Tot bé a l’Hort del Rei

Palma —¿Aquí puedo nadar o no?

És un fadrí d’una vintena d’anys i, com que du posats els auriculars amb la música a tota pastilla, diu les coses cridant. Camina pel parc de la Mar, juntament amb els pares i una al·lota que fa l’efecte de ser més la seva germana que la seva parella. Van per la vorera del llac, que, com sabem tots, no és exactament un llac, sinó una porció d’aigua de la mar que es va deixar que afloràs enmig de la superfície del parc. L’objecte de les preguntes del jove, que és llargarut i camina amb la mirada perduda, és precisament el llac. El pare li contesta que no, que no s’hi pot nedar, però ell no sent què li diu son pare. De fet, no sent res més que el que li entra pels auriculars, de manera que hi insisteix cridant més fort:

—Que si quiero nadar aquí, si puedo nadar o qué.

És un dia horabaixa a començaments de setmana i damunt el parc de la Mar hi dominen el sol i la basca. A la terrassa de la cafeteria que hi ha al davant del llac hi seuen turistes, que per força es deuen acubar, però s’acuben tranquil·lament i amb un cert plaer estètic, amb vistes directes damunt la Seu.

Hem vingut per fer-nos càrrec d’un fenomen que, a començaments de l’estiu, va aixecar una preocupació justificada: a saber, que, a la parada de taxis de l’Hort del Rei, no hi havia taxis a bastament per atendre la demanda que s’hi reunia en determinats moments del dia, sobretot horabaixes i vespres. Això hauria contrariat alguns turistes, que ja sabem que és una cosa que no podem permetre, i fins i tot –a pesar que tenim el millor turisme del món– havia arribat a causar enfrontaments entre els mateixos turistes, i això sí que ja és més del que un bon mallorquí pot arribar a suportar.

Si arribau a aquesta zona en cotxe, ho haureu fet després de superar l’embós permanent que hi ha instal·lat a l’autopista que va de Campos a Palma, en les dues direccions. Si arribau de la part del Migjorn a la capital, superareu també el carril VAO, que a moltes ciutats d’Europa és una senyalització que no mereix cap comentari –com els semàfors, o els carrils d’entrada i sortida de les autopistes, o qualsevol altra cosa–, però que aquí s’ha convertit en l’argument per a una comèdia de l’absurd que té com a guionista principal el president del Consell de Mallorca, Llorenç Galmés, que pel que es veu ha decidit dedicar els quatre anys de legislatura a combatre el malvat carril VAO (i, vistes les aptituds del personatge, és dubtós que li bastin: haurà de repetir mandat per mirar d’aclarir-s’hi). Potser en té prou per adonar-se que l’embós no el provoca el seu odiat carril, sinó l’excés de vehicles privats que circulen a Mallorca. Però que ningú li ho digui, un dia ho descobrirà.

Superades aquestes proves homèriques, us pot convenir deixar el cotxe al pàrquing d’Antoni Maura, al qual podeu accedir per l’entrada del passeig Marítim. Com que no hi ha turistes, com explicàvem la setmana passada, us trobareu que dins el pàrquing trobareu un empleat que us impedirà el pas amb unes barreres i us desviarà amablement cap a les plantes inferiors, perquè no hi caben més cotxes. Un altre senyal inequívoc de la magra temporada turística que sentirem lamentar a finals d’aquest agost que ara hem encetat, tots sols enmig del desert desturistificat.

Després de travessar l’aire socarrat i ric en CO2 del pàrquing haurà arribat el moment d’emergir, com dèiem, a la superfície, on toparem amb el jove que es pregunta, sense esperar resposta, si pot o no pot nedar, en cas que de sobte n’hi peguin ganes, dins el llac del parc de la Mar. Un cop d’ull ràpid al llim verd que espesseeix les aigües del llac fa venir la temptació de respondre-li que sí, que per favor no faci l’empegueït i s’hi tiri de cap. Però som ciutadans cívics i temorosos del turisme, que, per si no ho sabeu, ens dona menjar a tots, i ens abstenim de fer cap broma.

El millor model turístic del món

La parada de taxis en qüestió funciona sense cap problema, tant a mitjan horabaixa com quan ja s’ha post el sol. Tan sense problema, que a moments arriben a ser onze els vehicles que fan coa perquè hi pugin els turistes, que van desfilant compassadament (els indígenes no agafen taxis, tret que estiguin malalts i no tinguin ningú que els dugui a urgències). De fet, segur que no n’hi havia hagut cap mai, de problema, però ser el millor model turístic del món té l’inconvenient d’haver de patir, ja se sap, la maledicència dels quatre ressentits, que mai no en falten.

L’estona de seure al banc observant com els taxis carreguen i descarreguen guiris serveix per constatar fins a quin punt en aquesta zona de Palma ha estat meticulosament esborrada la fesomia pròpia, per transformar-la en un decorat per a fotos d’Instagram intercanviable amb qualsevol altre indret vistós de qualsevol altra ciutat turística europea. Enguany n’han arribat, de turistes, 7,1 milions durant el primer semestre, però no basta. Mai no basta. En una marquesina que anuncia una discoteca al Port d’Andratx, algú hi ha aferrat un adhesiu: “Tourists go home. Refugees welcome”. La realitat, però, el desmenteix rotundament. Els dibuixants de carrer, que prometen portraits –en anglès– i “caricatures” –en català–, en cinc minuts i a deu euros, semblen formar part d’un temps en què el turista era l’extern, i al mallorquí encara no feia falta identificar-lo com a ‘resident’. D’aleshores ençà, el que no ha canviat és la manera en què la llum del sol es fon untuosa damunt la Seu, a mesura que arriba el capvespre.