La boxa es veu millor al cine, senyor batle

PalmaJa fa uns dies que va passar, però no volíem deixar de fer saber als lectors que Palma va acollir una sonada vetlada de K-1, durant la qual es van disputar dos títols mundials, i que el diari va ser allà per ser-ne testimoni. Faig un espòiler per avançar que en vam sortir il·lesos, gràcies. Per als despistats que encara no sàpiguen què és el K-1 (ho sap tothom), aclarirem que es tracta d’una art marcial que combina tècniques procedents d’altres esports de combat, com ara el kick-boxing, el karate, el taekwondo, el muay thai (que no és plat de cuina oriental, sinó un altre esport) i, per descomptat, la boxa. Per simplificar-ho, podríem dir que el K-1 és com una variant de la boxa en què, a més de cops de puny, els púgils també es peguen coces (amb els peus), però possiblement el senyor Kazuyoshi Ishii, fundador d’aquesta disciplina l’any 1991, ens faria una cara nova si ho llegís. Amb mastegots reglamentaris, això sí.

La vetlada anava precedida d’expectació, sobretot policial, perquè hi estava anunciada l’assistència massiva de membres dels United Tribuns vinguts d’arreu del món. Els despistats es deuen preguntar ara qui són els United Tribuns. Com sap tothom també, els United Tribuns són una banda de moters fundada l’any 2004 per un boxejador bosnià anomenat Almir Culum, tot i que els amics, en cas que en tingui, li diuen Boki. La idea del tal Boki ha fet fortuna, i a dia d’avui els United Tribuns formen un col·lectiu internacional d’uns 1.700 membres (virils, són tots mascles) que comparteixen aficions com el culturisme, les arts marcials i, per descomptat, les motos i els cotxes de gran cilindrada. Diuen que no beuen, no fumen ni consumeixen drogues, i es declaren pacífics, però el cert és que tenen una rivalitat més que profunda amb uns altres moters històrics, els Hell’s Angels americans (entenem que els Tribuns en venen a ser la rèplica europea) i que han arribat a protagonitzar confrontacions sonades: la pitjor, una a la ciutat alemanya de Leipzig, l’any 2016, en què hi va haver armes de foc, un mort i diversos ferits.

A la vetlada palmesana de K-1, un dels títols mundials era disputat pel president espanyol dels Tribuns (que no és espanyol, sinó serbi, i es diu Stefan Milojevik: res a veure, que se sàpiga, amb el president serbi d’infausta memòria), i acudien camarades d’arreu d’Europa per fer-li costat i, de passada, celebrar una convenció a la capital de les Balears (seria molt interessant conèixer l’ordre del dia d’una convenció d’individus enormes que van amb moto i amb el cos tot tatuat i ple de suplements alimentaris, però ho deixarem per a una altra ocasió). El cas és que l’arribada massiva de Tribuns a la ciutat va activar les alarmes de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil, ni que fos perquè potser els feia il·lusió assistir a la vetlada de boxa. A qui sí que n’hi devia fer era al batle de Palma, Antoni Noguera, que uns dies abans de l’esdeveniment va confirmar que hi assistiria i que, per tant, presidiria oficialment l’acte com a màxima autoritat que hi seria present (l’altra va ser el director general d’Esports i Joventut, Carles Gonyalons), cosa que no cal dir que va alegrar d’allò més els organitzadors.

Si el desembarcament dels United Tribuns ja feia passar pena, la ubicació de la vetlada semblava un altre mal presagi: ni més ni manco que el Poble Espanyol, un d’aquests nyaps arquitectònics que el franquisme, en plena etapa del desarrollismo, va tenir la gentilesa de fer aixecar a la majoria de capitals de la Pell de Brau i d’ultramar, a fi i efecte de donar llustre a les peculiaritats regionals de “los pueblos de España” i a major glòria del kitsch de cartró pedra més mal d’engolir. El Poble Espanyol de Palma va ser delirat l’any 1965 per l’arquitecte Fernando Chueca Goitia (fill de l’enginyer automobilístic Ángel Chueca, que no sabem què diria si sabés que ara dona nom a una estació de metro i al barri més gai de Madrid) i conté un centenar de reproduccions a escala dels monuments més emblemàtics de totes les espanyes. Està ubicat a la barriada de Son Cotoneret, que fa la impressió de no haver-se’n recuperat mai més, i s’ha d’admetre que la seva Sala Magna sembla feta expressament per acollir un quadrilàter de boxa. O de K-1, si ho prefereixen.

Ambient

Sigui com sigui, l’afluència de públic va ser més que considerable, i només calia haver de patir en pròpia carn les dificultats per aparcar el cotxe als pàrquings dels voltants: tot l’espai disponsible estava saturat. Mentre evolucionàvem amb el vehicle, contemplàvem que els assistents s’anaven acostant a la seva destinació: grups i més grups d’homes i dones d’allò que pietosament solem anomenar mitjana edat, tot i que també n’hi havia de joves, que semblava que celebrassin la desfilada de les col·leccions de roba esportiva del Decathlon i el Carrefour per a aquesta temporada. Mentre passen uns joves que s’encaminen animadament cap al recinte del Poble Espanyol, una veu irada de dona els crida des d’una finestra: “Xusma!” Ells no es donen per al·ludits i la veritat és que no hi ha motiu per insultar ningú: tothom, a fora i a dins del recinte, es comporta amb una exemplar actitud cívica, i fins i tot els fumadors, que són majoria, cerquen meticulosament els espais que els són reservats, i s’abstenen (com pertoca) de tirar ni una llosca en terra. Menció a part mereixien els United Tribuns, que amb el seu aspecte certament ferotge (ossos de gimnàs, uniformats amb camisetes i texans negres que duen estampat en lletres blanques el nom dels Tribuns), mostren, en canvi, una manera de comportar-se perfectament civilitzada, conversant entre ells de les seves coses i somrient amb educació cada vegada que algú se’ls adreça.

Diguem-ho clar: vam acudir a la cita pensant assistir a un batibull infernal, amb crits i empentes i inundacions de cervesa i oli de motor, i el que ens vam trobar va ser una espècie de reunió d’escoltes i senderistes amb l’excusa d’un festival benèfic. Que alguna cosa d’això hi havia: la vetlada s’anunciava amb l’eslògan #totsambsantllorenç i com a homenatge a la memòria del moter Luis Salom, els pares del qual també assistien a la vetlada. Arriba finalment el batle Noguera acompanyat de Seydou, un amic i veí seu de Pere Garau que resulta ser el pare del boxejador olímpic palmesà Youba Sissokho, d’origen magribí però mallorquins, pare i fill, de cap a peus. Quan ens trobam, el batle repeteix dues o tres vegades:

-Flip que siguis aquí.

-Idò jo encara flip més que hi siguis tu -és tot el que se m’acudeix.

Inici dels combats

Els combats comencen amb un retard de gairebé quaranta minuts, que el públic entreté fent-se selfis i fotos de tota casta, i ocupant disciplinadament les seves localitats. Als seients VIP i els destinats a la premsa s’hi serveix fins i tot un refrigeri per picar, amb patates fregides, canapès i aigua, a més de refrescs que es poden sol·licitar als veloços cambrers i cambreres que van passant. La sintonia musical està basada en la música llatina, i sabem que s’acosta el moment de la veritat quan per fi sona un tema d’AC/DC seguit d’ Eye of the tiger, la cançó de Survivor que pertany a la banda sonora de la pel·lícula Rocky III i que amb els anys s’ha convertit en una mena d’himne de la boxa en qualsevol de les seves modalitats. Veig els primers combats de la nit, que té anunciada una durada d’almanco tres hores. Són de la categoria amateur i tal vegada per això els falta una mica d’alegria, però francament, no puc evitar que m’assalti la sospita que a la boxa li passa com a tantes coses a la vida, que vistes al cinema semblen molt més impressionants del que són en realitat. El cas és que veure dos xavals que es peguen amb els punys i amb els peus mentre un àrbitre vigila que no se saltin les normes i algú del seu equip tècnic crida per animar-los no em sembla tan emocionant com veure Robert DeNiro a Toro Salvatge, el gran film d’Scorsese. De manera que em decidesc a sortir abans no es disputin els títols mundials, i amb la frescoreta del vespre tenc ocasió d’admirar l’exposició de vehicles que ha col·locat una empresa d’importació de cotxes davant de l’entrada: un Mercedes, un BMW i un Hummer de molt alta gamma, que deuen formar part de la vida aspiracional de bona part del públic assistent. L’endemà les cròniques destacaven que el batle Noguera havia estat xiulat durant el lliurament dels trofeus. Tal vegada ell també va acabar pensant que, una altra vegada, potser quedi a casa mirant Més dura serà la caiguda, un clàssic amb Humphrey Bogart.