La burocràcia de la mort a Formentera
Comença l’exhumació de les 58 víctimes mortals de la colònia penitenciària
PalmaPrimavera del 1940. Formentera. Un centenar de reclusos de la presó de Can Mir són desembarcats al port de la Savina. Algú de la presó provincial de Palma hi havia anat abans a inspeccionar l’illa, a decidir el lloc, a tractar, potser, amb la propietat dels terrenys elegits: uns erms entre la vora de l’estany del Peix i la carretera de la Mola. Cap document oficial ho demostra, les actes municipals no en diuen paraula, però la presó va construir-se, aquells cent homes en feren les primeres instal·lacions. Va ser anomenada successivament colònia penitenciària, destacament penal i presó central de Formentera. La colònia funcionà fins al final del 1942. Les autoritats franquistes hi estibaren, juntes a la vegada, 1.221 persones. No se n’amagaven, és una dada de l’anuari oficial d’estadística del 1943.
Les entrevistes publicades per Llorenç Capellà, David Ginard, les que contenen els documentals Els vençuts i Aigua clara, d’Antoni Maria Thomàs i Carmelo Convalia, respectivament; les memòries de Heinz Kraschutzki i Miquel Gayà, un capítol de Joaquim Maurín i alguns altres testimonis permeten reconstruir les penoses condicions dels homes que patiren reclusió a Formentera.
Tots ells havien passat per un procediment judicial, d’aquells que es feien aleshores, befa de la justícia, que aplicaven lleis de caràcter retroactiu. Els tribunals de militars togats els assignaren quantitats generoses d’anys de presó: entre dotze i trenta anys a quasi tots. No se’ls atribuïren delictes de sang, que eren castigats amb la mort, sinó, per exemple, haver estat afiliat a un partit polític d’esquerra, a un sindicat, haver decomissat terres o béns o format part d’un economat de guerra.
Com els jutges togats bé sabien, la sentència que realment compliria el pres depenia sobretot de la seva resistència física i de la possibilitat que tingués de rebre aliments de l’exterior, i l’aplicava la fam, la falta d’higiene, els paràsits, les malalties oportunistes, el fred, la calor, la desesperança, la tristor... Sovint era la sentència màxima: a Formentera no hi hagué tretes ni passejos però hi moriren 58 persones.
‘Mort en custòdia’ o ‘en privació de llibertat’ és el nom tècnic d’aquelles defuncions. Foren l’efecte de no subministrar prou aliments, de mala qualitat o d’una insuficient atenció mèdica. Qui custodia o priva de llibertat n’és el responsable; en el cas de Formentera, l’estat feixista de Franco.
Damunt les barreres d’entrada a la presó, es llegia: “La disciplina d’un quarter, la serietat d’un banc, la caritat d’un convent”. L’escriptor Miquel Gayà, que aleshores feia el servei militar a Formentera, conta que el lema no permetia fer-se gaires il·lusions sobre el que passava portes endins. L’invent havia sortit del cap del director general de presons entreel 1938 i el 1942, el general Máximo Cuervo.
Les campanes del temple de Sant Francesc Xavier tocaren a mort l’endemà del dia de Sant Jordi de 1941. El capellà anotà per primera vegada en el seu llibre que el difunt provenia de la colònia penitenciària. Encara no passat un mes tornà a inscriure un finat de la mateixa procedència, i un altre al cap de deu dies, i un altre l’endemà... i així fins a 44 al llarg d’aquell any. Tombat l’any 42, abans de Reis, ja n’enterraven un, i un més el dia següent, fins a 14 aquella anyada. L’últim sepeli va ser el 10 d’octubre perquè després ja anaren traslladant els presos, i el novembre es clausurà el penal.
Pel juliol, quan ja havien mort 52 persones a causa de la seva reclusió, el bisbe administrador apostòlic d’Eivissa va visitar el penal. Dirigint-se als qui hi estaven tancats, va prometre que havia gestionat que es fes un magatzem d’aliments per tenir-ne quan el mal temps de l’hivern deixava incomunicada l’illa. Bé sabia, doncs, que la fam era el motiu de la mort de tants homes; la causa, però, no n’era el mal temps, sinó la mala administració, la corrupció –el cap de l’establiment criava porcs– i la maldat dels victoriosos.
El cementeri dels vius
La infermeria de la presó va ser batejada com el cementeri dels vius. Quan hi moria un reclús, el metge estenia el certificat mèdic de defunció. A l’oficina situada a la Savina, fora de la presó, es redactava un ofici carregat de cinisme: “Tenc el sentiment de participar a vostè...”, i tot s’enviava al jutge municipal, qui feia anotar la mort al registre civil de defuncions de Formentera. També es devia escriure a la presó matriu, la provincial de Palma. En canvi, no consta enlloc que el decés es comunicàs a les famílies.
El cos era duit a l’església en el mateix carretó amb què es traginaven el menjar i l’aigua. Uns testimonis asseguren que dins d’un taüt fet de fusta de caixes de llet condensada –hi havia fusters, a la colònia–, altres que la caixa era sempre la mateixa. El capellà feia l’anotació al seu llibre, assenyalava si el finat havia rebut l’extremunció, cantava unes oracions i deixava anar la comitiva cap al fossar. Era nou, s’hi havia començat a enterrar el 1940. M. Gayà en deixà testimoni: “Hi cavaven unes fosses enormes i anaven engolint gent, tapant-la amb terra. I era una cosa que feia poca gràcia”.
Els noms dels morts continuaven escrivint-se a papers que anaven i venien. El registre civil de Formentera rebia les sol·licituds de certificats de defunció dels presos finats que enviaven els jutjats militars, on obraven els seus expedients judicials. Incorporaven el paper procedent de l’illa al lligall de l’expedient i quedava, així, tancat.
Aquesta paperassa en què es materialitzava la burocràcia judicial, penitenciària i eclesiàstica permet assegurar que les víctimes mortals de la presó de Formentera foren 58. Tots ells traspassaren entre el 24 d’abril de 1941 i el 10 d’octubre de 1942. Ara, aquests dies de març, per fi, es retirarà la terra que els cobreix, s’informarà oficialment les famílies, s’identificaran les restes i quedarem, potser, en pau deixant-los reposar dignament.