I nosaltres, tenim cabuda a la Constitució?

PalmaAra es parla molt de què cap o no a la Constitució. I nosaltres, els illencs, hi tenim cabuda? Fins a tres cartes magnes espanyoles –de set en total– ens deixaven als llimbs administratius perquè varen establir normatives per a la Península, com si això fos el mateix que el territori de l’Estat. Feim un repàs de les constitucions espanyoles, quan està a punt de commemorar-se (dia 6) el referèndum de la Constitució del 1978, la vigent als nostres dies.

Tot va començar amb la Constitució de Cadis del 1812, la Pepa, dita així perquè es va proclamar dia 19 de març, dia de Sant Josep –d’aquí ve l’expressió “Viva la Pepa”. Abans, el que hi havia era el poder absolut del monarca. Establir una constitució, amb el rei subjecte a la norma, la participació dels ciutadans, la divisió de poders i la declaració de drets, era l’objectiu dels liberals, lectors entusiastes dels filòsofs de la Il·lustració.

Abans de la Pepa, va existir un altre document, poc conegut, del 1808: la ‘Constitució’ de Baiona –País Basc francès–, dictada per al govern a Espanya del rei intrús Josep Bonaparte. Però no era una veritable carta magna, com tampoc ho eren l’Estatut Reial del 1834 ni les Lleis Fonamentals del franquisme. Perquè ho sigui, ha d’haver estat redactada pels legítims representants del poble, i aprovada per aquest. I les esmentades normatives havien estat atorgades des del poder. Així i tot, el codi de Baiona fa referència a “les províncies d’Espanya i illes adjacents”. Se suposava que eren les Balears i les Canàries, si bé dir ‘adjacent’ a l’arxipèlag canari, a 1.700 quilòmetres de la Península, no deixa de ser curiós.

Amb el rei fora i en plena guerra amb els francesos, les Corts es varen reunir el 1810 a Cadis, que era –com les Balears– un dels pocs territoris no ocupats. Que el seu objectiu havia de ser redactar una veritable Constitució ho deixava palès la Junta Superior de Mallorca, una mena de govern provisional insular: “Allò que calia”, recull el catedràtic Lluís Roura, “era (...) l’elaboració d’una Constitució que preservàs els danys que produïen el despotisme i la tirania”. La Junta, diu, preveia “un nou model de monarquia en la qual el rei quedava subordinat al parlament”.

A les Corts de Cadis va jugar un paper fonamental el bisbe de Mallorca, el solleric Bernat Nadal, que en va ser el president, si bé aleshores el càrrec era mensual. Nadal havia estat elegit de rebot, ja que el diputat Antoni Evinent, narra Roura, va dimitir per motius de salut. La resta de ‘pares’ illencs de la Constitució del 1812 foren els mallorquins Guillem Moragues, Antoni Llaneras i Josep de Salas, a més de l’eivissenc Josep Ribas. Menorca, que no feia gaire que havia tornat a domini espanyol, no envià cap representant a Cadis, en coincidir el procés electoral amb una revolta iniciada a Alaior contra el servei militar obligatori i per la recuperació del port franc de l’etapa britànica, segons recull l’historiador Miquel Àngel Casasnovas,

Les Balears a la Pepa

Nadal va ser president de les Corts del 24 de setembre al 23 d’octubre de 1811. Segons els seus biògrafs Pere Fullana i Valentí Valenciano, sota el seu mandat es varen debatre els articles 46 al 222 de la futura Constitució, si bé no tots varen ser aprovats, ni de bon tros. Com Francina Armengol als nostres dies, va haver de bregar amb alguna situació compromesa. Per exemple, quan hi va haver intervencions dels espectadors, que, “en teoria, no podien dir res”. El bisbe va justificar no haver tallat la sessió fent referència a la llibertat d’expressió, mentre que abans “no se’ns permetia parlar, ni tan sols queixar-nos dels nostres mals”. Ara érem “un poble lliure”.

Les Corts triaren el dia de Sant Josep per promulgar la Constitució –forjada al llarg de dos anys– aprofitant que “l’exèrcit francès festejava el sant del seu rei, Josep I, i no es lluitava (...)”, expliquen Valenciano i Fullana. Així, “ambdós bàndols varen estar de celebració”. Nadal va qualificar aquell dia com “el més gloriós que hagi vist mai la nostra Nació (...). “Ja hem recobrat la nostra dignitat i els nostres drets! (...) Som lliures!”, va exclamar. Se’l designà president de la comissió que havia de lliurar el text al govern provisional –la Regència–, i es creu que el Discurs preliminar de la Pepa és de la seva mà.

Una de les novetats de la Pepa va ser l’article 310, que permetia erigir-se en ajuntament a les localitats d’almenys 1.000 habitants. Casasnovas assenyala que, gràcies a la nova Constitució, se’n varen crear 13 de nous a Mallorca: Banyalbufar, Búger, Capdepera, Costitx, Establiments –ara Palma–, Fornalutx, Lloret, Lloseta, Llubí, Maria de la Salut, Santa Eugènia, Son Servera i Sant Llorenç. I dos a Menorca: Ferreries i es Castell. A les Pitiüses, en canvi, “es varen suprimir” els que no arribaven a aquella xifra.

La Constitució del 1812 cita expressament les Illes: a l’article 10 recull que “les Illes Balears” són una de les parts del territori espanyol, juntament amb Aragó, Astúries... Molt més desconcertant és el 334, que estableix que “a la Península hauran de reunir-se les diputacions per al primer de març i a Ultramar per al primer de juny”. I a les Illes, quan havien de reunir-se? No ho diu. Qualcú podria interpretar que amb això d’’Ultramar’ es referien a nosaltres. Però aquesta denominació es feia servir per a les colònies. De fet, el mallorquí Antoni Maura seria ministre d’Ultramar a finals de segle. Simplement, s’havien oblidat de nosaltres.

La següent constitució de la història de l’Estat, la del 1837, no parla de les Balears, ni tan sols d’illes ‘adjacents’. La del 1845, tampoc. En canvi, a la del 1859 torna a haver-hi un d’aquests articles complicats: diu l’article 9 que “no es podrà en cap cas autoritzar el govern” a “deportar ni desterrar fora de la Península els espanyols”. Volia dir, això, que sí que podien ser desterrats fora de les Balears? De fet, les Illes varen ser al llarg de segles destinació obligatòria d’aquells que eren castigats amb l’exili. Sembla clar que, una altra vegada, el legislador havia transcrit ‘península’ com a sinònim de territori de l’Estat.

La Constitució republicana del 1873 –fa 150 anys– va quedar en projecte, perquè la I República no va arribar a un any d’existència. Aquesta sí que esmentava les Balears. I amb el major grau i distinció imaginable. A l’article 1 de tot el redactat, amb la resta de territoris que havien de convertir-se en els estats de la nova estructura federal, cadascun d’ells amb les seves institucions.

Compareixen els ‘cabildos’

La del 1876 va ser la constitució més longeva: 47 anys, fins al cop d’estat de Primo de Rivera del 1923, ara fa un segle –la del 1978 encara no hi arriba, complirà els 45 enguany. Al text hi ha una altra d’aquestes disposicions de difícil comprensió. Diu l’article 89 que a les províncies d’Ultramar –es refereix a les colònies– se’ls podran aplicar “les lleis promulgades o que es promulguin per a la Península”. Per tercera vegada en menys d’un segle, no es distingeix la Península de l’Estat. És com per demanar-se on eren, els diputats elegits per les Balears.

Amb l’arribada de la II República (1931), calia un nou text constitucional. El diputat Gabriel Alomar va intentar –sense èxit– que no s’hi inclogués l’article 13, que prohibia que les futures ‘regions autònomes’ es federassin entre elles. Semblava bastant clar que això vetava una hipotètica articulació política de les Balears amb Catalunya. De fet, el projecte frustrat del 1873 no ho prohibia, però hi posava entrebancs: “Cap nou estat no serà format de la reunió de dos o més estats (...) sense la sanció de les Corts federals”, és a dir, de Madrid. El 145 de la Constitució vigent copia i aferra el de la carta del 1931: “En cap cas s’admetrà la federació de comunitats autònomes”.

Segons el jurista Josep Maria Quintana, el fet que no s’hagués aprovat encara la nova Constitució va ser la raó que els ajuntaments menorquins varen esgrimir el juliol de 1931 per despenjar-se de l’avantprojecte d’estatut d’autonomia que s’havia redactat a Mallorca, i que fracassà. Entre altres coses, perquè el nou text republicà establia a l’article 11 que, per ser regió autònoma, almenys s’havia de ser una província. I no hi havia res a fer sense Menorca. L’article 10 assenyala que “les Illes Balears podran optar per un règim idèntic” al dels cabildos insulars de les Canàries. Així, es podien haver restablert els consells. Però també varen quedar al paper.

Al referèndum del 6 de desembre del 1978, la participació a les Balears va ser la desena de les 17 comunitats actuals, amb un 70,2%. Però el percentatge de sufragis afirmatius va ser el cinquè més alt, amb un 89,5%. La Constitució del 1978 és la que desgrana els noms de les quatre illes per primera vegada: a l’article 69 estableix que a Mallorca li corresponen tres representants al Senat, un a Menorca i un altre a Eivissa i Formentera de manera conjunta.

El document que aquests dies complirà 45 anys també ens toca de prop quan, a l’article 143, esmenta “els territoris insulars” com aquells que “podran accedir al seu govern”. Sense limitar aquesta possibilitat a les províncies, com feia el del 1931. Ara bé, també especifica que ha de donar suport a aquesta iniciativa “almenys la majoria del cens electoral de cada província o illa”. I aquest manament –o la seva interpretació– va complicar el procés autonòmic que es culminava fa 40 anys, el 1983, per les reticències que es registraren, en aquest cas, a les Pitiüses. Que ens oblidin o que ens tinguin en compte, això de vegades no depèn tant del que digui un text, sinó del pes que les Illes Balears tinguin, o no tinguin, en el conjunt de l’Estat.