Cala Gamba, mar i memòria

PalmaDes de fa pocs dies (es va inaugurar el passat dia 10, coincidint amb la presentació de la XXV Diada de la vela llatina), el Club Nàutic de Cala Gamba té un petit, però magnífic, museu dedicat a la vida marinera, a la vela llatina, a la història recent de la zona (Coll d’en Rabassa, es Carnatge) i del mateix club i als seus personatges més destacats. L’han anomenat EcoMuseu Marítim del Club Nàutic de Cala Gamba, i no és exagerat qualificar-lo com una petita joia de la divulgació de la història del món mariner a Mallorca.

Al moll de la fusta, on amarren les embarcacions de vela llatina que donen fesomia i caràcter a aquest club nàutic, s’han disposat panells informatius i codis QR que informen el visitant sobre diverses qüestions fonamentals. En un panell ens assabentam de les característiques principals de les barques que tradicionalment han navegat per les aigües mallorquines: el llaüt, el bot, el gussi i la pastera. En un altre, hi ha una succinta (però aclaridora) semblança biogràfica de mestre Jaume, un mariner del Coll d’en Rabassa nascut l’any 1906 i mort el 1990 a qui escau el qualificatiu de mític: va ser trencador de marès, com quasi tothom a la zona durant les primeres dècades del segle XX, i després mariner i mestre de mariners durant molts d’anys, a més de soci fundador del Club Nàutic de Cala Gamba. Poques passes més endavant, al mateix moll de fusta, es pot contemplar el bust de mestre Jaume, realitzat per l’artista Antoni Riera Terrades, al costat del monòlit dedicat a qui va ser el fundador del Club Nàutic Cala Gamba, Josep Marquès Talet. El monòlit és fet de pedra de Santanyí i consta –el panell corresponent ho explica amb claredat– d’una esfera armil·lar amb els cercles màxims de l’esfera celeste, i d’un rellotge de sol, que du gravada la preceptiva inscripció “Temps Vertader”. Al vestíbul del club, just abans de pujar a la cafeteria (situada al primer pis, amb finestrals que miren a la mar) hi ha una altra exposició de panells que expliquen fil per randa la història de l’entitat, des de la seva fundació el 1936 –un any complicadet per començar coses– fins a l’actualitat, passant per les diferents etapes de construcció i ampliació, els diferents presidents, els personatges rellevants i l’escola de vela, que també està integrada al mateix club. El conjunt està envoltat per la remor, l’olor i la vista de la mar, i reuneix les dues condicions que haurien de tenir totes les coses que s’ofereixen a la consideració de la ciutadania: ser belles i ser interessants. Dulce et utile, com demanava el poeta Horaci, i és lícit que l’imaginem demanant-ho a vorera de mar.

No tot pot ser mai perfecte, tanmateix, a unes Balears que són la comunitat on més ha crescut la població i on més ho farà en els propers deu anys, segons dades recents de l’INE. I la població no creix, precisament, amb la voluntat d’emular els clàssics. Cala Gamba té l’aeroport a tocar, i ara que tornen a enlairar-se els avions (potser no amb la freqüència del mitificat 2019, però sí amb la suficient perquè sigui un dels aeroports del món que han tingut més trànsit aquest estiu), la confortable sensació que desprèn el Club Nàutic de Cala Gamba i el seu flamant EcoMuseu Marítim es veu destorbada cada punt pel renou dels avions que aterren o s’enlairen. No tan sols les aeronaus de les línies comercials: no passa gaire estona fins que veiem aixecar-se un jet privat, per recordar-nos que no som destinació preferent només per al turisme de gatera sinó també per al de gamma altíssima: els més rics i els més tirats d’Europa, igualats en la convicció que en aquestes illes tenen un pati de jocs que els pertany i on poden fer exactament allò que els doni la gana. Si un queda mirant la mar des del Club Nàutic de Cala Gamba, tampoc tarden gens a comparèixer les rabioses motos d’aigua (les jetski, sobre les quals vam tenir el gust de parlar la setmana passada), amb aquell rugit i aquells arrambatges que fan dins l’aigua, i que als seus usuaris els semblen poderosos però que només són idiotes.

Un indret de contrastos

Les interrupcions del benestar a càrrec d’avions, avionetes i motos aquàtiques es corresponen bé amb el contrast que ofereix Cala Gamba, un indret que va ser pensat com a lloc d’estiueig per a palmesans menestrals (un lloc a vorera de mar tan a prop com sigui possible del domicili habitual, d’acord amb les lleis no escrites de l’estiueig mallorquí), un nucli de cases i casetes d’una planta amb el seu corralet amb arbres, que de tota manera tampoc s’ha alliberat dels blocs de pisos i d’apartaments, ni dels xalets adossats, ni de la inclusió dins el continu i inacabable passeig marítim en què s’ha convertit la vorera de mar des de Can Pere Antoni fins al Cap Blanc, passant pel Molinar, Can Pastilla, l’Arenal i etcètera.

Ens vam asseure dins un cafè –no el del club nàutic, sinó un altre, no gaire enfora– per refer-nos del contrast, i a la taula del costat hi seia un trio format per un fatxa de manual, un jove que li feia la pilota i un mallorquinot que els donava la raó per no discutir. Després d’una estona assegurant que la gent que parla d’emissions de CO2 en realitat no sap de què xerra, el fatxa –que naturalment duia la veu cantant– no va poder pus i va esclatar:

—¡Y esos países como Hungría o Polonia, que no son ni cagadas de mosca encima del mapa y pretenden dar lecciones a España!

A través del vidre de la cafeteria, amb una parsimònia contemplativa com la dels antic mestres d’aixa, un llaüt arriba a port en direcció al moll de la fusta, a tocar del rellotge de sol i del bust de mestre Jaume.