El 'boom' de les neofestes

PalmaA Mallorca, començàrem el segle XXI amb ganes de més gresca a l’estiu. Les festes patronals de tota la vida ja havien quedat desfasades. El jovent demanava pas amb noves propostes trencadores. El 2017 l’antropòleg Marcel Pich es proposà viure-les totes en persona. N’inventarià prop d’una vintena en un estudi de camp que cada setmana anà publicant en aquest mateix diari. El 2019 arreplegà tot el material en el llibre Les neofestes a Mallorca. Gimcanes, senyeres, déus pagans i mobylettes (Lleonard Muntaner).

El germen de les celebracions de nova planta és el Cosso de Felanitx, creat el 1983, el 28 d’agost, dia de Sant Agustí. “Llavors –apunta Pich– els felanitxers no tenien cap tipus de consciència que era una neofesta. Aquesta etiqueta l’encunyarien anys més tard acadèmics i sobretot els mitjans de comunicació. Per tot el món hi ha festes de nova creació”. Tot sorgí de la necessitat de transgredir l’avorrit programa de la festa patronal, marcat per les corregudes de bous a la plaça de la Macarena. Els instigadors foren els membres de la penya taurina El Coso (escrit amb una essa fins que se’n va normalitzar el nom). “Un any –relata l’antropòleg– es decideix llançar una gallina a l’arena i el matador fa la seva feina. L’any següent es decideix que l’animal ha de ressuscitar. Es crea així tot un símbol del protocol actual: la Quica. Moltes coses han canviat d’ençà d’aleshores, com que ja no hi ha toros”.

Reivindicació de la catalanitat

Al Cosso ja es començaren a veure elements sincrètics característics de les neofestes com són camisetes blanques i mocadors vermells al coll, paròdia de Sant Fermí de Pamplona. “També –recalca Pich– hi ha una paròdia del franquisme ranci amb el pal·li, per on desfilen polítics que seran mantejats, escridassats o esquitxats en funció de les simpaties que despertin. Sempre amb estima i bon humor, a pesar que el feed-back no sempre sigui l’esperat”. L’estelada és un altre signe distintiu de la festa, cosa que els partits més conservadors sempre han criticat. “Una de les victòries de l’enemic –apunta l’investigador– ha estat precisament convertir la catalanitat en reivindicació. I la victòria del Cosso és haver normalitzat la simbologia de la Mallorca que es vol lliure”.

Vist el seu atrezzo, algú podria pensar que el Cosso forma part del friquisme. “Jo, però –adverteix Pich–, preferesc parlar de folklore, del de veres, de saviesa popular i crítica social, d’una actitud carnavalesca, subversiva”. A Felanitx és habitual veure-hi cartells que diuen: “Els del Much ens copien”. Fan referència a la que ja és la neofesta per excel·lència de Mallorca, la de Sineu, de creació posterior. Joan Munar, un dels seus primers organitzadors, parla d’inspiració en lloc de plagi: “El primer pic que vaig anar al Cosso vaig quedar fascinat de tot el seu univers. Òbviament va influir molt en la que muntàrem aquí”.

Orgull gai?

El Much es començà a celebrar el 2004 com a alternativa a les festes de la Mare de Déu d’Agost (dia 15). Fou idea d’un grup de joves sineuers que havien assistit a una altra neofesta nascuda el 1990 (el darrer diumenge de juliol) i que ja estava consolidada, la Revolta, a Vilafranca de Bonany. “Aquell dia –recorda Munar– un de nosaltres s’endugué a Sineu la carota del dimoni ‘revolter’ que trobà abandonada en un racó. En fer un dinar de germanor, la traguérem a passejar pel poble i un vilafranquer que es trobava per allà exigí que l’hi tornàssim. Llavors nosaltres en férem una de pròpia per animar la nostra festa patronal”.

L’expectació que generà aquella nova figura exigí dotar-la de contingut. “La volíem –continua el sineuer– lligar amb la tradició. Un de la colla es posà a llegir les rondalles de mossèn Alcover i en trobà una que parlava del bou del puig de Reig, proper a Sineu. Segons el relat, el turó amaga un tresor que només es pot descobrir si qualcú hi fa tres voltes amb un glop d’oli a la boca sense enviar-se’l. Llavors apareix un bou que s’endinsa en una cova i guia el cercador cap al tresor”. En la neofesta, aquell animal adoptaria la forma d’un dimoni que es batiaria com a Much. El seu nom també té una història ben curiosa: “Un personatge del poble havia tengut problemes matrimonials. Quan el veies, sempre deia de broma: ‘Tenc un muc, te’l venc’. Muc era una paraula inventada sinònima de banyut. Curiosament, però, al diccionari de mossèn Alcover hi apareix el verb ‘mucar’ en al·lusió a la prova que es fa a un bou per saber si envesteix. El terme ens agradà i, per fer-lo més arcaic, li afegírem un h final”.

Els orígens del Much, però, encara guarden una altra anècdota que imprimeix caràcter. “La gent de fora, quan ve a Sineu –apunta Munar–, es pensa que és la festa de de l’orgull gai perquè el nostre color és el rosa. Totes les cases estan engalanades amb aquest color per una simple casualitat. A les primeres edicions férem camisetes de color blanc. Hi hagué un any, però, que, a l’impressor, l’únic color que li quedava era el rosa. En començar-les a vendre, la gent en quedà encantada i ja no volguérem canviar de color”.

Univers ‘mucal’

El Much donaria nom a la festa de la Mucada, que tindria una comissió organitzadora pròpia, la Muchal Foundation. “No rebem –diu el sineuer– cap subvenció de l’Ajuntament. Ens finançam amb els doblers que treim de la venda de camisetes. I el que sobra ho donam a una ONG lligada a les Illes”. L’univers ‘mucal’ és realment sorprenent. Hi ha la Much Herriko Taberna (el bar del poliesportiu on, a primera hora del matí, se serveix el berenar abans d’anar en processó al puig de Reig), els ‘damos de honor’, els ‘mucorristes’, els ‘legionaris LGTBIQ+’, la brigada mucal, l’Obreria de Sant Mukin, la Confraria dels Donants de Suc... “Hem creat –diu Munar– personatges per damunt de les nostres possibilitats”.

La Mucada també destacà per ser una de les primeres neofestes a incorporar la dona. “Elles –apunta el sineuer– reclamaren tenir-hi també un paper actiu. Va ser així com el 2006 ja hi incorporàrem la Muca i la seva comitiva, les ‘eugues fufes’, una paròdia dels caballos fufos canaris. Llavors ideàrem l’apoteòsic ‘Enqüentro’ entre el Muc i la Muca, que al·ludeix al del Diumenge de Pasqua entre la Mare de Déu i Jesús ressuscitat”. A la celebració sineuera crida l’atenció veure-hi ikurriñes. Pich en destaca el simbolisme: “La bandera del País Basc expressa, de manera encoberta, el sentiment nacionalista d’aquí”. Al Much tampoc no hi falta un mobylette. Amb un caixer senyor sui generis, remet a les colcades dels jaleos de Sant Joan de Ciutadella. Igualment el trobam a la festa del motoret de Llubí, nascuda el 1993 a les acaballes de juliol. A partir de les cinc de l’horabaixa la Mucada canvia de registre per donar pas a un ‘vespreig’ amb rave, una gran concentració de gent a l’aire lliure amb ganes d’escoltar els hits de l’estiu. A les nou de la nit la multitud s’acomiada cantant New York, New York de Sinatra i amb bengales a la mà.

Contra el provincianisme

A partir del 2018 la Mucada avançà la seva celebració al segon dilluns d’agost en lloc de dia 14. “Ho férem –diu Munar– per dos motius: per evitar-ne la massificació i per no donar tanta de feina a la brigada municipal, que s’havia de posar a netejar a les totes perquè l’endemà tinguessin lloc en condicions els actes de la Mare de Déu d’Agost ”. “El Much –afirma Pich– és aquesta illa que volem. Aquella que se sap riure d’ella mateixa sense recórrer al provincialisme. La que crea els símbols que tant necessitam per completar un mapa que coixeja. El Much és una petita revolució al cor de Mallorca que ens diu qui som i, sobretot, què volem ser de grans”.

Les peculiaritats de la festa sineuera també han estat objecte d’estudi de l’historiador Antoni Vives Riera. Juntament amb Pau Obrador, és autor d’una comunicació sobre el tema publicada al llibre Cultura turística i identitats múltiples a les Illes Balears (Editorial Afers, 2021). “Aquestes neofestes –assegura Vives– trenquen el tòpic que diu que els mallorquins som avorrits. Reivindiquen la identitat local enmig de l’homogeneïtzació cultural de la globalització. També impugnen els anuncis ‘Mediterràniament’ d’Estrella Damm i la imatge de pastorets de pessebre que va descriure el 1912 Santiago Rusiñol al llibre L’illa de la calma”.

Vives celebra l’empoderament del poble que representen les neofestes: “Algunes varen néixer de la mà de joves de l’òrbita de partits de dreta. La majoria, però, són d’esquerres i catalanistes. Amb tot, vista la seva bona acollida, els ajuntaments de dretes els han acabat donant suport”. Avui són molts els pobles que bravegen de tenir la seva pròpia neofesta seguint l’estela iniciada els anys vuitanta pel Cosso de Felanitx. En destaquen el Sant Roquet de Porreres (la matinada del 16 al 17 d’agost, des de 2000); el Carnaval d’Estiu de Campanet (principi de juliol, des de 2004); la Correguda en Roba Interior de Bunyola (a mitjan setembre, des de 2005); l’Embala’t de Sencelles (principi d’agost, des de 2007); les Clovelles de Petra (mitjan juliol, des de 2008); o la Garrovada de Costitx (final d’agost, des de 2010).