Ben Bernanke guanya el Nobel d'economia per la seva "recerca en bancs i crisis financeres"

BarcelonaL'expresident de la Reserva Federal –el banc central dels Estats Units–, Ben Bernanke, ha sigut guardonat amb el premi Nobel d'economia del 2022. Bernanke, que va presidir la institució durant la crisi econòmica global del 2008, ha estat premiat juntament amb dos economistes nord-americans més, Douglas Diamond i Philip Dybvig, "per la seva recerca en bancs i crisis financeres", segons ha anunciat aquest dilluns la Reial Acadèmia Sueca de les Ciències, que escull els guanyadors.

Bernanke va presidir la Fed entre el 2006 i el 2014, nomenat per l'aleshores president dels EUA George Bush. El 2010 va renovar un segon mandat a proposta de Barack Obama, que el va elogiar per haver actuat amb "calma i saviesa" i haver frenat "la caiguda lliure" en què es trobava l'economia nord-americana durant la crisi del 2008.

L'Acadèmia Sueca, però, no ha premiat l'economista nord-americà (nascut el 1953 a Augusta, a l'estat de Geòrgia) per la seva tasca al capdavant del banc central, sinó per la seva feina com a acadèmic. Bernanke va ser professor de la prestigiosa Universitat de Princeton fins al 2005, on va dedicar bona part de la seva recerca a estudiar el paper de les fallides bancàries en l'empitjorament de la Gran Depressió de la dècada de 1930. Actualment, treballa al think tank Brookings de Washington.

Pel que fa als altres dos guanyadors, Diamond, que té la mateixa edat que Bernanke, és professor de finances de la Universitat de Chicago, mentre que Dybvig (nascut el 1955) és catedràtic a la Washington University, a la ciutat de Saint Louis. Els dos economistes van treballar durant anys conjuntament per desenvolupar un model que permet conèixer les causes dels pànics bancaris.

Els guardonats rebran el premi aquest desembre. El guardó consisteix en una medalla d'or, un diploma i un xec de deu milions de corones sueques, uns 910.000 euros, que es reparteixen els tres guardonats.

El perill dels pànics bancaris

Un pànic bancari és la situació en què un banc té problemes de liquiditat perquè una gran part dels seus clients retiren alhora els diners que hi tenen dipositats. Com que l'operativa d'un banc es basa justament en prestar els diners dels dipositaris a altres clients, si tots els clients demanen que se'ls retornin els estalvis al mateix moment, l'entitat es queda sense efectiu molt ràpidament i s'ha de declarar en fallida. Aquesta situació és la que, per exemple, va accelerar la caiguda del Banco Popular el 2017.

El fet que un banc faci fallida pot provocar rumors sobre la salut financera d'altres entitats, ja que sovint els bancs es presten diners entre ells. Així, la fallida d'una entitat pot significar pèrdues per a l'entitat del costat, ja que li deixaria deutes impagats. Encara que aquests rumors no tinguin cap base real, poden provocar un efecte de pànic entre ciutadans i empreses, de manera que es converteixin en una profecia autocomplerta: la simple possibilitat de bancarrota del segon banc porta els clients espantats a retirar els seus diners per evitar perdre'ls, la qual cosa acosta l'entitat en qüestió a una fallida de debò. Si el pànic s'estén a moltes entitats, es crea un efecte bola de neu que porta més i més bancs a fer fallida.

"Aquesta dinàmica perillosa es pot evitar quan el govern proveeix una assegurança de dipòsits i actua com a prestador d'última instància dels bancs", indica l'Acadèmia en un comunicat. De fet, la recerca dels tres guanyadors es basen precisament en el paper de l'Estat per evitar les crisis financeres, una recerca que Bernanke va posar en pràctica durant la seva etapa a la Reserva Federal.

El paper de Bernanke durant la crisi financera

Justament els seus coneixements sobre la funció del sistema financer i el paper que va tenir durant la Depressió iniciada el 1929 amb el crac borsari de Nova York van situar al punt de mira Bernanke el 2008, quan el sistema financer nord-americà va patir un col·lapse arran de la crisi de les hipoteques subprime i dels productes derivats. El punt àlgid de la crisi es va produir el setembre d'aquell any, quan el govern nord-americà es va negar a rescatar Lehman Brothers, un dels bancs més importants de Wall Street, la qual cosa va congelar el crèdit entre entitats a escala mundial i va estar a punt de provocar noves fallides, evitades en aquesta ocasió per la intervenció de les autoritats.

Bernanke va ser l'artífex de l'anomenat quantitative easing, és a dir, la injecció de grans quantitats de diners –mitjançant compres de deute– per part dels bancs centrals per garantir la liquiditat del sector financer durant la crisi i així assegurar que les entitats tenen prou fons per prestar a empreses i famílies, a fi que l'activitat econòmica no decaigui. Amb el mateix objectiu, va reduir fins al 0% el tipus d'interès, un fet fins aleshores sense precedents als EUA.

El paper durant la crisi de la Fed, el govern dels EUA i altres institucions nord-americanes ha merescut tant elogis com crítiques. Per una banda, l'actuació de Bernanke va permetre intervenir ràpidament als mercats financers en el moment en què més ho necessitaven. Així mateix, la política monetària de la Reserva Federal va ser copiada a altres països. Mentre els Estats Units van recuperar-se amb menys de dos anys, a la zona euro el BCE i els governs nacionals van trigar uns sis anys a aplicar el mateix tipus de polítiques. A més, a diferència d'Espanya, les administracions nord-americanes van acabar recuperant els diners cedits als bancs en forma de rescats.

D'altra banda, però, Bernanke –igual que l'aleshores secretari de Tresor, Henry Paulson– van patir fortes crítiques per haver deixat que Lehman Brothers fes fallida i, per tant, precipités un col·lapse de les finances internacionals. Les autoritats dels EUA havien rescatat altres bancs pocs mesos abans i en rescatarien més posteriorment, però van decidir deixar caure Lehman, entre altres raons, pels atacs del sector més liberal del Partit Republicà, que defensava la no-intervenció de l'Estat en la crisi. Bernanke sempre ha defensat que no hi havia marge legal per salvar l'entitat i que va ser millor autoritzar-ne la fallida i actuar després sobre la resta del sector.