Betlems de les caputxines, sentit i sensibilitat

El monestir de la Puríssima Concepció de Palma ja no és de caputxines, sinó de franciscanes, però hi perviu, com cada any per aquest temps, l’històric betlem monumental de les caputxines fundadores, acompanyat dels no menys històrics betlems d’escaparata, de dimensions més reduïdes però igualment valuosos pel que fa al patrimoni cultural nostrat. Els betlems també són història viva del poble mallorquí, i Palma continua disposant d’una oferta generosa i de primera línia en aquesta matèria, amb cites obligades com el betlem napolità de la Fundació March i els betlems de l’Ajuntament de Palma i del Consell de Mallorca (no ens referim als plens, on també hi ha figuretes, però d’un altre tipus). Però, entre tots, al meu modest entendre, el betlem de les caputxines té un interès i una importància especials, gràcies sobretot als esforços i als desvetllaments que hi ha dedicat el tàndem format per Jaume Llabrés i Aina Pascual. Aquests dos historiadors de l’art han fet possible que enguany se celebrin vint-i-cinc anys d’exposició al públic d’aquest betlem singular, una efemèride que ha arribat acompanyada d’una altra bona notícia: la posada en marxa del projecte de rehabilitació arquitectònica de diversos espais del mateix convent de la Puríssima Concepció, com són la salera o les despenses del claustre. El projecte té el suport i el finançament del Consell de Mallorca, cosa de la qual ens congratulam (són doblers públics ben gastats), al mateix temps que ens encomanam al bou i la mula del betlem perquè no es produeixin les frenades, endarreriments i laberints administratius que són marca de la casa (del Consell, no del convent).

La tasca de Llabrés i Pascual no s’ha limitat als betlems, ni tampoc als llits de la Mare de Déu morta que cada mes d’agost, als voltants de les celebracions de Santa Clara -patrona de les caputxines- i de l’Ascensió de la Mare de Déu, s’exhibeixen també en aquest mateix monestir. Han dut a terme també una tasca potser menys visible, però igualment important, de recerca i investigació etnològica i històrica sobre la vida conventual a Palma. Els convents de monges, i encara més els de clausura femenina (els de monges tancades, vaja), constitueixen un món a part sobre el qual la tradició i la rumorologia aboquen tota casta d’històries, supersticions i bromes, però que segurament poques vegades han estat tractats amb el rigor i l’honestedat amb què ho han fet Aina Pascual i Jaume Llabrés. Els seus treballs posen en valor una part menys coneguda del que pugui semblar a primera vista de la nostra història aquell àmbit en què interseccionen la fe, l’art i la peripècia humana més terrenal.

L’exposició temporal que es pot visitar enguany també inclou la mostra Espais i patrimoni etnològic del convent, un conjunt a preservar. Es troba a la planta baixa i ofereix un repertori ben ampli d’objectes de ceràmica, tals com plats, plàteres, tapadores, gerres, bevedors per a l’aviram, peces de ceràmica blanca, afiladors, adobacossis o pedacers. Tots ells han resistit noblement el pas dels anys, les dècades i els segles, com també ho han fet els mobles exposats a la sala contigua: la caixa de guardar la farina, la llescadora de sopes, el partidor i el sedàs de cendrar la farina, que té aspecte de maquinota antiga i mig màgica. Encara a la planta baixa, els armaris amb mostres de figures de betlem de tallers palmesans del segle XVIII, com el taller de les verges rosses.

Els betlems

Només aquesta mostra justificaria amb escreix la visita, però és al primer pis que es troben les joies de la corona: les vitrines amb els betlems d’escaparata (obra de diversos tallers del segle XVIII) i, naturalment, el betlem de les fundadores, anomenat així perquè va ser duit a Palma per sor Clara María Ponce de León, que fundà el convent de les caputxines l’any 1662, i sor Dionisia Bernarda López. Em criden l’atenció les figures de vestir, amb la roba minuciosament treballada, i en especial (com és de raó) la representació del Misteri de la Nativitat, amb sant Josep i la Verge Maria vetllant un infant Jesús que jeu dins un bressol de fusta daurada, contemplat per una cort angelical que es mira amb embadaliment el Messies acabat de néixer. Les moltes figures que completen l’escena són dels segles XVII, XVIII i XIX, i les portes que tanquen el betlem fora de l’horari de visites són dos grans bastidors coberts amb teles, damunt les quals hi ha pintades imatges relatives a l’adoració dels pastors i la fugida a Egipte, de l’any 1712. Entre les figures predominen en quantitat (crec) les que són fetes de fang cuit policromat, però també n’hi ha de fusta, pasta de paper, cartró, tela encolada, pedaç, etc. Sempre em crida especialment l’atenció la feina d’alta precisió que, en aquestes imatges religioses, es feia amb les copinyes, que tant servien per encatifar el sòl de l’escena com per engiponar guarniments de tota casta. I és esplèndida una Cavalcada dels Reis Mags que s’exhibeix en un lateral de la sala, amb grans figures dels reis d’Orient i del seus patges realitzades amb pasta de paper, tela encolada i altres materials.

Els betlems de les caputxines són un bocí de patrimoni que se’ns ofereix exposat amb sensibilitat i amb intel·ligència i que, a més, per un moment ens pot fer sentir alguna cosa semblant a un esperit nadalenc genuí, que és just al contrari del que se’ns pretén embotir aquests dies a força de crits, renou i llumeneres. Per notar la diferència, n’hi ha prou de sortir del silenci del monestir de la Puríssima Concepció al desgavell que es desborda durant aquestes setmanes pel centre de Ciutat. Però aquesta ja és una altra història.