Bob Dylan a les processons

PalmaDues nines d’uns cinc o sis anys juguen i belluguegen entre la gentada. Una veu les crida a l’ordre:

—Sandra, Cayetana! No!

És la mare, naturalment, una dona jove i prima que sembla voler imitar la reina Letícia en la manera de vestir, de pentinar-se i, fins i tot, d’educar la descendència. El lloc és la confluència dels carrers de Santa Clara amb Sant Alonso, a Palma, i el moment és dilluns 11 d’abril de 2022, Dilluns Sant, a les vuit i mitja del capvespre, quan la bella fosca blava primaveral està a punt de cedir el pas a la caiguda de la nit. Una processó, la del Sant Crist de l’Agonia (un nom suggerent, s’ha d’admetre), està a punt de sortir des del convent de Santa Clara per iniciar el seu recorregut, i la gentada es concentra en aquest punt per no perdre-se’n detall. 

No n’hi ha per a menys. El coronavirus ens ha fet passar dos anys a les fosques en matèria de processons, i ara n’hi ha fam, per dir-ho com els periodistes de futbol. Ara bé: els afamats n’hauran pogut quedar assaciats, perquè, només a Palma, i només cenyint-nos al programa oficial, n’hi ha fins a deu. Es va donar el tret de sortida, per dir-ho així, al Divendres de Dolors amb la Processó dels Estendards, i la cosa va agafar velocitat el Diumenge de Rams amb la Processó de l’Entrada de Jesús a Jerusalem, un lloc on el varen rebre fent-li una festada però que després potser s’hauria estimat més no haver visitat. Va continuar a plena marxa el mencionat Dilluns Sant, en què fins a tres processons (que, a més, sortien d’indrets molt propers entre ells, a intervals de mitja hora) recorrien els carrers del centre de Palma: la ja esmentada, del Sant Crist de l’Agonia, i també la de Nostra Senyora de l’Esperança i la Pau (que sortia de la basílica de Sant Francesc) i la del Sant Crist dels Boters (que ho feia des de l’església de Sant Joan de Malta). El Dimarts Sant va ser el torn de la processó de la Verge Dolorosa, i Dimecres Sant se’n succeïen dues: la del Sant Crist de la Santa Creu i la del Camí de Getsemaní. Dijous Sant és enmig com el dijous i li correspon la mare de totes les processons, que a Palma és la del Crist de la Sang. I Divendres Sant, last but not least, finalment arriba el dia i l’hora de la processó del Sant Enterrament, just després d’haver vist Ben-Hur a la tele. Si encara anau endarrer de processons, encara us podeu acostar diumenge dematí a alguna de les localitat (com per exemple, ehem, Llucmajor) en què se celebra la processó de l’Encontre, del Sant Encontre, de l’Encontrada o de s’Enqüentro (ja que rep tots aquests noms), un risus paschalis en què el seguici de Jesús acabat de ressuscitar i el de la Mare de Déu es troben, cosa que dona lloc a una explosió d’alegria i de festa que posa final a la severitat de la Quaresma i la Setmana Santa. Per celebrar-ho, se sol tocar música i tirar coets (a Llucmajor, hi insistim, la celebració resulta especialment lluïda, perquè es disparen escopetades i la banda municipal toca passos dobles), i després els feligresos, aconhortats per haver vist com la Mare i el Fill Sants es reuneixen vencent la mort, se’n van a berenar de frit.

Les confraries de Palma

Tornant a Palma, si diverses són les processons a la capital de les Balears, no ho són menys les confraries que han hagut de passar en abstinència forçosa aquests dos anys de pandèmia. Per ordre d’antiguitat en la seva creació, –des de mitjans de segle XVI, la més antiga, fins al 2008, la més recent–, tenim: la Confraria de la Preciosíssima Sang del Nostre Senyor Jesucrist, l’Antiquíssima Confraria de la Creu de Calatrava, la Real Cofradía de la Virgen Dolorosa, la Cofradía de las Cinco Llagas, la Cofradía de Penitentes de la Santa Faz, la Confraria Nostra Senyora de l’Esperança i la Pau, l’Agrupación de Penitentes del Santo Cristo de la Agonía, la Confradía el Silencio de Montisión, la Confraria de Penitents Creuada de l’Amor Diví, la Cofradía de Simón Cireneo, la Cofradía de la Juventud Antoniana, la Cofradía de Penitentes del Santo Cristo de los Navegantes, la Confraria de la Joventut Seràfica, la Cofradía de Nuestra Señora del Carmen, la Real Confradía de Nuestro Padre Jesús Nazareno, la Cofradía Juventud Oratoriana de San Felipe Neri, la Cofradía de Penitentes Cartujos, la Cofradía de la Salle, la Cofradía de Penitentes de San Miguel Arcángel, la Cofradía de Penitentes de Santiago, la Cofradía Santo Tomás de Aquino, la Cofradía de Penitentes del Cristo de la Santa Cruz, la Confraria de Sant Jeroni, la Confraria Nostra Senyora de l’Assumpció de Son Espanyolet, la Cofradía Obra Redentora de Nuestra Señora de la Merced, la Cofradía de Nuestra Señora del Remedio del Molinar, l’Hermandad y Cofradía de Penitentes de la Sagrada Cena y Nuestra Señora de la Salud, la Cofradía de Nuestra Señora de la Soledad, la Cofradía de Penitentes de Nuestro Padre Jesús del Buen Perdón y Nuestra Señora de las Angustias, la Cofradía de Nuestra Señora del Socorro, la Cofradía de Santa Mónica, la Cofradía Jesú del Gran Poder y María Santísima de la Concepción, l’Antigua Cofradía de Nuestra Señora de Belén Hermandad de la Santa Caridad y del Beato Junípero Serra i la Cofradía Nuestro Padre Jesús de la Humildad y Nuestra Señora de la Paz (noms en català o en castellà segons com els escriuen els mateixos confrares de cada confraria).

Quan finalment va arrencar, solemne, la processó del Crist de l’Agonia, ho va fer acompanyat d’un fons musical de trompetes que donava un aire berlanguià característic a l’escena, fins que el to de la partitura va mudar cap a una tonada ben coneguda: el ‘Blowin’ in the wind de Bob Dylan. Ningú va tenir res a dir-hi, faltaria més, perquè la fusió d’elements sacres i pagans és pròpia d’aquestes festes. Només apuntar que Dylan té una altra peça potser més adequada per a l’ocasió: el ‘Knockin’ on heaven’s door, en efecte.