La bellesa

PalmaLes nits estelades són belles, els paisatges exòtics i les postes de sol tenen en comú que criden l’atenció per la seva bellesa. Hi ha cares i cossos bellíssims, les arts són belles per definició. Hi ha escultures i poemes bells i també cançons. Les flors ens agraden perquè són belles i fan bona olor. Hi ha animals, com els cignes blancs, que ens fascinen i simbolitzen la bellesa. El cinema ens recorda que la vida és bella, que la bellesa està en les bones accions i que cal adoptar una actitud positiva. Però les coses són belles perquè ens agraden o ens agraden perquè són belles? I sobretot, què és la bellesa?

La bellesa no és una qualitat exclusivament humana, perquè acabam de dir que també hi ha animals, fenòmens naturals, produccions i objectes bells. Ara bé, en els animals la bellesa està vinculada a la selecció sexual i la reproducció; mentre que els humans cercam la bellesa per altres motius, perquè ens resulta atractiva, desitjable, plaent i agradable i ens fa sentir bé i a gust, i més recentment, apreciam la bellesa perquè dona valor econòmic a qui la posseeix. En un sentit profund, la bellesa és una experiència que apareix misteriosament, sorgeix d’imprevist, sense avisar, i tan bon punt es presenta, desapareix, però la seva aparició fugaç deixa empremta, commou i emociona, fins al punt de provocar un sentiment íntim d’eternitat. Es pot dir que la bellesa està en les coses i a la vegada és una percepció subjectiva, en la mesura que és una actitud condicionada per la cultura i l’educació rebuda, encara que quan algú defineix una cosa com a bella tendeix a pensar que als altres els agrada tant com a ell, i es comporta com si la bellesa fos una qualitat objectiva i universal.

Allò bell es mesura amb criteris particulars i cànons culturals comuns, ha arribat a ser la mesura de totes les coses que permet ordenar-les, classificar-les i relacionar-les entre si. Tradicionalment s’ha confiat en el criteri de l’esteta, crític o entès en qüestions de bellesa per saber si un producte és bell o no ho és. Aquesta confiança cega s’ha perdut i la bellesa ara es defineix per imitació. El que és bell avui pot no ser-ho demà. La bellesa és una construcció social, amb un patró imposat per la publicitat i la moda. L’ésser humà té la facultat de crear bellesa, però encara està en disputa saber si la bellesa creada per les mans d’un artesà iguala o supera la bellesa natural d’un arc de sant Martí. Del que no hi ha dubte és del fet que ningú no vol ser lleig. La bellesa mai no envelleix bé, perquè té edat i s’associa a l’eterna joventut. D’aquí la declaració de guerra contra les arrugues i l’envelliment.

Bo i vertader

Hi ha una llarga tradició de reflexió sobre la bellesa. En el món grec la bellesa és una qualitat dels objectes ben proporcionats, equilibrats i simètrics, i pot ser interior (virtut) o exterior (aspecte físic), però la bellesa ideal es dona quan la virtut s’encarna en un cos bell, i el que és bell és també bo i vertader. Ara sorprèn que una persona intel·ligent sigui al mateix temps bella, perquè s’han dissociat les dues belleses, i s’ha reconegut la superioritat de la bellesa física. Amb l’aparició del cristianisme la bellesa deixa de ser una virtut i es considera un atribut exclusivament femení. Es parla de la dona com el bell sexe, d’acord amb la posició de subordinació a l’home assignada per la societat patriarcal. Així i tot, la bellesa vinculada al poder es converteix gairebé en l’única arma a l’abast per fer una mica d’ombra al domini masculí.

Els romàntics segueixen Kant i rompen amb la concepció antiga i clàssica de la bellesa vinculada al bé i l’harmonia, i fan veure que la bellesa no és la culminació de la perfecció, que per damunt del bell hi ha encara el sublim, una categoria estètica que es pot entendre com un sentiment exclusivament humà que sorgeix davant la immensitat i la desmesura natural o provocada per obres i accions humanes. La bellesa romàntica és abismal, apareix de nit, enlluerna com un llamp i sacseja i fa tremolar el cos i l’ànima, desperta les passions més enceses i irracionals i deixa extasiats, i empeny a pensar la incapacitat d’explicar racionalment els efectes sensibles de la bellesa elevada al seu màxim nivell. El pensament més abissal espanta perquè té a veure precisament amb la capacitat de l’ànima romàntica de sentir bellesa i plaer davant del mal, el dolor i la mort i altres experiències vitals negatives, i anticipa un parell de segles la validesa d’una idea inquietant que demostrarà Leni Riefenstahl en el segle XX amb els seus documentals propagandístics a favor de la causa nazi, i és que l’art posat al servei de la guerra, la destrucció, i el patiment pot ser valorat com a bell. L’horror i la violència defineixen l’altra cara de la bellesa.

Hem heretat de la cultura popular un biaix moral entre bellesa i lletjor, que ens fa relacionar bellesa i bondat i lletjor i maldat. Per això, en l’imaginari col·lectiu, les bruixes i les germanastres són lletges i les princeses, belles i desitjades. Els contes clàssics ensenyen que la bellesa és el principal mèrit femení i l’única possibilitat de cridar l’atenció d’un príncep blau que les faci princeses i les tregui de la pobresa. Afortunadament, cada vegada hi ha més nines que no volen ser princeses, i renuncien a esperar el seu príncep, perquè deixen de banda l’amor romàntic i aspiren a fer-se càrrec de les seves vides, superar els rols sexuals i la desigualtat. Tanmateix, és una emancipació difícil perquè la dona està exigida a mirar-se constantment al mirall per agradar i agradar-se. El mirall és el jutge masculí que determina si una dona guanya, conserva o perd valor. La dona no té més remei que ser bella per sentir-se desitjada i ser desitjable. Tenir cura de la bellesa corporal i exhibir-se com a objecte sexual ha esdevingut una obligació ineludible. Si una dona no agrada, deixa de tenir cos i es torna invisible.

El pes de la bellesa imposada

Des d’un punt de vista feminista, la bellesa és racista, blanca i occidental. El feminisme denuncia que la bellesa és definida per l’home, i que si una dona vol seduir i ser cobejada s’ha d’ajustar a aquesta definició. La mirada masculina determina l’atractiu sexual de la dona en proporció a la seva bellesa i joventut, en canvi, les dones han desenvolupat una mirada més justa que no es limita a valorar l’aparença. El feminisme denuncia que l’aspecte físic, i no pas el talent, determina la vàlua femenina. No es produirà la plena emancipació fins que les dones no s’alliberin del pes de la bellesa imposada, encara que hi ha un feminisme imitatiu que aposta per l’embelliment, perquè sap que és el camí més curt per ascendir socialment i adquirir el poder seguint l’exemple masculí.

El culte a la bellesa ha desplaçat l’intel·lecte i els valors filosòfics del coneixement i la veritat. D’un temps ençà, s’ha desvinculat absolutament la bellesa de la intel·ligència i ha esdevingut molt més prestigiós ser considerat bell que savi. La bellesa s’ha convertit en una indústria que mou grans quantitats de diners a través de la moda, els salons i els concursos de bellesa i els serveis d’estètica. L’aposta generalitzada per l’estètica de l’aparença dona eines per conservar l’aspecte estàtic i transmet una imatge falsa d’un mateix. Es fa difícil sentir-se bé psicològicament prescindint del maquillatge i el jo postís. Som addictes a la bellesa. Hauríem d’aprendre a viure dins la veritat d’un cos sense filtres ni retocs.