"Vaig anar caient al pou de la merda"

Sant Boi de LlobregatFarceix l'explicació dels recurrents quadres d’ansietat i la “veueta” interna amb tanta gràcia, imatges, metàfores i humor àcid, que les psicòlogues que l'atenen confien que acabi sent “la Greta de la salut mental”, en referència a la jove activista sueca de l’ecologisme. A dues setmanes de la majoria d’edat, Noemí Atencia està de permís a la unitat dedicada a adolescents del complex Benito Menni de Sant Boi, on ha passat l'últim trimestre arran d'una greu crisi.

La d’Atencia és la història de les dificultats del sistema per diagnosticar trastorns mentals i de la soledat de pacients i famílies. A primària no entenien que sempre estigués com absent, amb atacs d’ansietat constants, que la van fer ser etiquetada com la rareta de l’escola. “Em van fer bullying i la meva autoestima va baixar, em feien sentir petitona. Et quedes sola i vols desaparèixer”, recorda. La mare tampoc va saber com ajudar-la, per ignorància i per aquella por de posar nom a una malaltia que encara està massa amagada.

El canvi de centre a secundària va suposar un cert alleujament perquè almenys al nou va trobar comprensió i suport comunitari, però l’ansietat anava a més, com els plors, cosa que li impedia seguir l’activitat escolar. El gran sotrac va arribar l’any de la pandèmia, quan ja feia segon de batxillerat, i en ple confinament al seu malestar s'hi va afegir la impossibilitat de poder sortir de casa per esbargir-se de tanta angoixa i els conflictes amb la mare es feien una batalla diària. Les classes online, afirma, eren un suplici perquè li era impossible “estar atenta a una pantalla d’ordinador” però és que, quan les escoles van reobrir i va tornar la presencialitat, tampoc va ser capaç de seguir les explicacions dels professors, en una sensació que defineix com fer-se-li tot “una bola d’acer” i “frustració”, perquè els companys seguien i ella no. “Vaig anar caient al pou de la merda i la meva mare amb mi”.

Pou avall l’esperava una gran crisi d’ansietat –“em pensava que em moria”–, que li va fer sentir durant dies com si el seu cos fos “al mig d’un huracà” i pensar que no se'n sortiria. Era el desembre del 2020 i, ara sí, va acabar a urgències a l’Hospital Sant Joan de Déu d’Esplugues. “Em van enviar a la psiquiatra, a qui li demanava ajuda i ella em donava més pastilles que em deixaven fatal, tot el dia sedada i sense poder fer res, ni tan sols mantenir els ulls oberts”.

Sense ningú al seu voltant que li fes costat, diu que no entenia què li passava i que hi havia moments que no distingia la realitat de sentir-se “un robot” ni podia deixar de fer cas de la veueta interior que li deia que “estava boja”. A més, en les cerques que feia per buscar una resposta al que li passava, el doctor Google –desconsellat científicament– sempre concloïa: “Càncer o una mort pròxima”. El fons del pou l'ha batejat com “la setmana tràgica”, un daltabaix emocional que la va dur a sobremedicar-se conscientment a diari. “Sempre acabava vomitant les pastilles, fins que un dia vaig pensar, doncs avui no ho faré”. I va acabar a urgències, ingressada tres setmanes a Sant Joan de Déu: “Em volia morir perquè sentia que la merda m’ofegava”, relata amb una gran desimboltura, fins i tot quan es refereix a una recaiguda poques setmanes després de la seva sortida.

La vena artística

Aquí és quan entra a la UCA, una unitat sense referents a Catalunya que des de fa 27 anys tracta els casos més greus de trastorns mentals d'adolescents. Les psicòlogues que l'han tractat expliquen que la tímida i desganada Noe d'un trimestre enrere no té res a veure amb la Noe activa i amb ganes de menjar-se el món que seu en una sala del centre de Sant Boi. Els primers dos mesos hi va estar en règim tancat, seguint una teràpia molt dura que li va permetre aixecar el cap i passar a la USA, on se li permetem sortides a casa per comprovar si està preparada per tornar a la rutina social. "Ara veig el món i el trobo molt bonic i tinc ganes de fer coses", assegura la noia, il·lusionada per tornar a fer segon de batxillerat. "Faré batxillerat artístic, no puc fer una altra cosa".

Al centre, la noia ha estat l'ànima que ha animat les terapeutes i els altres pacients a dibuixar un gran mural de colors sobre una paret del pati i, sobretot, a editar un fanzín domèstic –el primer de la UCA– en què els adolescents han plasmat sentiments i esperances de la seva estada mentre es recuperaven. Però el neguit és ara pel que vindrà a partir del juliol, quan amb els 18 anys el seu expedient passarà als serveis d'atenció als adults, compartint teràpia i activitats amb gent de 30 o 50 anys, lamenta. "No saber què em trobaré i que serà un canvi molt gran em fa por", raona la noia, que reivindica que la transició de l'adolescència al món adult sigui més lenta, amb unitats per a joves fins a 25 anys per evitar una situació traumàtica. "Estic oberta a acceptar encàrrecs artístics", diu a tall de falca publicitària mentre surt per la porta camí del pati, on hi ha els seus companys.

Dossier Salut mental, la pandèmia silenciosa dels joves

Anterior

“La veies enfonsant-se i no sabies què fer perquè tampoc sabies què passava”

Vés a l’ÍNDEX