Bossetes (Basat en fets reals)

PalmaU n dia com un altre que passejava pels afores del poble, en Solís en va veure una per primera vegada. Al mig d’una vorera aixecada i rompuda per les arrels dels pins, rebent el soleiet tan agradable del canvi climàtic, hi havia una bosseta negra. El diminutiu aquí és oportú, perquè era de petites dimensions. No estava buida, d’altra banda. Hi havia alguna cosa dins, que li donava una forma arrodonida, i estava lligada pel cap de dalt, fent un nus que deixava dues puntes de plàstic que es movien amb la mica de vent de feia. En Solís, que era un ciutadà cívic, va tenir l’impuls d’ajupir-se, agafar la bosseta i dipositar-la a la paperera que hi havia unes passes més enllà. Però va haver d’admetre que li feia oi agafar-la, de manera que va passar de llis. Al cap d’un minut, per ser sincers, ja no hi pensava.

I no hi va tornar a pensar fins al cap d’uns dies, quan caminava pel centre de la vila, apressat (tenia hora a la notaria), i va veure una altra bosseta. Aquesta vegada l’havien deixada al mig d’un carrer per a vianants, tan enmig que calia anar atent per no ensopegar-hi. Altra vegada va tenir l’impuls de llençar-la a una paperera o a un contenidor, però, a més de la repugnància, com que en Solís era metòdic, una altra incògnita el dissuadia de fer-ho: no sabia què hi havia dins, i això feia que no sabés exactament on l’havia de tirar. Al plàstic? Al rebuig? El dubte li servia de coartada per eludir el que ell considerava en principi un deure: ajudar, en la mesura de les seves possibilitats, a mantenir la neteja dels espais públics.

Tanmateix, a partir d’aquesta segona topada, en Solís va activar un radar mental que funcionava tota l’estona en segon pla, a la recerca de més bossetes misterioses. I aviat es va adonar que no és que la seva presència fos freqüent: és que en vivia, literalment, envoltat. N’hi havia a les placetes del passeig i a la plaça major de la vila, que naturalment es deia plaça d’Espanya. N’hi havia a les zones enjardinades, a les pasteres que dividien els carrils de la ronda que circumdava el poble, a les voreres dels carrers principals, als pàrquings i sota les estàtues. N’hi havia als descampats i a les zones amb excessiva edificació, davant dels portals de les cases bones i dels de les finques amb aluminosi. Hi havia qui les deixava a la vista de qui passàs, sense més precaucions ni cautela, i hi havia qui les mig ocultava damunt les repises de les finestres, davant de les portes dels garatges. N’hi havia pertot arreu. Bossetes de plàstic negre lligades amb un nus pedestre, les puntes movent-se, per poc aire que fes, com les aletes d’un insecte de mal auguri.

En Solís finalment ho va comentar amb el seu amic Flavi, que li va aclarir succintament el misteri:

—Això? Són merdes de ca.

Li havia aclarit el misteri, sí, però a la vegada li havia obert nous i múltiples interrogants. Merdes de ca? Excrements? Dins bossetes de plàstic? Abandonades a la via pública? Amb quin propòsit? A quina finalitat pràctica podia respondre allò?

En Solís s’havia mig obsessionat amb el tema. Per a ell, la cosa representava un enigma irresoluble. Hi pensava, recapitulava. Es deia: per produir una bosseta plena d’excrements de ca són necessàries dues coses, una bosseta de plàstic i els excrements d’un ca, generalment el propi. És necessari, també, haver recollit les deixalles orgàniques (vulgarment dites merda), acció que s’acostuma a dur a terme utilitzant la mateixa bosseta a manera de guant, i després girant-la damunt ella mateixa perquè faci de receptacle del material recollit. La bosseta preserva la pell humana del contacte directe amb el bescuit que es recull del terra, però el plàstic és tan prim que no evita que l’humà que du a terme la recollida noti el tacte de la tifa, la seva càlida blanor. En resum, qui ha recollit els excrements d’un ca servint-se tan sols d’una petita bossa de plàstic, ja ha fet la part més difícil de la feina. Quin és el motiu o l’explicació raonable per no fer la part més senzilla i agraïda, com és dipositar el paquet en una paperera, per a la seva posterior recollida? Millor si era en una paperera d’aquestes a posta per als residus dels cans, però al poble d’en Solís aquests utensilis tan pràctics havien desaparegut del paisatge urbà. Una paperera comuna (tampoc abundaven, això era cert) ja feia el fet. El que fos, abans de deixar a la via pública un residu indesitjable, incívic i considerablement reforçat: un excrement, a la llarga, acaba desapareixent, però el plàstic de la bossa és un element altament contaminant. I emmerdat, per a més inri.

Per molt que hi pensava, en Solís no podia trobar una explicació raonable a aquella pràctica dels seus conciutadans. Per altra banda, les bossetes proliferaven cada dia més, i ja gairebé competien amb els cotxes com a competidors de les persones en el domini de l’espai públic. En vista de la deixadesa de les autoritats, no semblava que la plaga de bossetes preocupàs ningú. “Són merdes de ca”, li havia dit en Flavi, distretament, com qui informa d’una qüestió menor. I sens dubte ho devia ser: quan en Solís, fart de no poder caminar sense haver d’esquivar les bossetes al seu pas, va anar a queixar-se’n a la policia municipal, el funcionari remolest que el va atendre li va contestar que no havia d’acudir als cossos i forces de seguretat de l’estat per bajanades com aquella.

Sortint de cals policies, es va adonar que les seves opcions es reduïen a dues: acostumar-se a la presència ominosa de les bossetes, o acostumar-se a sentir-se com un idiota. Va optar, decididament, per aquesta darrera.