Borja Penalba: “He tocat el cel mil vegades quan faig música”

PalmaAl Migjorn de Mallorca, assaja amb Maria del Mar Bonet els temes del seu proper disc, que enregistraran en directe del 9 al 13 de setembre al teatre Micalet de València, coincidint amb el 25è aniversari de la sala i amb els set anys de col·laboració amb la cantautora mallorquina. Borja Penalba (València, 1975) fa quasi trenta anys que es dedica a la música. Diu que n’està cansat, però no s’atura. Compositor, productor, arranjador, guitarra i veu, se’l troba en duet amb Mireia Vives, i amb Francesc Anyó en homenatge d’Estellés, i d’Ovidi Montllor -en l’ Ovidi 25 amb David Fernàndez i David Caño. Ha tocat amb Feliu Ventura, Lluís Llach, Miquel Gil, Sílvia Pérez Cruz, Albert Pla i amb Obrint Pas, entre molts altres. Aquest 17 d’agost, en l’homenatge poètic i musical de Manel Marí que tindrà lloc a la Fundació ACA de Búger (20 h), posarà música i veu a Tavernàries, el darrer llibre de poemes de l’eivissenc, en un avançament del que serà el seu primer disc en solitari.

Per a aquest primer disc en solitari refermau un camí que reuneix música i poesia en català, molt transitat per vós. Per què?

Reunir música i poesia, per mi, és donar una altra lectura d’aquest maleït món on vivim. És obrir-hi una finestreta perquè entri un aire més respirable. La primera vegada que vaig musicar poesia va ser el 1996, amb el grup de rock Dropo, i ens vam remetre més enllà d’Ausiàs March i de Roís de Corella. M’iniciava en la cançó en català i en la llengua, perquè fins a 21 anys jo era castellanoparlant. Tot i que tenia Lluís Llach com a referent ja de xicotet, no coneixia res del rock català, que a València no arribava. La poesia? Jo mai no he estat de llegir poesia. Això sí, soc molt autoexigent, i sé veure que un bon poema diu coses que jo mai no sabré dir tan bé. A més, sovint és el poema que em dona la música. I sí, el meu primer disc serà de Manel Marí, ens coneixíem de nins. Arran de la seva mort, el vaig rellegir i em va encantar, especialment Tavernàries. La nocturnitat i l’ambient de bars, el món de Manel és també el meu. El segon disc serà per a l’obra del valencià Joanjo Garcia.

Deis sovint que sou músic quasi sense voler-ho. Com pot ser, estant com heu estat al costat dels més grans?

Tinc el mal de l’autodidacte: m’estime molt poquet, i no entenc que Maria del Mar Bonet o Llach o tots aquests grans referents de la cançó en català es fixin en mi. En no tindre una motxilla acadèmica, he desenvolupat un llenguatge propi a mesura que aprenia. I en aquest llenguatge hi són les meves conquestes i limitacions. Dedicar-me a la música va ser un accident. Em va caure una guitarra a les mans quan feia un campament d’adolescent i em va canviar la vida. He tocat el cel mil vegades quan faig música. Ara, la guitarra és un apèndix meu, a través de la qual transmet estats d’ànim. Mai toque la mateixa cançó igual.

És la música una via per al vostre compromís polític?

Per a una persona castellanoparlant d’entrada, només el fet de cantar en català ja és un compromís polític. I sí, estic compromès. Per naturalesa soc observador, però no equidistant. A base de conèixer gent i realitats diverses, he d’admetre que, en qualitat de músic, m’he posicionat clarament a favor de certes lluites o causes. És una mena d’evolució de voyeur a actor secundari. I allà on em criden per defensar el Procés, la independència o clamar contra la injustícia comesa amb els presos polítics, sempre hi soc i hi seré.

El posicionament ha de ser més ferm al País Valencià?

Al País Valencià hi ha una situació semblant a la de les Balears. Dels que es diuen garants del valencianisme no n’hi ha cap que parli en català, són espanyolistes. És a les comarques on es manté la llengua. Jo vaig aprendre a tenir consciència de valencià amb els anys. De fet, València et convida a ser un apàtrida. Als que hi hem crescut, ens van educar en l’esperit del suapollisme, i això és molt dolorós perquè la realitat és que sovint la gent de València no estima València. Jo he après a estimar-la, i d’un temps ençà hi ha una revifada de la consciència de País Valencià. Revertir dues llargues dècades de govern del PP porta una feinada de pic i pala. La cultura i la música és un apartat més d’aquesta tasca àrdua de pic i pala que no hem d’abandonar.

Us considerau un antisistema o un objector del sistema?

No tinc ni idea del que soc. He viatjat molt, vaig fer-ho sovint amb els pares i he cantat en català per mig món. Tot això et dona perspectives. D’aquí que sempre intente entendre les realitats que no són la meua. No crec en el blanc i negre, entenc que la vida és gris amb tots els seus matisos. En tot cas, el sistema dominant és una gran mentida, una porqueria. Històricament, es va passar del teocentrisme a fer que tot girés al voltant de l’home. Després, el regnat de l’individualitat. I ara ens carreguem l’individu per passar a ser números o algorismes. Som molt complaents, del tot submissos, i així no canviarem res.