“Està bé deixar una feina, no ets un fracassat per això”

PalmaQuaranta milions d’estatunidencs varen decidir el 2020 abandonar el seu lloc de feina. L’aïllament de la pandèmia els havia empès a replantejar-se una vida centrada en la productivitat i que desatenia la conciliació. El fenomen es va conèixer com ‘La gran dimissió’. A Espanya l’impacte es va anar diluint i, així i tot, 1,7 milions de fixos indefinits varen dir al seu cap "no vindré demà" durant el 2022. Les xifres no estan territorialitzades, però, segons el sociòleg David Abril, a les Balears aquesta gran dimissió “no es manifesta en forma d’abandó del lloc de feina, sinó en la no acceptació del que s’havia admès fins ara”.

El sector serveis va quedar sense treballadors, com constata l’advocat laboralista i graduat social José Manuel Raya. “Just després del covid es va produir una desbandada al sector de l’hostaleria, però s’ha suavitzat moltíssim. La gent va cercar una alternativa. Ara s’ha tornat a la normalitat”, explica l’expert, que assenyala un canvi generacional en la importància que es confereix al treball. “Els menors de 30 anys no accepten qualsevol condició i cada vegada trobam més gent jove reclamant drets laborals. Els perfils tècnics joves tenen una menor permissivitat als abusos, sobretot els relatius als excessos de jornada laboral i retribucions”, afegeix.

Entre els més veterans, a partir dels 35-40 anys, la tendència creixent és liquidar la relació amb l’empresa pels efectes derivats de la sobrecàrrega laboral. “Cada vegada més, gestionam peticions d’extinció de contractes per riscos psicosocials i estrès. Els casos van en augment. Els treballadors no presenten una baixa voluntària, sinó que cerquen extingir la relació laboral al·legant incompliment de l’empresa. Els fets que se’ls imputen són greus”, assenyala. Els clients arriben al despatx, en la majoria dels casos, sotmesos a un tractament psicològic. “Si haguéssim de generalitzar, els més joves ens arriben sense medicar. Els majors de 40, medicats”, sintetitza Raya. Es tracta de “gent qualificada que fa feina, sobretot, en el sector de la publicitat i en el turisticotecnològic, no en l’hostaleria”.

Extinció

Les grans empreses “acaben conciliant una extinció” per liquidar la relació amb el treballador, alliberat després del procés. Les petites, en canvi, ofereixen una major resistència per arribar a un acord. Segons l’advocat, “el nivell d’exigència va creixent i els treballadors es veuen forçats a tirar endavant entre dos la feina que abans feien quatre”.

Aina (nom fictici) –32 anys– encaixa en la tendència que apunta l’expert. Amb estudis d’Anatomia Patològica, Auxiliar d’Infermeria i Tècnic de Laboratori, va trobar feina a un hospital gràcies a la darrera de les seves titulacions. Li agradava la feina, però el personal era insuficient. “No podia dedicar el temps que, com a professional, considerava que mereixia cada prova. Ni repassar-ne els resultats. El salari no era el pitjor del món, però no era just per a la responsabilitat que assumia, i més tenint en compte els preus de Mallorca. Gastava 300 euros en benzina i pagava un lloguer molt car”, explica. L’estrès va anar afectant la seva vida i notava com s’enfonsava “en un forat negre”. “La meva personalitat estava canviant. Jo era una persona alegre, dinàmica i sempre disposada a ajudar. M’agradava fer feina en equip i em vaig convertir en una persona malhumorada, que contestava malament i no tenia energia per a res. Vaig acabar amb una depressió, dissociada. M’aixecava sense haver descansat i els caps de setmana tampoc no volia sortir de ca meva”, relata.

Sabia que la renúncia de la feina li impediria cobrar l’atur, però un dia simplement va dir prou. “Estava treballant i em vaig dir: ‘el teu cervell no pot més, necessites aturar’. Va ser com un impuls. Me’n vaig anar a recursos humans i vaig dir: ‘Demà no vindré a fer feina’. La meva salut mental penjava d’un fil. I me’n vaig anar contenta a casa”, rememora. “El món no s’acaba per deixar una feina. No ets pitjor persona ni un fracàs. Has de ser feliç”, sentencia. Malgrat estar convençuda de la seva decisió, no ho va compartir amb els seus pares. “Vaig estar dos mesos sense dir ni a mon pare ni a ma mare que havia deixat la feina. Sabia que es posarien nerviosos i no volia que ho fessin quan jo no estava bé”, afegeix.

La bretxa generacional sobre la feina com a element central en la vida és present entre les noves generacions i els seus pares. “Els joves no volen viure per treballar”, assevera Raya, que es posa com a exemple. “El meu referent han estat els meus pares, autònoms tota la vida i que no varen tenir vacances fins a jubilar-se. Després hi ha els meus fills, per als qui una feina com la meva no entra en els seus plans de vida”, afegeix. No obstant això, el sociòleg David Abril introdueix un matís: “Vivien per treballar, però era més fàcil per a ells tenir un projecte de vida. Ara, el treball és més qualificat, però no et permet pagar una casa”. En aquest sentit, el darrer informe Salari balear de referència de CCOO denunciava que els treballadors haurien de percebre un sou de 1.983,33 euros en 14 pagues per “tenir una vida digna i autònoma”. Aquests quasi 2.000 euros són 430 més que el sou mitjà a les Illes el 2022: 1.554,64 euros. L’habitatge s'endú més de la meitat d’aquest salari, amb una despesa important destinada al menjar o al transport. “Necessitam més que tot això, però el principal problema és poder tenir un projecte de vida. Sense ingressos no el podem aconseguir”, assenyala la secretària d’Ocupació i Polítiques Sectorials de CCOO a les Balears, María Ángeles Aguiló, defensora ferma de la conciliació. “Hem de tenir relacions laborals humanes, temps per ocupar-te de la família i també per gaudir de l’oci. Hem de tenir una salut i descans adequats”, afegeix abans de recordar, per exemple, que les Balears són la comunitat amb la sinistralitat laboral més elevada.

Per la sindicalista, aquesta gran dimissió també s’ha materialitzat en persones que s’han vist obligades a partir a la Península perquè “amb un sou inferior es pot viure molt millor”, fenomen també constatable –per a la mateixa raó– en els trasllats demanats per funcionaris de l’Administració estatal. “Això implica que les plantilles de treballadors públics no es completin i, per tant, els serveis siguin pitjors”, afegeix.

El fenomen de la gran dimissió també va generar més interès per la formació. “Molta gent es recicla en la Formació Professional. Tots els estudis postobligatoris han crescut més que la població jove en edat de cursar-los. Passa a totes les crisis”, assenyala Abril.

Fórmula mixta

Aina continuarà formant-se amb una fórmula mixta d’estudis i feina alhora que li permetrà subsistir. Ha decidit canviar de sector. “Els meus pares no entenen que, després de tant d'esforç, no vulgui tornar a ser sanitària. Però, a poc a poc, van acceptant que la salut mental va per davant. En realitat, els estic donant un exemple. No els he demanat doblers i veuen que som més feliç que mai amb el poc que tinc”, afegeix per deixar clar el que vol i el que no. “No vull feines acceptables. Necessit un bon ambient laboral, aixecar-me amb ganes de treballar. Sense un estrès desmesurat i amb un salari digne. Vull fer la feina d’una persona, no de dues, i no vull cobrar el mateix que val un lloguer. La salut mental és importantíssima. No ho saps fins que estàs ficada en un forat negre. He tingut depressió un any, amb atacs de pànic i clapes de calvície per estrès, i cap familiar no em deia ‘descansa’. Només: ‘T’has de posar tranquil·la’. No podia. La gent no ha de fer el que la resta de la societat creu que ha de fer. Està bé deixar una feina i conèixer els teus límits”, conclou.