Ni belgues ni catalans, ‘Els barrufets’ són mallorquins

PalmaDe tots els dimonis que remenen la coa per Mallorca, en Barrufet és un dels més malignes, juntament amb en Banya Verda, el Dimoni Gros o el Dimoni Cucarell. Tanmateix, d’ençà de fa temps, els barrufets són considerats éssers mancats de malícia, qualitat reservada al maleït Gargamel. Quan associam el nom de Barrufet a Llucifer, és perquè els nostres referents són els personatges fantàstics de les rondalles mallorquines, univers de bruixes i bruixots, jaies i jovencells i, per descomptat, dimonis i dimonions. Però si en sentir el mot “barrufet”, la imatge mental que ens ve al cap és la d’un follet de color blau i amb barretina, és perquè som “infants” nascuts a la dècada dels anys setanta o vuitanta. De llavors ençà, els barrufets són part de la cultura de masses, gràcies al còmic i a la televisió. Qui en té la “culpa” que els mitjans de comunicació de masses manllevassin un nom, en origen, de la cultura popular i tradicional mallorquina? La resposta és Albert Jané i Riera, l’escriptor, lingüista i traductor, qui fa just uns dies, a edat de 93 anys, rebé el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

Gabriel Alomar, a l’infern. Va ser per motius familiars, que al guardonat de fa poc per Òmnium Cultural, li va venir al cap de batiar amb el nom d’Els barrufets les creacions del dibuixant belga Peyo. Explica Jané, a l’entrevista que li va fer fa unes setmanes Jordi Nopca en aquest mateix diari, que son pare, qui era barber d’ofici, era un gran admirador de l’escriptor i periodista mallorquí Gabriel Alomar i Villalonga (Palma, 1873 – El Caire, 1941). A causa del seu catalanisme i tendències llibertàries i esquerranes, el conservadorisme illenc d’aleshores es referia a Alomar amb el malnom d’en Barrufet. El periodista, qui va ser un dels signants del manifest del 1936 Resposta als catalans, feia befa d’ell mateix i del malnom que li havien enflocat. Explica Josep Pla a El viatge a Mallorca, recull de cròniques que l’empordanès va fer de la seva estada a l’illa el 1921, que Alomar li digué: “Si parleu de mi amb la gent de Palma, moltes persones us diran que jo soc en Barrufet, una encarnació del dimoni, i que ja tinc, almenys, una cama a l’infern. La meva presència, ¿no us ha fet pas arribar al nas una certa olor de sofre cremat?”.

Barrufet, barruguet i Patufet. Tanmateix, en l’elecció del nom, també hi influí un altre motiu: barrufet s’assembla a Patufet, el cèlebre personatge infantil, que a la vegada donava nom a la revista il·lustrada per a infants En Patufet, publicada a Barcelona entre els anys 1904 i 1938. Vegem ara les semblances i diferències entre ‘barrufet’ i ‘barruguet’. Segons el DCVB, en Barrufet és el mateix Dimoni, però també és un “noi entremaliat o molt dimonió”. Segons aquest diccionari, conegut també com l’Alcover-Moll, “barrufet, amb contaminació de berruga” ha originat barruguet, que és com a Eivissa i Formentera anomenen els follets, els esperits capbuits o els dimonis boiets. Afegeix el diccionari descriptiu que “el poble eivissenc considera els barruguets com uns éssers diminuts, que tenen una extraordinària mobilitat i estan sempre en activitat, dedicant-se a produir trastorns amoïnadors”. Per cert, que Coromines, segons explica al seu Diccionari Etimològic, no està d’acord que barrufet sigui la forma primitiva de barruguet, sinó que considera que és l’inrevés. És a dir, que barruguet s’hauria contaminat a Mallorca de barrufada, que vol dir “vent impetuós”, i hauria originat el mot barrufet.

Barrufar serveix per a tot. El motiu definitiu que va fer que Jané es decantàs per barrufet és que, del nom, se’n pot crear un verb amb facilitat: barrufar. I en el llenguatge d’Els barrufets, ‘barrufar’ ho vol dir tot i a la vegada no vol dir res. És d’aquells verbs que se sobreentenen pel context en què s’utilitzen. Així, si un barrufet diu a un altre “què trobes si anam a barrufar una estona a la platja?”, senzillament voldrà dir que li proposa d’anar a passar el temps a vorera de mar. En definitiva, Albert Jané i Riera va tenir l’encert, entre molts d’altres mèrits que s’han destacat aquests dies arran del seu reconeixement, de crear un nom que entronca amb la cultura popular i tradicional catalana, i el fa de consum massiu per a infants i joves de les generacions contemporànies. Alhora, el nom és prou diferenciat del títol originari en francès, Les Schtroumpfs, i de la majoria de llengües a què la tira còmica es traduí. En conseqüència, els joves catalanoparlants l’incorporaren al seu univers imaginari col·lectiu de manera diferenciada i pròpia. Per cert, que la primera traducció d’Els barrufets que Jané va fer al català va ser l’any 1967, mentre que la darrera fa just uns mesos que ha arribat a les llibreries. Es tracta de Qui és aquest Barrufet? (Editorial Base, 2024. Barcelona). Passarem gust de llegir-la, barrufet gramàtic. Moltes de gràcies per tota aquesta feinada.