Els Beatles mallorquins

El 1963, de la mà del visionari productor George Martin, naixia a Anglaterra un dels fenòmens culturals de major impacte global del segle XX, els Beatles. A casa nostra les lletres d’aquell grup iconoclasta no es podrien escoltar fins al cap d’un any. Va ser gràcies a Radio Mallorca, que aleshores dirigia el mític periodista musical Miguel Soler: “Jo -assegura amb orgull- vaig posar la primera cançó dels Beatles que va sonar a Espanya. Va ser Love me do. Tenia una amiga hostessa que sempre viatjava a Londres. Un dia li vaig demanar que em dugués el disc que causava sensació aleshores a la Gran Bretanya. Tot d’una que vaig posar aquella cançó em cridaren de Cadena Ser Madrid perquè els la passàs per telèfon”.

En aquella època Soler també treballava per al diari Última Hora, on, des de la secció ‘El Torneo de Disco’, anava informant de les publicacions discogràfiques de l’estrambòtica banda de cabells llargs i pantalons campana que provocava histèria col·lectiva entre els seus fans. L’impuls rítmic de les seves cançons i la seva filosofia hedonista feien dels Beatles un producte d’èxit de consum massiu sense precedents. Atesa la dimensió del fenomen, el periodista decidí organitzar al ja desaparegut Teatre Líric de Palma un festival de conjunts musicals que s’anomenà A lo Beatle. “Va ser un èxit -recorda-. La coa per entrar-hi era enorme”. El 3 de juliol de 1965 Soler va tenir l’oportunitat d’anar a la plaça Monumental de Barcelona per cobrir el segon concert que el quartet de Liverpool feu a Espanya -el primer havia estat un dia abans a Madrid-: “Els vaig poder entrevistar en baixar de l’escaleta de l’aeroport. Al concert em vaig endur un magnetòfon, que pesava un ronyó. El vaig endollar on vaig poder i vaig tornar a Palma amb l’enregistrament de l’actuació. El so no era gaire bo, però era el boom del moment”.

“Melenudos desequilibrados”

La presència dels ‘escarabats britànics’ a Espanya incomodà molt el franquisme. Ho afirma el musicòleg Francesc Vicens, autor, juntament amb l’historiador Tomeu Canyelles, del llibre Beatles made in Mallorca. La recepció insular de la música beat (Lleonard Muntaner, 2013): “A Barcelona, a l’exterior de la Monumental, hi va haver càrregues policials que no sortiren al NO-DO. Paul Mccartney ja va dir que hi va haver bastanta gent que va quedar amb les ganes d’entrar al concert. De fet, moltes entrades es varen donar a compromisos de la dictadura i s’aconseguí que no s’omplís tot l’aforament”.

“Franco -continua Vicens- va permetre els dos concerts dels Beatles a Espanya per netejar la imatge del país a fora. Neutralitzà, però, el seu impacte. A la dictadura li agradava més l’estil del Duo Dinámico, que aquí varen ser els primers a crear al moviment fan. Eren uns al·lots simpàtics, ben vestits. La seva música no suposava cap amenaça. La dels Beatles, en canvi, sí. Ells varen ser un autèntic revulsiu en un panorama marcat pel Porompompero de Manolo Escobar i per les tonades melodioses i sentimentals de cantants francesos, italians i sud-americans”.

El 1966 arribaren unes polèmiques declaracions que havia fet John Lennon des d’Anglaterra: “El cristianisme desapareixerà i nosaltres ara som més populars que Jesús”. Aleshores la premsa espanyola intensificà la campanya de desprestigi contra els de Liverpool. Els presentava com a “gamberros” i “melenudos desequilibrados” que cantaven cançons indecents. Fins i tot algunes padrines reprenien els seus nets que no es feien la clàssica clenxa amb l’expressió “pareixes un bítel ”. “Aquells joves britànics, però -afirma Vicens-, malgrat les reticències de la dictadura, eren els gendres ideals que tota mare volia tenir. Queien bé a totes les generacions. Els Rollings o The Animals, en canvi, oferien una imatge més dura. Els Beatles representaven els valors de la joventut de classe mitjana i obrera amb ganes de viure el sexe d’una altra manera i de trencar amb el prototip de vida programada que imperava llavors: casar-se, tenir una bona feina, fills, una mascota i electrodomèstics”.

La beatlemania no conegué límits. A Mallorca, i en menor mesura a Menorca i Eivissa, els grups musicals que havien nascut per animar les nits del boom turístic no dubtaren a cantar en castellà les lletres del quartet anglès. Al conjunt de l’Estat, Los Mustang, de Barcelona, foren dels primers a fer-ho. Aconseguiren vendre fins i tot més que els mateixos Beatles. “Tots aquells grups -assegura el musicòleg- al·lucinaren quan escoltaren per primera vegada Twist and shout. Va ser un crit de llibertat, que volgueren imitar. Ho feren no per guanyar més doblers, sinó més aviat perquè realment era la música que volien fer. En altres zones turístiques d’Espanya també nasqueren grups musicals amb la mateixa vocació”.

El sastre dels Beatles

Els conjunts illencs que varen versionar més els de Liverpool foren Los Javaloyas i Los 5 del Este. Amb el tema ¡Socorro!, Los Javaloyas adquiriren una de les seves majors fites estatals. I Los 5 del Este es feren famosos sobretot amb el de Submarino amarillo. A vegades les discogràfiques els feien treure la versió en castellà abans que arribàs a Espanya l’original. “Això -recorda Vicens- provocava molta confusió. Hi havia gent que es pensava que a Anglaterra hi havia una banda que imitava grups d’aquí. Aquell mimetisme feia que a grups com Four Winds and Ditos se’ls denominàs “Los Beatles de Palma” o “Los auténticos Beatles de Mallorca”. Les seves versions agradaven molts als turistes, que, a banda del Porompomero i de temes locals com Na Catalina de plaça, també demanaven les cançons de moda del moment. Mallorca era l’indret escollit pel franquisme per mostrar la cara més amable i cosmopolita del país a través del turisme. Així doncs, en el repertori de qualsevol animació no hi podien faltar els Beatles”.

Miguel Soler també s’encarregà de representar alguns d’aquests grups mallorquins que s’apuntaren al carro de la beatlemania. Ell fou el responsable de moltes portades icòniques de discos fetes seguint l’estètica dels de Liverpool. Així aparegueren Los Dodger’s sobre un velomar, Grupo 15 navegant amb un llaüt amb actitud relaxada, Los 5 del Este saltant per la platja de Cala Millor o Los Javaloyas posant a la terrassa de la piscina de l’Hotel de Mar. La persona que s’ocupava de la seva roba era Matías Covas, que seria conegut com el “sastre dels Beatles”. El lema del seu negoci ubicat prop del carrer de Sant Miquel de Palma era ‘Matías Covas viste a los famosos’.

A la Mallorca turística dels anys seixanta tot era possible. Així, la idea de dur el grup més popular del planeta no resultava una quimera. El febrer del 1965 Diario de Mallorca afirmava que els Beatles actuarien a la plaça de toros de Palma cobrant ni més ni manco que un milió de pessetes. Des de les pàgines de l’ Última Hora, però, Miguel Soler no trigà a desmentir-ho. El 21 d’abril de 1966 l’ Última Hora sorprenia tothom amb el titular ‘¡Por fin los Beatles en Palma!’. Era la manera cridanera d’anunciar l’estrena de la pel·lícula ¡Socorro! de la banda britànica.

El 1970, després de set anys junts, arribà la notícia de la dissolució dels Beatles. Un any després, l’abril del 1971, Mallorca seria l’escenari de la detenció sorpresa de John Lennon i la seva dona Yoko Ono. Se’ls acusà de voler segrestar la filla de Yoko, Kyoko, que es trobava a Cales de Mallorca amb el seu pare, el productor nord-americà Anthony Cox. La mediàtica parella, tanmateix, fou alliberada al cap de set hores i l’assumpte acabà amb un acord entre els progenitors de la menor. Miguel Soler, el responsable de la beatlemania a casa nostra, va ser qui va anar a recollir a l’aeroport Lennon i Yoko. Recorda que en el cotxe deixà al beatle el seu magnetòfon portàtil: “Sempre m’he consolat pensant que, probablement, utilitzant la meva humil enregistradora, Lennon va esbossar, durant aquells dies a Mallorca, les primers notes de la seva incomparable Imagine, publicada a final de novembre d’aquell mateix any”.

Amb la de la crisi del petroli del 1973, en ple boom de les discoteques, a molts empresaris els sortí més a compte contractar discjòqueis que no grups musicals. Fou així com a poc a poc els emuladors de Beatles anaren desapareixent dels escenaris mallorquins. “D’aquells daurats anys seixanta -recorda Francesc Vicens- sorgiren matrimonis mixtos entre mallorquins i estrangeres. Alguns d’ells tingueren fills que després es feren músics sota la influència dels de Liverpool”.

E l boom turístic a Mallorca va ser també un autèntic boom musical. Així queda reflectit en la completa sèrie documental titulada Cançons d’una illa que el 2010 va emetre l’extinta Televisió de Mallorca. Foren molts els conjunts illencs que nasqueren en aquella època per atendre la demanda d’oci que havia generat la nostra gallina dels ous d’or. Els empresaris de la restauració no podien assumir els elevats honoraris dels grups més famosos. D’aquesta manera, varen recórrer a grups locals, els quals s’atreviren a cantar tant en castellà com en anglès, francès o italià. Abans de la influència dels Beatles, la principal font d’inspiració d’aquests grups era Elvis Presley i bandes angleses com els Shadows.

Durant l’estiu molts de músics arribaven a guanyar molt més del que guanyaven tot l’any en les seves feines tradicionals. Sorgiren tants de grups que les enveges foren inevitables. Entre ells hi hagué disputes per poder actuar als millors escenaris illencs i arribar als primers llocs de les llistes d’èxit. Alguns conjunts es limitaren només a entretenir a les vetlades dels hotels, sales de festa i barbacoes que se celebraven a llocs mítics com Son Amar i Son Termes. D’altres, en canvi, salvaren els entrebancs de la insularitat i triomfaren a la Península. Fou el cas de Los Telstars, Zebra, Grupo 15 o Z-66 de Llorenç Santamaria. Tampoc no faltaren els que feren el salt internacional. Los 5 del Este actuaren a Anglaterra, igual que Los Bravos, que, amb el seu gran èxit Black is Black, ocuparen el número dos a les llistes anglosaxones i fins i tot americanes. Los Javaloyas també tocaren a París, Viena, Stuttgart o Roma, on el 1956 participaren en la pel·lícula El Soltero.

Liderant tots aquests grups hi havia Els Valldemossa, dels germans Estaràs i el seu cosí Maties. Tingueren una carrera meteòrica. El 1965 Margaluz havia començat a col·laborar amb ells fins que el 1970 deixà el lloc a la nord-americana Gènia Tobin. El 1969 els tres germans Estaràs es convertiren en el primer cor masculí que participà en el festival d’Eurovisió. Ho feren acompanyant Salomé en la seva aferradissa Vivo cantando, que guanyà l’edició. I el 1970 el conjunt mallorquí va estar a punt de participar en solitari al festival amb la cançó Fiesta. En l’eliminatòria, però, quedaren en tercera posició. Amb tot, la seva cançó descartada aconseguí ser el número u de vendes a Espanya. El 1972 la veu dels illencs sonà en directe al cafè Carlyle de Nova York. Els Valldemossa foren, juntament amb Los Javaloyas, dels pocs grups illencs que es pogueren de dedicar de ple a la música, més enllà del boom turístic.