada, el seu antic company d’institut.

Chapuli i companyia eren dels que s’apuntaven a allò que aleshores es considerava ‘progrés’, que implicava l’enderrocament d’edificis ‘vells’. Mentrestant, Ferrà era un decidit defensor del patrimoni, posició aleshores no gaire popular. Amb aquest objectiu va fundar, el 1880, la Societat Arqueològica Lul·liana. Tot d’una es va crear un museu, ubicat a la Sapiència de Palma i, per descomptat, Ferrà en fou el director: era l’embrió de l’actual Museu de Mallorca. També va fer de professor d’Arqueologia al Seminari. Que aquella entitat, que ha arribat als nostres dies, prengués el nom de ‘lul·liana’ no era casualitat: formava part de la mateixa reivindicació de les arrels medievals.

El dibuixant de l’Arxiduc

Dos lul·lians tan notables com Ferrà i Lluís Salvador d’Àustria, l’Arxiduc, per força s’havien de trobar. I així va ser. En aquest cas, Lluís Salvador va treure profit d’una altra més de les infinites habilitats del nostre mestre d’obres: la de dibuixant. Per a Die Balearen, Ferrà va deixar constància, diu Fullana, de “cases de possessió” i “arreus i estris de pescar i caçar”. L’Arxiduc deia de Ferrà que “tenia un cert aire d’intel·lectual romàntic, que ja començava a estar passat de moda”.

Ferrà ja feia prou coses per omplir tota una vida. Però es veu que, per ell, no era suficient. Cap al 1868 iniciava una trajectòria d’autor teatral costumista, amb títols com Els calçons de mestre Lluc, que Mas considera, probablement, la peça més emblemàtica de tot el segle XIX mallorquí. El més curiós és que no concebia aquestes obres per ser representades: només la primera, El baül de madò Banaula, la va crear per a un grup d’afeccionats del barri palmesà de Son Rapinya. La resta es va oposar que es duguessin a l’escenari. No fou fins ben avançat el segle XX que el seu teatre es va trobar amb el públic, i amb gran èxit.

Com a poeta inscrit en la Renaixença mallorquina, Ferrà també va treure profit de la tradició popular: “Els temes sovint són gloses o refranys desenvolupats i recreacions de llegendes i rondalles”, assenyala la filòloga Maria Magdalena Alomar, però hi afegeix un punt satíric que el distingeix. Així mateix, va conrear la traducció: el poeta romàntic alemany Schiller, una encíclica de Lleó XIII i la Imitació de Crist, de Kempis, amb la qual cosa hem de deduir que era, també, poliglota.

Encara hauríem de parlar d’un vessant més de l’activitat incessant de Ferrà, i aquest és el de periodista, a publicacions com El Sarracosano, La Dulzaina, La Revista Balear, El Museo Balear i La Ignorància, entre d’altres, de la qual fou fundador i a la qual els seus escrits destacaven per la força satírica. I, per descomptat, del llibre de records Ciutat ha seixanta anys, que és una veritable recreació nostàlgica, i pessimista, d’una Palma que ja estava deixant d’existir. No volem pensar si hagués vist el que s’ha esdevingut després.

El perfil ideològic de Ferrà no és senzill d’establir. Cantarellas el defineix com a “socialista utòpic i cristià”. Ell assegurava, el 1895, que no havia votat mai. Ara bé, afegia, amb la seva ironia característica: “Es meu vot deu haver-se ficat moltes vegades dins ses urnes”, perquè en aquella etapa de la Restauració el frau a les eleccions era sistemàtic.

I, és clar, només li mancava ficar-se en política. I així ho va fer, aquell mateix 1895, com a candidat a regidor pel Partit Conservador. Fou elegit, però, probablement, aquella obsessió seva per salvar ‘coses velles’, va estendre el pànic a l’Ajuntament i, en lloc de deixar-lo participar en la comissió d’obres, li adjudicaren la de ‘reemplaçament i estadístiques’, on segurament no emprenyaria. Així que, l’any següent va presentar la dimissió. Era Palma la que es perdia aquest personatge extraordinari i polifacètic que fou Bartomeu Ferrà.