El ‘boom’ de les bombolles
A partir de final del segle XIX proliferaren a les Balears fàbriques de refrescos amb gas, les conegudes sifoneries, una indústria que, amb la irrupció de les grans marques en l’era de la globalització, ha anat perdent força
Palma“H i va haver un temps en què a totes les taules de les cases i dels bars de les Balears hi havia un sifó”. Ho recorda amb nostàlgia Leonor Fuster, presidenta de l’Associació de Begudes Refrescants (PIMEM). Ella és la tercera generació de Fuster Begudes, una emblemàtica fàbrica de Capdepera, avui amb seu a Artà. “Quan el meu padrí la va fundar el 1936 –recorda– a cada poble hi havia com a mínim un negoci de begudes carbòniques, conegudes també com a sifoneries. I a Inca i a Manacor, fins i tot tres”. Ara, a tot l’Arxipèlag, només hi ha cinc fàbriques que envasen: a Eivissa, La Ibicenca; a Menorca, Cas Xifoner, i a Mallorca, Fuster Begudes, Begudes Puig (Palma) i La Paduana (Petra).
Les begudes carbòniques no varen néixer per saciar la set de la gent. La intenció dels científics que al segle XVII es posaren a mesclar aigua i gas era imitar les aigües efervescents naturals famoses ja a l’antiguitat per les seves propietats quasi miraculoses. A Amèrica, aquella aigua carbonatada es coneixeria com a soda; a Castella, com a agua de seltz, que era el nom d’una concorreguda font d’Alemanya, i a casa nostra, com a sifó. La paraula prové del terme grec síphōn (‘tub’) en al·lusió a la vàlvula que en permetia l’extracció en pitjar-la. Els sifons s’envasaven en botelles de vidre. Tractant-se de recipients a pressió, solien dur una malla metàl·lica o plàstic dur com a protecció davant una possible explosió. D’estètica diversa i pintoresca, avui són objecte de desig dels col·leccionistes més fetitxistes.
Amb el temps es descobrí que el sifó, a part de refrescant i d’obrir la gana, també era diürètic i molt apropiat per a les afeccions del sistema digestiu. Es començà a produir només per a les classes benestants. Després, però, amb l’augment del nombre de fàbriques, el seu cost s’abaratí, de manera que ja fou assequible per a tothom. Aviat aquella beguda se sotmetria a noves proves. Amb l’afegitó d’edulcorants i aromatitzants, donà pas als refrescos, entre ells, la tònica, la gasosa, la taronjada, la llimonada i, a casa nostra, la famosa pinya mallorquina, amb un color de caramel similar a la Coca-Cola, però amb gust de plàtan –alguns diuen que deriva d’una beguda típica de Cuba, piñafrío.
Miret, la pionera
Miret fou la primera sifoneria del nostre arxipèlag a obrir. La fundà el 1868 a Palma Francisco Miret. La seguirien d’altres, ja desaparegudes, que formen part de la memòria sentimental dels illencs de més edat: 3 Diamantes, La Peral, Carbónicas Dalfon, La Delecta, Simonet, Cicerón (Palma); 3 Jotas (Sant Llorenç); La Popular (Sineu); Picsa (sa Pobla); Ramis, Carbónicas Gum (Felanitx); Nic (Manacor); Horrach (Santa Maria); Martí, Revoltosa (Llucmajor); El Molino (Algaida); Adrover (Campos); Rosiñol (Montuïri); Ca’n Gelat (Porreres); El Molino, Trobnic (Santa Margalida); Gaseosas Riera (Eivissa)…
El sector de les bombolles es començà a sacsejar als cinquanta, a l’inici del boom turístic. Llavors la Coca-Cola, la gran icona del consumisme, s’estava obrint camí a passes de gegant. Havia arribat a Espanya el 1928 de la mà de La Casera i el 1953 ja tenia a Cobega (Barcelona) la seva pròpia fàbrica. “La progressiva incorporació de la dona als hotels –assegura l’actual gerent de Fuster Begudes– també va afectar la nostra indústria. Abans, quan no treballava, era la dona l’encarregada de treure al portal la caixa de sifons buits perquè els sifoners els carregassin de bell nou. En anar a fer feina, ja els comprava a una botiga. El que, però, ens feu molt de mal va ser que les multinacionals arribades de la Península (Coca-Cola, Pepsi-Cola, Fanta, Sprite, Seven Up...) començassin a tirar els preus. En aquesta lluita també s’hi afegirien els supermercats, que no dubtaren de treure la seva pròpia marca de refrescos. Nosaltres ja no poguérem competir en aquella lliga”.
Fuster Begudes no tingué més remei que adaptar-se als nous temps. “Als anys noranta –assegura la seva responsable–, com la majoria d’artesans del sector, ja deixàrem de fabricar per convertir-nos en distribuïdors de grans marques com Leche Pascual, Zumosol, Bezoya o Estrella Galicia. Si a un nin li fas triar entre un tassó de Coca-Cola i un de pinya, triarà el primer. És per això que el nostre món ja forma part de la nostàlgia. Amb tot, com a consol tenim que encara feim gasosa, aigua o llimonada amb marques pròpies com La Estrella, Kiola, La Graciosa i Es Pinaró”. A la dècada dels noranta els sifons també ja començaren a desaparèixer de molts de bars i restaurants per un tema tècnic: “La Conselleria de Salut va dir que totes les botelles s’havien d’etiquetar i fer-se netes. Això era gairebé impossible perquè moltes no es podien desenroscar. A més, el sifó ja té alts nivells de gas, cosa que mata qualsevol bitxo”.
Productes sostenibles
La també presidenta de l’Associació de Begudes Refrescants de Balears lamenta la falta d’implicació de les institucions: “El Govern no creu en el producte d’aquí i per això no el promociona. Res a veure amb el que passa a les Canàries, on els hotels t’ofereixen aigua i cervesa feta allà”. Una experiència diferent té Julià Puig. També representa la tercera generació d’un altre negoci ple d’història, Begudes Puig, fundat el 1927 a Llucmajor per un antic sabater. El 2003 l’actual gerent va traslladar la fàbrica a Palma per ocupar les antigues instal·lacions de la mítica Miret. Continua apostant pel producte propi a quilòmetre zero. Amb el sifó i la Pinya mallorquina com a bandera, no té necessitat de fer de distribuïdor de cap marca multinacional.
Ara Begudes Puig s’ha convertit en tot un referent de sostenibilitat. És l’única fàbrica que fa envasos íntegrament retornables, la qual cosa implica que els clients han de deixar un dipòsit com a garantia. “Les nostres botelles –assegura el seu gerent– continuen sent de vidre, que, a diferència del plàstic, manté millor el gust del refresc. Creim que el futur va per aquí”. Seguint les seves passes medioambientals hi ha la menorquina Cas Xifoner, nascuda a Ferreries el 1969 com a Anda.
Aquests darrers anys Puig ha notat un increment de la demanda del sifó: “S’ha posat molt de moda per preparar vermuts amb palo, mojitos o qualsevol combinat. El supervisor de la veterana fàbrica insisteix a destacar la peculiaritat del sifó: “Té entre vuit i nou atmosferes de pressió. L’aigua en gas, en canvi, en té cinc amb quatre. Ara molts coctelers s’han passat al sifó perquè la bombolla dura més a l’hora de fer un combinat”. Begudes Puig no només reparteix a cadenes d’hotels i d’alimentació: “També anam per tots els pobles. Els particulars representen el 50 per cent de la nostra facturació”.
Pep Lemon
El 2013, en l’era de la globalització i de les multinacionals, tres amics mallorquins provinents del món de la comunicació i de belles arts volgueren apostar per un refresc autòcton. “La idea –diu Carme Verdaguer– era donar sortida a centenars de tones de llimones que cada any es tuden a moltes finques. També ens interessava demostrar que hi ha vida més enllà del monocultiu turístic i que no té sentit importar productes que ja tenim aquí. Després de guanyar tres concursos d’idees empresarials, tiràrem endavant el projecte. Ens decidírem per un nom típic d’aquí, Pep, diminutiu de Josep. En cap moment, pensàrem en Pepsi-Cola”.
La Paduana, a Petra, s’encarregà de l’embotellament de Pep Lemon. El sobtat èxit del refresc feu que aviat la marca s’obrís a la diversificació. “Volguérem –recorda Verdaguer– registrar Pep Orange i Pep Cola, fet amb garrova. Aleshores, però, rebérem una notificació de l’oficina de patents i marques. Pepsi-Cola havia contactat amb ells per denunciar-nos per apropiament indegut de la marca. Nosaltres insistírem que Pep era un nom local”.
La justícia finalment donà la raó a Pepsi-Cola. “Descobrírem –apunta Verdaguer– que les lleis només estan fetes per protegir els oligopolis. Optàrem per escriure Pep Lemon al revés. En aquell moment, tanmateix, l’empresa necessitava un nou impuls. Econòmicament ens anava molt bé, no necessitàvem cap subvenció. Les circumstàncies industrials, però, no ajudaven: la nostra distribuïdora fou absorbida per una multinacional, La Paduana ja no volgué fer-nos botelles de vidre retornable, sinó de plàstic, i molts de bars ens posaven problemes amb el vidre. Tot plegat anava en contra de la nostra filosofia, de manera que el 2018, després de cinc anys, decidírem tancar el negoci”.
Del seu efímer però ben posicionat projecte, Verdaguer n’extreu una bona lliçó: “Férem veure que es poden fer les coses d’una altra manera i constatàrem que a les Balears hi ha mercat per als productes locals. La gent cada vegada en demana més. Basta posar-s’hi. Ara, per sort, el sistema industrial ha canviat. La nova consciència mediambiental ha fet que hi hagi una aposta més ferma pel vidre retornable”.
Darrere la famosa caminada Del Güell a Lluc a peu hi ha una història relacionada amb les begudes carbòniques. La idea sorgí el 17 de juliol de 1974 arran d’un accident al bar Güell de Palma, ja desaparegut. Situat al cap de cantó entre els carrers d’Aragó i de Torcuato Luca de Tena, era regentat pel carismàtic Bartomeu Barceló Quetgles, més conegut com a Tolo Güell. Aquell dia un grup d’amics que feien tertúlia pegaren un bot de la cadira en sentir una forta detonació. Era la filla de l’amo, Maria Rita, de sis anys, que havia patit l’explosió d’un sifó que tenia entre les mans. En comprovar que no li havia passat res, un dels tertulians digué: “Ha estat un miracle de la Mare de Déu de Lluc que la nina no hagi resultat ferida. Hem de pujar a Lluc a donar-li les gràcies”.
Aquella proposta es materialitzà el dia següent. El 18 de juliol de 1974 una trentena de persones sortiren del bar Güell en direcció al monestir de Lluc, un recorregut de quaranta-vuit quilòmetres. El 1980 Sa Nostra s’interessà per aquella marxa, que encara tenia un caire familiar. L’entitat bancària es comprometé a difondre la festa, principalment a través dels mitjans de comunicació. A l’edició de 1980 el nombre d’inscrits es disparà fins als 2.000. I l’any següent ja eren 12.000. El 1983 Gabriel Cañellas, com a primer president autonòmic fins al 1995, no dubtà a potenciar la iniciativa per al seu regionalisme populista. Encara avui la marxa, que es fa de nit, és una de les manifestacions populars més importants i multitudinàries de Mallorca.
Güell, l’ànima d’aquella “mostra de mallorquinitat”, morí el 2020, a 79 anys. El 1992 hagué de tancar el mític bar que obrí el seu pare cinquanta-sis anys enrere, el 1936. Als anys setanta el local ja es convertí en un dels epicentres culturals de referència de Palma. Acollí des de tertúlies polítiques fins a partides de pòquer i partits de futbol de fadrins contra casats. Güell, mallorquinista acèrrim, sempre deia que l’única vegada que feu la caminada a Lluc completa va ser quan el club de la seva vida pujà a Primera el 1984. En la resta d’edicions sempre se’l veia fent el trajecte dalt d’una Vespa. El 1993 la seva iniciativa ja tingué la repercussió nacional que cercava: els reis d’Espanya l’acompanyaren en la inauguració de la placa del quilòmetre zero que es col·locà just davant on havia estat el bar Güell.
Amb la mort del promotor del Güell a Lluc a peu desaparegué un dels dinamitzadors culturals més rellevants del passat recent de Balears. No debades, Güell també va col·laborar en la recuperació del Carnaval i la celebració de la Rua a Ciutat. Igualment formà part de nombroses entitats socials i estigué darrere la Diada Ciclista de Sant Sebastià i la Festa Agrícola de Son Ferriol. El 1991 fins i tot es presentà com a candidat a la batlia de Palma, per a la llista d’Independents de Mallorca. No aconseguí, però, cap regidor. Avui un bust seu de bronze presideix la plaça Güell, prop de l’antic bar, on cada primer d’agost es congreguen milers de mallorquins marxaires.