El ‘boom’ de les immobiliàries
Fregant les 4.000 agències a tot Balears, el doble de les que hi havia abans de la pandèmia, les Balears són la comunitat líder en la compra de cases en mans d’estrangers, una pràctica que s’inicià a final dels vuitanta i que ja suposa gairebé un 33 per cent del negoci
PalmaLes immobiliàries se senten més fortes que mai amb la tornada a la normalitat després de la pandèmia. Segons el Col·legi d’Agents de la Propietat Immobiliària (COAPI), abans del covid a tot Balears hi havia prop de 2.000 agències immobiliàries. Ara, dos anys després, es creu que n’hi podria haver el doble, 4.000. Tan sols són estimacions a l’espera de la creació d’un registre que preveu la llei de l’habitatge aprovada el juny de 2018. Natalia Bueno, la presidenta del col·legi, fa la puntualització següent: “Segurament la xifra és superior. S’han de tenir en compte els agents que no tenen local propi, és a dir, els que operen pel seu compte des de casa amb un mòbil o els portals d’internet”.
Bueno es fa creus del que veu quan passeja pel centre històric de Palma: “Ja és més fàcil trobar una oficina d’una immobiliària que una carnisseria, un forn o una fruiteria”. El seu col·legi es desmarca de l’Asociación Balear Inmobiliaria Nacional e Internacional (ABINI), que està en contra de qualsevol restricció de la normativa europea que atorga als estrangers el dret a comprar un habitatge. “El que hauria de fer l’Administració –assegura Bueno– és fomentar amb bonificacions l’adquisició de cases entre els nacionals o els residents. Es podria seguir l’exemple de França, on l’Estat avala el 20 per cent de la compra. Aquí aquest percentatge puja al 30 si hi afegim les despeses de compravenda. Així, en un pis mitjà que val 200.000 euros, això representa 60.000 euros. Quina persona de classe mitjana té estalviats aquests doblers? Si no és amb l’ajuda familiar, és impossible!”.
Els pitjors auguris
La recent obertura del vol directe Nova York - Palma ha incorporat un nou protagonista a l’orgia especulativa. La immobiliària nord-americana de luxe Warren Buffett s’ha animat a adquirir Nova Mallorca Real State, que ja feia anys que operava a l’illa. Curiosament la notícia coincideix amb la celebració del cinquantè aniversari de l’ocupació de la Dragonera per part d’un grup d’anarcoecologistes. La mobilització pretenia evitar la construcció d’una urbanització de luxe a l’illot andritxol, de poc més de tres quilòmetres de llarg i 500 metres d’ample.
Entre aquells ‘guerrers verds’ del juliol de 1972 hi havia el col·lectiu Terra i Llibertat, autor d’un fulletó que avui, mig segle després, per desgràcia ha vist complerts el seus pitjors auguris: “Som part d’un poble submís i desunit a la força que veu amb impotència la lenta però implacable destrucció d’una Terra Lliure i de la seva transformació en negoci per al capital nacional i estranger. Damunt la nostra Mallorca, bona terra per a un bell futur, s’ha erigit un imperi econòmic que només engreixa l’Estat i les classes dominants establertes a l’illa. L’explotació i el robatori s’han realitzat impunement dins tots els aspectes de la nostra vida: social, urbanístic, ecològic, econòmic. D’aquesta manera s’ha consumat l’agressió violenta contra la nostra terra; la nostra llibertat [...]. És preferible i urgent posar un sòtil al creixement i desenvolupament actual abans de veure una illa feta un gegantí femer”.
‘Mallorca zu verkaufen’
El 1986 els estrangers ja pogueren apropiar-se del paradís balear. La integració d’Espanya a la Unió Europea possibilità la lliure circulació de capitals i de persones dins l’espai europeu. Llavors, els alemanys es convertiren en els grans inversors d’unes illes que, en avió, tenien a tir de pedra per poder-se refugiar del fred de les seves terres. El 1991 el president autonòmic Gabriel Cañellas els aplanà el camí. En la sessió d’investidura del seu tercer mandat, digué: “Volem convertir les Illes Balears en la segona residència d’Europa”.
De cop i volta es començà a parlar de ‘Mallorca zu verkaufen’ (‘Mallorca en venda’). I un dels lemes publicitaris de l’agència immobiliària alemanya Matthias Kühn era: ‘Cada paraíso tiene su precio’. A Alemanya no aturaven de referir-se a Mallorca com el land (estat federal) número 17. La situació era tan surrealista que el juliol de 1993 el polític Dionys Jobst, diputat de la CDU de Helmut Kohl, tingué l’ocurrència de proposar al govern alemany que compràs Mallorca a Espanya.
Avui, segons dades de registradors de la propietat de 2021, Balears és la comunitat líder en la compra de cases per part d’estrangers (representen un 32,67 per cent del negoci immobiliari). Ens segueixen les Canàries, el País Valencià, Múrcia, Andalusia i Catalunya. Les Illes també són la comunitat on és més car comprar una casa. Per darrere tenim la Comunitat de Madrid, el País Basc i Catalunya.
Natalia Bueno, la presidenta de COAPI, té clar que la irrupció de compradors estrangers no és l’únic causant d’uns preus tan elevats: “Aquí tot s’ha encarit a causa del descomunal increment poblacional que hi ha hagut els darrers 15 anys. La gent ha vingut a viure perquè hi havia feina al sector turístic. I ara tenim poca oferta i molta demanda de compra de cases. Els funcionaris, llevat que siguin obligats, no volen venir a treballar a l’Arxipèlag perquè saben que han de destinar una part important del sou a pagar l’habitatge”. La situació no pot ser més dramàtica: “La gent em crida per llogar locals perquè servesquin d’habitatge. Els és igual que no tinguin cuina. Em diuen: ‘Necessit un lloc per viure’. Això no és normal”.
Rururbanització
L’actual bogeria immobiliària atempta contra l’article 47 de la Constitució, que estableix que tots els ciutadans tenen dret a “un habitatge digne i adequat”. Bueno insisteix que els compradors estrangers són un element desestabilitzador important del mercat. “Tot –exclama– ha de tenir un límit. Ara correm el perill d’acabar sent Venècia, on molts estrangers han comprat una casa. A la ciutat dels canals s’odia l’estranger perquè és sinònim de comprador”.
A foravila també ha arribat la gentrificació, l’expulsió dels residents a mans de les grans fortunes. “Pràcticament –assegura Bueno– no hi ha finques rústiques amb cèdula d’habitabilitat per menys d’un milió d’euros. El pagès que vol comprar una finca per treballar el camp no pot competir amb aquesta demanda. L’únic que es pot fer és obligar els compradors a destinar el sòl rústic a una determinada producció agrícola. S’ha de deixar clar que el camp té una finalitat agrícola i ramadera. La gent no hi ha d’anar per voler ser un terratinent sense veïns”.
Qui també assisteix amb tristor a la venda del paradís és un mallorquí que, per qüestions professionals, prefereix ser presentat com a Pere. És un veterà del sector immobiliari al Llevant de l’illa. També ha constatat que, després de la pandèmia, l’adquisició d’habitatges per part d’alemanys s’ha disparat. Està astorat de les quantitats estratosfèriques que s’arriben a pagar: “A foravila cada pic són més els mallorquins que, a les barreres dels portals, es troben una nota d’una agència immobiliària interessada en les seves cases. És una temptació irresistible per a algú que passa per una mala situació econòmica. És com si et posassin la mel als morros”.
“Jo –continua Pere– som d’una generació en què el pare feia feina i la dona es quedava a casa a cuidar els nins. Llavors, amb un sol sou, una família podia tenir una casa al poble, una segona a foravila i una tercera a vorera de mar. Això avui ja és impossible. Hem venut el nostre paisatge i la nostra identitat. Ens hem engatat amb els doblers sense pensar en les conseqüències per a les futures generacions, les quals ja no tindran accés a un habitatge”. Aquest mallorquí també es mostra sorprès amb el que es coneix com a rururbanització: “Avui la terra no val pel que és, sinó pel que hi puguis construir. Abans, amb el que es podia sembrar en un tros de quatre quarterades, una família ja vivia. Ara només interessa l’edificabilitat de la terra”.
Drames ocults
La conversió de tot Balears en un gran parc per al negoci immobiliari amaga grans drames personals. Ho assegura Quim Valdivielso, activista i professor de Filosofia Política de la UIB: “Hi ha adults o matrimonis separats amb fills que viuen junts perquè no poden afrontar sols el preu d’un habitatge. Això no passava fa vint anys. A més, tenim unes taxes de desnonament que fan feredat. S’està produint un creixement espectacular de la desigualtat social”. Valdivielso no és gens optimista: “Hi ha qui diu que això petarà, però ja està petant. El que passa és que la gent pateix en silenci. No hi ha una traducció d’aquest malestar en forma de protestes col·lectives”.
El filòsof de la UIB assenyala els greus problemes de salut mental que ha ocasionat la bombolla immobiliària dels últims anys. “Els damnificats assumeixen amb vergonya el seu drama individual. El consideren una espècie de fracàs personal, quan és un problema sistèmic. El més trist és que no tenen ningú a qui recórrer, ni l’esquerra, que és qui ha establert el marc legislatiu d’aquest darrer boom turístic”.
Després de molts ajornaments i traves burocràtiques, el proper estiu s’inaugurarà un dels hotels més luxosos del món a Mallorca, a Banyalbufar. Serà l’Hotel Son Bunyola, del magnat britànic Richard Branson, l’amo de l’imperi Virgin. A besar amb la mar, està situat als peus de la serra de Tramuntana, que el 2011 fou declarada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco. El complex ocuparà una antiga possessió restaurada que tindrà 28 habitacions i dues piscines. Se sumarà a les tres luxoses vil·les privades que el grup Virgin ja té en una finca de 810 hectàrees: Sa Punta de S’Aguila, Sa Terra Rotja i Son Balagueret. A final dels vuitanta Brason ja comprà, a Deià, l’hotel La Residencia, que transformà en un establiment d’alta gamma per on passaren celebritats com Lady Di o Leonardo DiCaprio. El 2002, però, el vengué.
El projecte hoteler de l’amo de Virgin a Son Bunyola també passa per l’explotació agrícola de la finca, amb la producció d’oli. Aquesta és una tendència cada pic més habitual entre estrangers que compren emblemàtiques possessions en estat ruïnós i les rehabiliten. Macià Blázquez, catedràtic de geografia de la UIB, reconeix que els potentats del nord d’Europa ajuden a la conservació del nostre patrimoni arquitectònic i paisatgístic. Hi posa, amb tot, un emperò: “El preu que n’hem de pagar és que es tanquin camins públics i que els excursionistes no es puguin passejar lliurement per la natura. L’Administració s’ha de preocupar que la compra de possessions no vagi en contra dels drets col·lectius”.
Blázquez també avisa del que amaguen aquestes compravendes: “Els estrangers rics saben que Mallorca és un bon lloc on invertir, un lloc que dona prestigi i on tot es revaloritza per després tornar a vendre. En alguns casos, les inversions que fan aquí els serveixen per blanquejar doblers negres”. Com a al·licient per comprar a casa nostra, els multimilionaris tenen la Golden Visa. És una espècie de premi, una via ràpida per obtenir el visat de residència per part de ciutadans no comunitaris que adquireixen habitatges de luxe per més de mig milió d’euros.
Una possessió rehabilitada per un alemany i que ara està a la venda és Es Fangar. Situada entre Manacor i Felanitx, és una de les finques més grans de l’illa, amb més de 1.000 hectàrees. L’adquirí el 2002 l’industrial alemany Peter Eisenmann. La finca fou sotmesa a una intensa rehabilitació centrada en l’agricultura ecològica, l’elaboració de vi, la cria de cavalls i la celebració de diferents activitats com bodes i rodatges cinematogràfics. Llavors l’alemany decidí tancar els camins públics que passaven per la seva propietat. Això provocà una gran polèmica amb els excursionistes de la zona, que finalment, després d’anys de batallar, veieren reconegut el seu dret de pas gràcies a un acord extrajudicial.