Kaleb Rashad: "El primer que ha de fer un bon mestre és estimar els alumnes"

BarcelonaKaleb Rashad és el director executiu de High Tech High, una xarxa de 16 escoles i instituts públics que treballen per projectes científics i artístics a San Diego (EUA). Va aterrar a Catalunya per tancar les jornades Àgora Educació 2022, organitzades per la UManresa i la Universitat de Vic.

Per què es va fundar High Tech High?

— Tota la gent jove és brillant. Tenen intel·ligència, creativitat i veuen les coses molt diferents a com les veuen els adults. Quan els dones les condicions adequades, et sorprenen amb el que poden arribar a fer quan estan apassionats. No sé si hi ha un camí clar que funcioni a tot arreu, però sí que pot servir d’inspiració el que vam fer nosaltres. Ara som 16 centres, però vam començar a partir d’una escola aliada amb la Cambra de Comerç de San Diego, preguntant-nos com podíem desenvolupar el talent d’un grup d’alumnes perquè creessin coses: en aquella primera escola no hi havia llibres de text ni assignatures, sinó que l’expectativa era que els nens sabessin què els agrada i treballessin per aprendre com funciona el món. 

Com han canviat les 16 escoles?

— L’experiència tradicional a l’ESO és que tenim 5 o 6 classes al dia, d’uns 50 minuts, cada dia i cada setmana i cada any. I la major part de l’aprenentatge dins d’aquelles aules era perquè el professor dictava als alumnes i ells ho memoritzaven i feien un examen. Nosaltres hem intentat crear un espai en què comencem primer per allò que interessa als joves. Què és el que et fascina? Què et preocupa? I llavors els ajudem a explorar aquests àmbits i ens assegurem que comprenguin i assoleixin uns objectius d’aprenentatge. És com un carro de cavalls: els cavalls són els interessos dels estudiants i el carro els coneixements clau, tant si parlem de física, com de química o de llengua, perquè tot està connectat amb la resta. 

Tenen resultats concrets del canvi?

— Els estudis indiquen que els estudiants treuen millors resultats en les proves estandarditzades, tenen més acceptació a la universitat, se senten més connectats a l’escola i senten que estan fent una feina que els importa. Però com que sabem que hi ha molta desigualtat al món, una part del que nosaltres fem és assegurar-nos que tots els estudiants que vulguin puguin anar a la universitat i persistir-hi. Entre el 96 i el 98% dels nostres alumnes van a la universitat i la taxa de persistència és del 56%, cosa que és força alta.

Molts estudis també indiquen que el rol del professor és un factor decisiu de l’èxit escolar. Com es pot convèncer els professors de treballar per projectes?

— No serà per la lògica, ni enredant-los o persuadint-los. El que realment canvia el comportament és tenir curiositat i tenir una bona experiència amb l’aprenentatge per projectes. Nosaltres donem suport a la gent que es fa preguntes, perquè observin, donin sentit a allò que han observat i hi reflexionin. Des de fa més de vint anys ens enfrontem a dos reptes: el primer és reciclar els docents, convidant-los a desaprendre el que havien après a la universitat, i el segon és definir què és un mestre, perquè hem vist que la definició podria ser molt més àmplia.

Com ha de ser un bon mestre? 

— El primer que ha de fer és estimar els alumnes i preocupar-se per ells, tant pel seu creixement com pel seu context.

Què diria als docents que volen innovar, però es troben sols?

— Que la innovació requereix treball en equip i que busquin almenys un company al claustre. I després, que preguntin als alumnes quins temes els interessen. Els nens tenen moltes idees sobre les coses, però no tenen l'oportunitat d’expressar-les. Deixeu que els nens busquin informació i indaguin sobre les coses que els interessen, encara que siguin 30 minuts. La creativitat requereix assumir riscos.

Hi ha qui pensa que aquestes metodologies redueixen el nivell acadèmic. Què en pensa?

— Fins i tot abans de Sòcrates la gent aprenia a través de preguntes. Ens hem de qüestionar amb quins models garantim que els aprenentatges perduren. No es pot dir que el que hem fet en els últims 100 anys sigui una forma profunda d’aprenentatge, perquè la majoria de coses les hem après superficialment i se’ns han oblidat.

Catalunya és el segon país d’Europa amb més abandonament escolar prematur. Per què creu que aquestes metodologies podrien ajudar a frenar aquesta problemàtica?

— Posaré un exemple. En una escola de Minneapolis hi havia un grup de joves expulsats de classe que estaven rapejant, fins que els van dir que fessin el mateix, però dins del centre. Van acabar creant una escola de hip-hop. L’aprenentatge arriba quan els estudiants es comprometen amb les experiències que els importen. Però els sistemes que tenim ara han estat dissenyats per obtenir com més informació millor, no per arribar a les formes més profundes d’aprenentatge. La bona notícia és que hi ha models d’escola arreu del món que demostren que es pot fer un tipus d’aprenentatge amb profunditat. La qüestió és si hi ha prou voluntat per dissenyar un aprenentatge que sigui important per als joves, perquè aleshores cal transformar el sistema educatiu.

Si el fitxés un ministre d’Educació d’assessor, què li recomanaria? 

— Treballar més amb les empreses i el territori. Cal que els polítics de l’educació la coneguin i treballin conjuntament amb la indústria, perquè són els pioners de la innovació, i els dos mons es poden associar per transformar l’educació, buscar la creativitat i innovar en clau d’equitat. I després, anar a buscar la gent que ja ho ha fet i plantejar-los les preguntes adequades. 

Què passarà si el sistema educatiu segueix igual?

— M’entristeix molt pensar que seguirem fent el que ja fem ara. Sincerament, crec que el que estem vivint a tot el món, amb l’augment de les autocràcies i la desaparició de les democràcies, és molt aterridor. I educar en la llibertat i per la democràcia va de bracet. En segon lloc, si pensem que l’educació és una força de transformació, hem de pensar que tenim talent assegut a les nostres aules que podria contribuir a canviar el que està passant, també pel que fa a l’emergència climàtica. 

Escoltant-lo, sembla que transformar l’educació sigui molt fàcil.

— No ho és, però és més fàcil si tens clar el que t’importa. Això és el primer que hem de tenir clar. La segona cosa és desbrossar el camí i crear permisos perquè els professors puguin provar coses noves. Després cal assegurar la millora contínua i preguntar-nos quins sistemes i metodologies ens permeten millorar l’aprenentatge dels nostres alumnes. Alguns centres hi invertiran tres anys, d’altres cinc, d’altres set, però segur que tots els processos de canvi neixen a partir de converses rigoroses i preguntes serioses.