Els Borja: de Mallorca a Roma

PalmaEl seu nom és sinònim d’intriga, verí i crim. Són els Borgia, però abans foren els Borja, valencians, de llinatge italianitzat. Alfons i Roderic de Borja, oncle i nebot, arribaren al cim de l’Església catòlica com els papes Calixt III i Alexandre VI, respectivament. Però abans estigueren, tots dos, al front de la diòcesi de Mallorca. Recordam la seva trajectòria quan es compleixen sis segles de l’intent frustrat del rei Alfons el Magnànim que Alfons de Borja fos designat bisbe dels mallorquins, el febrer del 1424.

El filòleg Gabriel Bibiloni assenyala que el cognom Borja existia al principat de Catalunya, però també es documenta a la Menorca del segle XV. De la família que ens ocupa, l’antropòleg i escriptor Joan Francesc Mira en situa les arrels en uns “cavallers valencians, d’origen feudal aragonès”. El primer Borja famós, Alfons, procedia de la branca “més modesta”: va néixer a Xàtiva, el 1378. Una llegenda assegura que sant Vicent Ferrer havia pronosticat que arribaria a papa i que el canonitzaria, i així va ser.

El cas és que el primer Borja va fer una bona carrera al si de la llavors molt poderosa Església, amb acumulació de dignitats eclesiàstiques. Va ser designat canonge de Barcelona i rector de les parròquies de Sant Nicolau de València, de l’Alguer i d’Inca. Segons l’historiador i capellà Joan Planells, va bescanviar la rectoria d’Inca, el 1424, per Santa Maria d’Eivissa i “no degué visitar mai personalment cap de les dues parròquies illenques”. Que pogués estar a càrrec de quatre responsabilitats a quatre territoris diferents –Catalunya, el País Valencià, Sardenya i les Balears– avui seria inconcebible, però llavors era habitual. Es tractava d’acumular les sucoses rendes corresponents, sovint sense ni tan sols comparèixer davant els suposats feligresos.

Alfons de Borja es va convertir en home de confiança d’Alfons el Magnànim, i aquest va disposar, el febrer del 1424, que el seu protegit rebés un càrrec encara més alt: el de bisbe de Mallorca. Però hi havia un detall, important, que ho impedia: l’anterior bisbe, Lluís de Prades, encara era viu. Sembla que el Magnànim no podia veure Lluís de Prades ni en pintura. De fet, eren família. Els Prades havien aspirat a la corona d’Aragó, en competència amb el seu pare, Ferran I. Una raó justificada per no refiar-se’n.

Com que no era viable elegir un nou bisbe sense haver mort l’anterior, el Magnànim “privà del govern temporal del bisbat i de la percepció dels seus fruits” Lluís de Prades, com relaten els historiadors de l’Església Pere Xamena i Francesc Riera. A continuació, nomenà Alfons de Borja administrador. Els béns de la diòcesi de Mallorca, gens menyspreables, passaren, així, a mans del monarca, ja que el servicial Alfons de Borja els va posar a la seva disposició.

Mallorquins a la ciutat dels Borgia

El futur pontífex encara va prestar un altre servei valuós al rei Alfons, en posar fi al cisma religiós que enverinava la política europea. En morir el caparrut Benet XIII, el ‘papa Luna’, Alfons de Borja va convèncer el seu successor, Gil Sánchez Muñoz, Climent VIII –el darrer papa de Peníscola–, que renunciàs. A canvi, obtindria el bisbat de Mallorca, atès que Lluís de Prades ja era mort. Mentrestant, s’havia nomenat un nou bisbe, Galcerà Albert, però també se’n va obtenir la renúncia, no sense dificultats.

Com a recompensa, el 1429, Alfons de Borja va aconseguir la dignitat de bisbe, de València, si bé va continuar ben igualment al servei del monarca. Però el 1455 arribava a una dignitat encara major. Com a solució de compromís i com que ja comptava 76 anys, l’antic rector d’Inca i d’Eivissa va ser elegit papa, amb el nom de Calixt III. Es mantindria a la cadira de Sant Pere fins gairebé els 80, tot un rècord a l’època, ja que morí el 1458. Durant el seu pontificat, afegeix Mira, acudiren als territoris de l’Església un bon grapat de mallorquins, així com de la resta de la Corona d’Aragó.

A partir d’aquell moment, s’acabà el ‘bon rotllo’ amb el Magnànim: ja no era un súbdit del rei d’Aragó, sinó el cap de la cristiandat. El nou papa, que governava sobre els territoris del centre d’Itàlia, es va enfrontar reiteradament al seu antic senyor, que s’havia instal·lat a Nàpols, a la seva frontera. En morir el monarca, just un mes abans que ell, expressava la seva satisfacció: “Ja s’ha trencat el dogal, ja som lliures!”. Calixt III es va negar a reconèixer com a nou rei de Nàpols Ferran, bastard del Magnànim, ja que desitjava aquesta dignitat per al seu nebot Pere Lluís. Però aquesta jugada no li va sortir bé.

Alfons de Borja tenia un altre nebot, Roderic, que va destinar a la carrera eclesiàstica. Havia nascut també a Xàtiva, el 1431. En morir l’oncle, era cardenal i vicecanceller de l’Església. El 1472, com a llegat del nou papa Sixt IV, iniciava un llarg viatge pels regnes d’Aragó i de Castella, del qual la primera parada, com recull la filòloga i documentalista Maria Toldrà, va ser Palma: “Va arribar dia 13 de juny de 1472, un dissabte; s’hi va estar quatre dies, hostatjat al Palau del Bisbe, i en va sortir amb les mateixes galeres amb què havia vingut, camí de València”. El notari Pere Segura registra com el cardenal Borja fou rebut pels jurats –regidors– a la Portella, on s’havien dipositat unes relíquies, que volgué venerar abans d’encapçalar una colcada fins a la Seu. A la catedral s’hi interpretà un Te Deum. Durant aquella breu estada “li fonch mostrada” la Ciutat. O sia, que va fer una mica de turisme. Com a obsequi, va rebre “sis vadelles, vuyt moltons, deu galines, deu capons, dos barrals d’aygua de murta, hun quintar de confits de sucre, sinquanta massapans, e huna gran sarria de formatges; e dotze cartarelles los sis plenes de vin blanch e sis de vin vermell”.

Els camins de Mallorca i del segon papa Borja es tornaren a creuar el 1489, quan, com registren Xamena i Riera, “va ser nomenat administrador del bisbat” pel papa Inocenci VIII, al mateix temps que ho era també del de València. Per descomptat, es tractava, un altre pic, de cobrar les rendes, no d’atendre les necessitats espirituals dels mallorquins. Així que ni tan sols s’hi va haver de desplaçar. “Prengué possessió mitjançant procurador”. I hi afegeixen: “El supliren vicaris generals i l’arquebisbe mallorquí carmelità Fra Joan de Déu”. L’única decisió ressenyable la va prendre quan ja era papa: posar la diòcesi de Mallorca sota l’autoritat de l’arquebisbe de València, quan “fins llavors depenia directament de Roma”.

Bisbe i virrei al mateix temps

El 1492 Roderic de Borja deixà d’administrar Mallorca, en ser elegit papa amb el nom d’Alexandre VI. Exerciria amb mà de ferro fins a la seva mort, l’agost del 1503, a 72 anys. Una altra vegada, narra Mira, “Roma es va tornar a omplir de gent vinguda” de Mallorca i dels territoris veïns. Eren coneguts en conjunt com catalani, o marrani catalani, ja que aquests nouvinguts trencaven l’oligopoli fins llavors exercit per les poderoses famílies nobles romanes.

Que els papes i els cardenals tinguessin fills bastards també era una pràctica habitual de l’època, i Roderic de Borja en va tenir un bon grapat. El seu favorit fou Joan, duc de Gandia, títol que el nou papa havia comprat a la corona aragonesa. Molt més famosos foren els seus germans Cèsar, frustrat candidat a una corona, i Lucrècia, casada tres vegades en funció dels interessos familiars. Sobre el clan varen recaure totes les acusacions possibles, com assassinat, enverinament o incest. Com ha observat en aquestes pàgines el filòleg i escriptor Joan Garí, “no foren ni més assassins ni més luxuriosos ni més cobdiciosos que els seus antecessors o els mateixos contemporanis, però era obvi que eren estrangers, així que una feixuga llegenda negra es va teixir de seguida en contra seu”. El català, apunta Mira, era “la llengua de la cort vaticana” i la que Alexandre VI “va usar sempre amb els seus fills –nascuts a Itàlia i de mare italiana–, tant de paraula com en les cartes que en conservam”.

Encara un tercer Borja governaria l’Església mallorquina, ja al segle XVII. Baltasar de Borja i Velasco era fill del duc de Gandia i besnet del general dels jesuïtes sant Francesc de Borja. Xamena i Riera assenyalen que “va ser elegit bisbe de Mallorca quan tenia 40 anys, a final del 1625 (...). Era un home piadós i donat a l’oració i a la vida retirada; tant és així que fins i tot havia pensat de fer-se monjo cartoixà”. L’aristòcrata descendent de papes –diuen– “va emprar totes les seves rendes en almoines i per això fou molt estimat pels mallorquins”.

El 1628 va quedar vacant el càrrec de virrei. Com assenyala l’historiador Josep Juan Vidal, la interinitat havia de correspondre al procurador Safortesa, però aquest “estava molt emparentat” amb un dels bàndols del moment, per al gust de la Cort. Així que va ser designat, com a virrei interí, el bisbe Borja, interinitat que es va perllongar “quasi un any i mig”. Caritatiu ho devia ser, però també enèrgic: “Va fer empresonar el mostassaf” el responsable de controlar la qualitat del mercat. Va morir el 1630 i fou enterrat a l’actual capella de Barceló a la Seu, “sense cap tipus de llosa ni inscripció que ho indicàs”, segons la historiadora de l’art Maria del Mar Escalas. Els Borja passaven de la glòria al silenci.