Bryant, el mecenes americà que desenterrà Pol·lèntia
Les excavacions a la ciutat romana d'Alcúdia, que s'emprengueren de manera sistemàtica fa 100 anys, reberen un impuls important en la dècada dels cinquanta gràcies a les inversions d'un ric empresari dels Estats Units enamorat del món clàssic
PalmaEl passat clàssic de Mallorca ja captivà Miquel Costa i Llobera. El 1906, a l’oda A Horaci, el gran poeta pollencí se sentia orgullós de viure en una extensió del caput mundi: “Filla de Roma per la sang, pel geni, / clara i robusta com sa mare antiga, / guarda en ses terres per llavor de glòria / cendra romana”. A continuació, insistia: “Sí: dins sa terra el cavador atònit / ossos i marbres i joiells hi troba, / armes, monedes i penons que ostenten / l’àguila augusta”. Costa no estigué a temps de contemplar aquell esponerós patrimoni. Morí el 1922, a 67 anys, un any abans que es començàs a desenterrar, de manera sistemàtica, la joia de la romanització a les Illes: la ciutat alcudienca de Pol·lèntia (‘puixança’ en llatí).
El 123 el cònsol Quint Cecili Metel emprengué la conquesta de les Balears. Llavors Mallorca i Menorca eren habitades pels foners de la cultura talaiòtica, mentre que les Pitiüses estaven sota l’òrbita púnica. El pretext oficial era posar fi a una pirateria que posava en perill el comerç marítim romà. Pol·lèntia va ser fundada al cap de poc temps. Mirant cap a Itàlia, entre la badia de Pollença i d'Alcúdia, arribà a tenir una extensió d’unes vint hectàrees. Tot i que al segle III fou parcialment destruïda per un incendi, mantingué el seu batec sota les dominacions vàndala i bizantina. Una gran coneixedora de la història d’aquesta civitas és la maonesa Margarita Orfila Pons, catedràtica d’Arqueologia de la Universitat de Granada, ja jubilada. En fou codirectora d’excavacions del 1996 al 2011. “En principi –diu–, al nivell comercial, polític, econòmic i militar, Pol·lèntia fou més important que Palma, l’altra gran ciutat romana de la badia contrària”.
Al segle X els musulmans canviaren el nom de Pol·lèntia pel d’Al-Qudya (Alcúdia), que vol dir ‘el turó’, i desplaçaren el seu antic topònim cap al nord, a l’actual Pollença. L’interès pel passat romà del municipi arribà al segle XVI. Seguint les fonts clàssiques, el manacorí Joan Baptista Binimelis, el primer cronista del Regne de Mallorca, va proposar que la ubicació de Pol·lèntia podria ser les terres properes a l’ermita de Santa Anna, al sud-est. Llavors tingueren lloc troballes fortuïtes a mans dels pagesos i propietaris de les finques. “Parlam d’un temps –apunta Orfila– en què era ben escassa la consciència sobre el valor del nostre patrimoni. Hi havia gent que, en topar amb un objecte del terra, no li donava cap importància. També n’hi hagué, però, que es preocuparen de la seva conservació”.
Gabriel Llabrés
No va ser fins a principi del segle XX que s'ideà un pla seriós d’excavació de Pol·lèntia. Fou per iniciativa de la Junta Superior de Excavaciones y Antigüedades, nascuda per donar compliment a la nova llei de defensa del patrimoni de 1911. El 1923 el Ministeri d’Instrucció Pública i Belles Arts decidí posar al capdavant del jaciment una persona de reconegut prestigi, el binissalemer Gabriel Llabrés Quintana. Des de 1917, Llabrés, de 65 anys, era president de la Societat Arqueològica Lul·liana, que havia estat fundada el 1880 seguint l’empremta clàssica de la Renaixença. També exercia de delegat a les Balears de la Reial Acadèmia de Belles Arts. Abans havia treballat en diferents ciutats espanyoles, primer com a arxiver bibliotecari i després com a professor de Secundària de Geografia i Història. Un altre punt a favor seu eren les bones relacions que mantenia amb el Museo Arqueológico Nacional de Madrid.
De mà dreta a Pol·lèntia, Llabrés tingué Rafael Isasi, un militar de professió que era company seu a la Societat Arqueològica Lul·liana. “Llavors –apunta Orfila– els terrenys del recinte eren de propietat privada, de manera que les intervencions s’havien de fer amb l’acord previ dels propietaris, que no permetien arrabassar arbres ni deixar l’excavació oberta. Aquestes circumstàncies obligaven a fer trinxeres que, una vegada acabada l’excavació, havien de ser tapades de bell nou perquè els propietaris poguessin continuar llaurant la terra”.
Llabrés i Isasi es trobaren amb un altre inconvenient: la normativa vigent establia que tots els objectes que s’extreien de qualsevol jaciment espanyol havien de ser traslladats al Museo Arqueológico Nacional. Llavors, a Mallorca només hi havia el Museu provincial de Belles Arts de Palma. Ubicat a l’edifici de la Llotja, estava en una situació molt precària –el Museu de Mallorca no es crearia fins al 1961. “Ja des d’un primer moment –recorda la catedràtica– el món polític i cultural illenc es mobilitzà en contra d’aquell trasllat. Finalment es revocà la decisió, encara que el director del Museo mantingué la potestat de triar les peces que no tenia en les seves col·leccions”. El 1928, al cap de cinc anys, Llabrés morí. El substituí el seu fill Joan Llabrés Bernal, que continuà treballant amb Isasi. El 1936 l’esclat de la Guerra Civil desbaratà tots els plans arqueològics arreu de l’Estat.
L’enveja de l’arqueologia
Les excavacions al nucli alcudienc es reprengueren el 1942. Quan, però, se’n feren més fou a partir de la dècada dels cinquanta gràcies a un filantrop americà, William Junior Bryant. Nascut a Springfield el 1904, Bryant havia fet una gran fortuna seguint els negocis industrials de la família. Des de sempre, però, l’havia entusiasmat el món clàssic. El 1933, de visita a Europa, quedà impressionat per la ciutat romana de Tarraco (Tarragona). El 1946 ja decidí subvencionar les tasques de recuperació del seu imponent amfiteatre. Orfila el pogué conèixer en persona durant una estada que feu als EUA. “Era –diu– un home molt afable. Estant a Catalunya, estigué en contacte amb diferents professors, que li parlaren de Pol·lèntia. En saber de la importància de l’assentament, no dubtà a destinar-hi doblers. Ho feu el mateix 1946”.
El 1952 la Fundació Bryant ja adquiria la parcel·la que allotjava el teatre, part del qual ja estava destapada –construït al segle I dC, hauria tingut un aforament per a 2.000 espectadors. El 1952 l’entitat també comprà el casal gòtic de Can Domènech, al centre històric d’Alcúdia, que es convertí en seu del Centre Arqueològic Hispanoamericà. “Aquella seu –apunta Orfila– fou l’enveja de l’arqueologia espanyola. Estant devora del jaciment, no només servia de residència per als arqueòlegs, sinó també de magatzem, biblioteca i d’aula on s’impartien classes”. Aleshores es produïren unes sinergies ben especials: “L’Ajuntament d’Alcúdia ja havia comprat els terrenys de la Portella, on s’aprofità l’ajuda econòmica de Bryant per continuar excavant amb més tranquil·litat. En ser de titularitat pública, ja no calia tapar les trinxeres que s’anaven fent, com passava abans”.
El mecenes americà només visità Pol·lèntia una vegada. La seva cara visible a Mallorca fou Daniel Woods, arqueòleg del Manhatanville College (Nova York) que treballà braç a braç amb dos responsables més, els catedràtics catalans Antoni Arribas i Miquel Tarradell. Una de les seves fites més importants fou desenterrar, a la Portella, tres cases amb elements típics de l’urbanisme romà. “És una gran sort –assegura la investigadora– que Bryant volgués destinar gran part de la seva fortuna a Alcúdia. No invertí tant a Tarragona ni en altres indrets importants de la Península. També excavaria en dos punts neuràlgics del passat de Santa Margalida: la necròpolis púnica de Son Real i l’illot dels Porros”.
Pendent de reconeixement
A partir dels anys setanta, l’Estat, juntament amb les administracions insulars, adquirí més terrenys de Pol·lèntia. El 1980 ja s’iniciaren les excavacions sistemàtiques a Can Reinés, on s’identificà el fòrum de la ciutat amb un gran temple capitolí. Llavors, s’establí una relació estable amb la Dartmouth College (Maine), que era on havia estudiat de jove Bryant. L’acord contemplava que cada estiu universitaris americans participarien en les excavacions de l’assentament illenc. El 1987 ja es creà el Museu Monogràfic de Pol·lèntia, dependent del Museu de Mallorca –el seu director, Guillem Rosselló Bordoy, en tingué la idea. El local ocupà un antic hospital del segle XIV, a un costat de l’església de Sant Jaume.
El 1997 la Fundació Bryant anunciava la fi de les seves activitats a Mallorca. “S’havia jubilat –diu– el professor responsable del Dartmouth College i el seu substitut tingué altres interessos”. Tanmateix, per omplir aquell buit, ràpidament les institucions insulars mogueren fitxa. Així, el 2000 el jaciment passà a ser gestionat pel Consorci de la Ciutat Romana de Pol·lèntia, integrat pel Govern balear, el Consell de Mallorca i l’Ajuntament d’Alcúdia –més recentment s’hi ha afegit el govern espanyol. El 2003 el Consorci ja comprava Can Domènech, la seu de l’entitat americana. Bryant va morir el 1998 a la seva residència de Vermont. Tenia 94 anys. “És una pena –lamenta Orfila– que a Mallorca no se li hagi fet cap mena de reconeixement. A Tarragona, on ajudà en les excavacions de l’amfiteatre, almanco té una avinguda amb el seu nom. I el 1994, quatre anys abans que morís, va rebre la medalla de plata de la ciutat catalana”.
La peça icònica de la romanització a les Balears és es Cap d’August Velat. Fou trobada al segle XVI pels marquesos de Campo-Franco mentre conreaven la seva parcel·la alcudienca que formava part del recinte de Pol·lèntia. No dubtaren a endur-se-la a la biblioteca del seu casal de Palma, Can Pueyo. Datat del segle I aC, es tracta d’un bust de marbre, de 38,5 cm d’alçària. El maig de 2022 el Ministeri de Cultura i Esport l’adquirí i avui ja es pot contemplar al Museu de Mallorca.
L’excavació sistemàtica que iniciaren el 1923 Gabriel Llabrés i Rafel Isasi a Pol·lèntia fou la primera oficial que es feia a les Balears. Va ser gràcies a una subvenció de cinc mil pessetes del Ministeri d’Instrucció Pública i Belles Arts. Llavors ja s’havien esvaït els dubtes inicials apareguts al segle XVI sobre la vertadera ubicació de la ciutat romana. El 1887 s’havia trobat en els terrenys de Santa Anna l’única inscripció que anomena la res publica pollentina.
El 1933 es produí una altra de les grans troballes del jaciment: la làpida del primer esportista conegut a les Illes, la de Cornelius Atticus, del segle III. D’origen grec, era un pancrecista (tipus de boxejador) que morí en combat. L’epitafi de la làpida dona bona mostra de la forta estima que li tenien els seus seguidors. Es tracta de l’únic exemple de poesia epigràfica a l'Arxipèlag. Avui la Comunitat Autònoma de les Balears concedeix cada any la distinció Cornelius Atticus a tots aquells illencs que han dedicat la seva vida a la pràctica i a la promoció de l’esport.
En esclatar la Guerra Civil espanyola, tots els plans arqueològics foren abandonats. La indiferència envers el patrimoni que imperà aleshores feu que el 1937, al bell mig de Pol·lèntia, s’hi cavàs un esvoranc de 5 metres d’alçària i 70 de longitud. L’objectiu era construir-hi una estació de tren que havia d’unir sa Pobla amb el port d’Alcúdia. Finalment el projecte no tirà endavant. Pol·lèntia reviscolà als anys cinquanta amb el suport financer de la Fundació Bryant. “Llavors –apunta la catedràtica Margarita Orfila– ja ben poca cosa es traslladava al Museo Arqueológico Nacional de Madrid. Les peces que es desenterraven anaven a parar a Palma, al Museu de Mallorca, al de Bellver o a la Societat Arqueològica Lul·liana”.
“De moment –continua la investigadora–, només s’ha desenterrat prop del 15 per cent de les vint hectàrees que constitueixen Pol·lèntia”. Ara les excavacions es realitzen sota la supervisió dels codirectors Miquel Àngel Cau, Catalina Mas (ambdós de la Universitat de Barcelona) i María Esther Chávez (de la Universitat de La Laguna). Treballant a les seves ordres cada estiu hi ha un centenar de voluntaris, universitaris americans, però també d’altres països i de la Península.