Pronunciar-se en contra d’un extensíssim consens social com és la idea que la comunitat catalanoparlant viu pacíficament instal·lada en dinàmiques de bilingüisme innocu és un gest temerari i fortament assenyalat per mirades provinents de tot l’espectre polític, intel·lectual i acadèmic català. Dit això, atenc la pregunta formulada: el bilingüisme salvarà el català o l’arraconarà? Anem a pams.
En primer lloc, n'hi ha prou de constatar que el bilingüisme ja arracona el català diàriament i a tot arreu, per acció directa, per omissió deliberada o per inanició col·lectiva. I en segon lloc, i en conseqüència, assenyalar que el bilingüisme com a dinàmica lingüística natural és un fals mite, i només pot entendre’s com a l’estadi posterior a segles d’imposició i diglòssia –per bé que en el seu moment va ser defensada per personalitats tan il·lustres com Salvador Espriu.
El que sovint trobo a faltar quan encarem aquests debats espinosos, que ho són talment perquè tenen implicacions afectives i si es vol, eticofilòsofiques, i per tant sociopolítiques, és precisament un estadi previ de la conversa que ens situï en el terreny, diguem-ne, discursivament més habitable de les ideologies lingüístiques. Segons afirma Marina Massaguer en la seva tesi doctoral, sostinguda sobre grans autoritats de la sociolingüística internacional com són Kathryin Woolard o Judith T. Irvine, les ideologies lingüístiques són un concepte que ens serveix per organitzar i desenvolupar l’estudi de la relació entre el llenguatge i el poder. És a dir, que les ideologies de la llengua no tracten exclusivament sobre llengua, sinó que més aviat posen en joc els vincles de la llengua amb la identitat, la moralitat, els afectes o les creences. Si cal relacionar, doncs, llengua i poder és perquè en la relació d’ambdues s’estableix un vincle entre les formes socials i les formes de la parla. De fet, això explicaria per què en un context com l’actual els joves catalanoparlants poden relacionar la llengua catalana amb l’autoritat parental o escolar i la llengua castellana amb la socialització entre iguals i l’oci (xarxes socials, influencers, videojocs, etc.).
La feina està, a parer meu, en situar bé les coordenades del discurs anti i pro bilingüista, perquè si no ho fem així, tendim a reproduir marcs mentals i sociolingüístics que ens són aliens. Perquè responen a les lògiques de les comunitats amb llengües hegemòniques amb estats al darrere. O que són esbiaixats, perquè no atenen a les complexitats i les necessitats d’una llengua oprimida, minoritzada i en procés de substitució lingüística com és la catalana. De Jordi Martí Monllau he après que les societats en tant que entitats conceptualment unificables no són bilingües o multilingües, sinó que els bilingües, els trilingües o els poliglots són els seus parlants. Dit altrament, que el que converteix les societats en espais lingüísticament diversos són les tries lingüístiques, ideològicament marcades (decisivament, banalment o opressivament), dels seus parlants. Si obviem això, desresponsabilitzem els parlants de la necessitat d'adquirir consciència lingüística i, per tant, els animem a seguir instal·lats en tramposos consensos col·lectius que no fan altra cosa que perpetuar falsos mites com ara que els catalanoparlants som tots bilingües o que tant és parlar català que castellà, donant per fet que ambdues llengües tenen el mateix poder, els mateixos recursos o la mateixa capacitat de reproducció social.
