El bisbe que va fer la Transició

PalmaEra valencià, d’Ontinyent, on va néixer el 1931. Però es va identificar plenament amb les Illes Balears. Primer va ser bisbe d’Eivissa, i després de Mallorca, amb el pontificat més llarg de la història d’aquesta diòcesi. Li va correspondre el complicat procés de la Transició, i es va enfrontar al darrer governador civil franquista. Va dirigir l’adaptació de l’Església als nous temps en qüestions com el turisme, l’autonomia o la llengua. Recordam Teodor Úbeda Gramage quan es compleixen 50 anys de la seva designació com a bisbe de Mallorca (el 13 d’abril de 1973). A més, dia 18 de maig farà 20 anys del seu decés (l’any 2003).

“Va ser un bisbe senzill i molt humà, que anava per Mallorca en Vespa o en sis-cents, sense cap mena de parafernàlia”, va escriure sobre Úbeda el monjo de Monserrat Josep Miquel Bausset a El Temps. Se’l podia veure prenent cafè al bar Bosch de Palma. “Si visc al Palau del Bisbe”, li deia al seu biògraf Joan Guasp, “es perquè aquí hi ha un habitatge que no s’havia de desaprofitar, i també per mantenir aquesta casa oberta, viva i conservada de la millor manera possible”.

Guasp relata que en la seva primera destinació en ser ordenat, a Santa Maria de Jesús (València), “tenien bona rebuda a la parròquia algunes cèl·lules de partits polítics, aleshores evidentment il·legals”. Allò era a finals dels 50, poca broma amb el franquisme. Al rector, de prop de 80 anys, “li costava molt d’entendre tot allò”, ja que era dels que havien “patit en carn viva” la persecució del clergat a la zona republicana a la Guerra Civil. “Em fio de tu, teòricament sembla que tens raó”, advertia al jove vicari. “Però ves ben alerta. L’Església és per a tots, mai no s’ha d’aliar amb cap partit polític”.

Justament, l’Església es va embarcar molt poc després –des del 1962– en el procés de reforma que va suposar el Concili Vaticà II. S’adaptava als nous temps i apostava clarament per la democràcia. Allò fou un bon disgust per al dictador, que fins aleshores l’havia tinguda per aliada fidel: el ‘nacionalcatolocisme’ havia servit al franquisme de suport ideològic. Teodor Úbeda seria clau per aplicar les noves directrius al catolicisme de les Illes.

Amb només 39 anys, Úbeda es va convertir en el prelat més jove de l’Estat, en ser designat el 1970 bisbe auxiliar d’Eivissa. Nomenar bisbes auxiliars era una manera d’esquivar el control de la dictadura. D’acord amb el concordat del 1953, si eren titulars, Franco en presentava els candidats. Si eren auxiliars, els triaven directament des de Roma. El titular d’Eivissa era un mallorquí, Francesc Planas, de salut molt delicada.

Entre Eivissa i Mallorca

La consagració del nou bisbe, a càrrec del representant del Vaticà a Espanya, Luigi Dadaglio, va tenir lloc lloc el dia de Tots Sants del 1970 a l’Alamera, el passeig central de Vila. Va ser “una cerimònia multitudinària”, a dir de l’historiador i capellà Francesc Xavier Torres. Relata Guasp que, com que no hi estava acostumat, el jove bisbe va agafar el bàcul amb la mà dreta i començà a repartir benediccions amb l’esquerra, “fins que el mestre de cerimònies li va advertir” que ho havia de fer just al revés. Una curiositat: se’l havia designat, a més, com a bisbe titular de Thunusuda (Tunísia).

“Des del primer moment es va sentir bé a Eivissa”, narra Guasp. Per descomptat, Úbeda parlava valencià, però va voler conèixer bé el dialecte de les Pitiüses. Així que “es va inscriure a unes classes nocturnes que impartia a l’Institut d’Eivissa un professor excepcional, el gran poeta Marià Villangómez”. Assenyala Torres que “durant el seu ministeri episcopal a les Pitiüses es va caracteritzar per la proximitat a la gent i per la sensibilitat envers les qüestions socials”. Sota el seu mandat, es varen construir habitatges socials, una residència per a gent gran i una nova Casa de l’Església.

La relativa calma en què vivia Úbeda al front d’una diòcesi petita es va estroncar a començaments de 1972, en ser nomenat administrador apostòlic de Mallorca. El bisbe havia renunciat, i ell en seria responsable fins que se’n designàs un de nou. L’elegit fou ell mateix, el 13 d’abril del 1973. Aleshores, també li va tocar fer-se càrrec de les Pitiüses fins al nomenament d’un bisbe propi (el 1976). “Es va convertir durant uns quants anys en el client més assidu dels vols interinsulars d’Iberia”, diu Guasp, amb constants viatges entre totes dues illes.

“Amb moltes tensions i de vegades enfrontaments” recordava Úbeda la Mallorca del darrer franquisme en una entrevista a El Mundo / El Día de Baleares del 2002. “Dins l’Església hi havia grups de pensament no tan sols distint, sinó antagònic: uns convençuts que allò bo era l’Estat confessional i les institucions del franquisme, i d’altres en la posició oposada”. Ell “va fer costat als sectors més dinàmics i progressistes”, assenyalen els historiadors Josep Amengual i Pere Fullana.

Aleshores presidia la Conferència Episcopal un altre valencià, Vicent Enrique i Tarancón –“Tarancón al ‘paredón’”, bramaven els ultres. L’Església marcava distàncies amb el règim, i el bisbe Úbeda ho feia de manera significada. El 1973 publicava l’article Treballadors i temporers i el 1974, L’oblit de la classe treballadora. Que “no tan sols no eren políticament incorrectes, sinó que fregaven la il·legalitat”, com observava ell mateix a l’esmentada entrevista. El 1975, juntament amb el bisbe de Menorca Miquel Moncades, va treure el document La responsabilitat dels cristians en la nostra llengua i cultura. A Eivissa ja havia celebrat per primera vegada l’Eucaristia en català a la Seu, segons té registrat el Bisbat. El 2001, d’acord amb les conclusions del Sínode de Mallorca del 1999, s’establia que el català seria la llengua habitual de l’església en les seves celebracions.

La topada amb el governador

El gener del 1976, Teodor Úbeda topà amb l’encara governador civil franquista –i molt– Carlos de Meer. Un grup de treballadors s’havien tancat a l’església de Sant Miquel, a Palma, per reivindicar els seus drets. De Meer advertí al bisbe que estava a punt de fer entrar la policia al temple, i Úbeda li va respondre amb possibles penes canòniques contra aquells que ho fessin. Una greu amenaça, en un règim oficialment catòlic. Arran d’aquest episodi, el governador va ser destituït.

Com recull Guasp, els primers anys d’Úbeda a la diòcesi mallorquina varen coincidir, a més, amb una crisi profunda dels homes d’església. D’una banda, l’escassetat de vocacions al seminari. D’altra, les “secularitzacions massives” de capellans que es passaven a la vida seglar. Dos decennis més tard, el bisbe afirmava mantenir “una molt bona relació personal amb la immensa major part” dels capellans de Mallorca que havien deixat de ser-ho.

Va arribar la democràcia i l’autonomia amb ella. L’Església de Mallorca hi va apostar “des del primer moment”, va afirmar Úbeda a l’entrevista ja citada: “Els pobles de les Illes tenen més consciència del que és patir administracions llunyanes”. Amb les noves autoritats va establir “un diàleg fàcil, una relació fluida”, va comentar. Tant, que el 2002 li varen concedir la Medalla d’Or, la màxima distinció de l’Arxipèlag.

El 1991, unes declaracions del bisbe publicades al diari Baleares varen tenir un notable impacte. Úbeda recordava que “l’Església accepta el dret d’autodeterminació dels pobles”. Si bé puntualitzava que la fórmula per aplicar aquest dret “l’ha de decidir el conjunt de la societat de cada poble, per a la qual l’opinió de l’Església és tan sols una veu més”. També es va declarar partidari de “majors cotes d’autogovern” per a l’Arxipèlag i que assumís “totes les competències”. Va reclamar sense èxit que les Balears fossin erigides en província eclesiàstica.

El bisbe Úbeda va projectar la seva actuació en les noves línies del Vaticà II: llengua i cultura pròpies, preocupació pels problemes socials i econòmics i ecumenisme. Va compartir una cerimònia comuna a Lluc amb el Dalai Lama el 1990, quan aquest va visitar Mallorca. I el 1987 va assistir a la inauguració de la sinagoga de Ciutat. El 2003 va participar en les manifestacions contra la guerra de l’Iraq.

Els tres bisbes de les Balears –Antoni Deig de Menorca, Manuel Ureña d’Eivissa i Formentera, i el mateix Úbeda– publicaren la carta conjunta Ecologia i turisme a les nostres Illes l’any 1990. En aquest document denunciaven la “febre constructora en les zones turístiques” dels darrers tres decennis, “l’abusiu aprofitament del sòl”, “l’afany desmesurat de lucre immediat”, “l’amenaça de noves destrosses a zones verges”, “el desequilibri del repartiment de beneficis entre capital i treball” en l’activitat turística i “la configuració d’una classe treballadora amb notable inestabilitat laboral”. També hi reclamaven “actuacions valents i coherents” de les administracions i “actituds justes i humanes amb els seus treballadors i clients” per part dels empresaris turístics.

L’11 d’octubre del 2001, Úbeda va batre el rècord històric de permanència al front de la diòcesi de Mallorca –el dia 30 del mateix mes va ser el seu 70è aniversari. “Mir cap enrere i veig que moltes coses no les he fet bé, i coses que no vaig fer i que hauria d’haver fet”, deia en una altra entrevista a El Mundo. “En conjunt, crec que he fet tot el que he sabut i he pogut”. Li tocaren temps complicats.