Cala Rajada, d’icònic poblet de pescadors al nou Arenal
Convertit en una destinació més del turisme de borratxera, el nucli costaner de Capdepera celebra enguany el centenari de la que fou una de les confraries de pescadors més importants de Mallorca, ara només amb una trentena de membres
PalmaFa anys que les vacances d’estiu a Cala Rajada són un infern per al periodista artanenc Miquel Piris. “El nucli –lamenta– s’ha convertit en el nou Arenal del Llevant de Mallorca. Et trobes turistes gats pixant enmig del carrer o fent l’annerot per la platja de Cala Agulla. Fins a les dotze de la nit la contaminació acústica dels hotels i les discoteques és horrible. Aquí l’Ajuntament de Capdepera no aplica les ordenances municipals. S’estima més fer-hi els ulls grossos”. Piris recorda una anècdota que reflecteix prou bé els valors de l’oligocràcia turística: “El 2012, durant el pregó de les festes de sant Roc, el propietari d’una discoteca digué als veïns molestos amb el renou que ja tindrien l’hivern per poder dormir. Els insistí que, sense el turisme, seríem un poble pobre”.
Qui espera amb ganes l’hivern per poder dormir plàcidament és Jaume Fuster, de 77 anys. Ja jubilat, és la quarta generació de pescadors de Cala Rajada. “Ja no n’hi haurà més –confessa amb resignació. Els meus fills ja no han continuat la tradició”. Juntament amb Josep Terrassa, Fuster acaba de publicar Cent anys de la Confraria de Pescadors. Cala Rajada (1923-2023). No reconeix el litoral on es crià: “El turisme s’ho ha menjat tot. Avui la pesca només representa el 3% de l’activitat econòmica de la localitat, que ja té prop de 6.600 habitants. Des de 2002, a mitjan octubre, reivindicam el nostre important passat pesquer amb la Mostra de la Llampuga”.
Marcats pel topònim
El destí de Cala Rajada ja vingué marcat pel topònim. És un ictiònim, és a dir, un nom que fa referència a un peix, la rajada, antigament molt abundant a la zona. Amb tot, no va ser fins al 1880 que les seves aigües començaren a ser explotades. “Fou –assegura el cala-rajader– amb l’arribada principalment de valldemossins. No estaven, però, interessats a pescar, sinó a agafar el preuat corall que hi havia al canal de Menorca. L’exportaven a Barcelona per fer-ne polseres, collars o anells”. A principi del segle XX, amb el corall més que esgotat, l’interès ja se centrà en un peix concret, la llagosta: “De sobte, vingueren pescadors dels voltants, però també d’altres punts de l’illa”.
El 1861 havia entrat en funcionament el far de Capdepera, que serví de brúixola per a aquells primers pescadors que sortien a la mar amb llaüts, aleshores utilitzats també per a un altre negoci: el contraban. Eren barques petites propulsades inicialment a la vela o amb rems i després amb motors, encara que d’escassa potència. “Anaven –diu Fuster– rere llagostes, però també rere palangres, llampugues, tonyines... Passaven temporades a platges d’aquí prop i de Menorca, sobretot a Cala Galdana i Cala en Turqueta”. Aviat molts de punts de la costa s’ompliren d’escars, petits magatzems d’embarcacions, i de vivers, construccions on entrava l’aigua de la mar que permetia mantenir viu el peix a l’espera que fos venut.
En un principi, aquells professionals només passaven l’estiu a la zona, sojornant dalt de les seves barques. En veure, però, que l’activitat prometia, decidiren establir-se a Cala Rajada de manera definitiva, construint-hi les seves pròpies cases. Fou l’embrió del futur poblet de pescadors. “Fins aleshores –recorda Fuster– les úniques cases que hi havia eren les d’estiuejants, gent amb doblers que, seguint les noves tendències europees, veia la mar com un lloc per pal·liar malalties de tota mena, sobretot les respiratòries. També imperava la visió romàntica de cercar paisatges desconeguts i exòtics, lluny de la desagradable atmosfera de les ciutats. Així, la mar passà de ser un lloc inhòspit i perillós a ser un espai d’acollida. Tanmateix, pescadors i estiuejants es donaren l’esquena mútuament”.
El 1909 Cala Rajada ja tindria el seu primer hotel, Castellet. Agafava el llinatge del seu propietari, un comerciant català casat amb una gabellina. Oferia un servei més complet que el pioner hostal Cas Bombu (1885). D’estil luxós, seguia l’estela del Gran Hotel de Palma, la pedra angular de la indústria turística a Mallorca, inaugurat sis anys abans. El 1917 la zona comptaria amb un estiuejant il·lustre, Joan March, el banquer de Santa Margalida i el gran padrí del contraban. Amb l’ajuda del prestigiós arquitecte palmesà Guillem Forteza, convertí una antiga torre de guaita en el palau de la Torre Cega.
El 1930 la població estable de la costa cala-rajadera era ja d’uns 200 veïns. Aviat el nucli rebé els primers intel·lectuals jueus alemanys que fugien de l’ascens del nazisme. Entre ells destacaren els pintors Friedrich Kleukens i Jack Bilbo, els escriptors Karl Otten, Franz Blei i el pacifista Heinz Kraschutzki. Aquella ‘Arcàdia feliç’ del Llevant de Mallorca seria compartida per visitants d’altres nacionalitats (austríacs, holandesos o suïssos), que s’havien enamorat de la llum de la Mediterrània.
Dures condicions
El 1915, mentre Cala Rajada anava creixent, 32 patrons de pesca s’adreçaren al Consistori per sol·licitar la construcció d’un port que els permetés estar més arrecerats. Era la primera vegada que els pescadors, com a col·lectiu, es mobilitzaven per una causa. Tanmateix, el desitjat port no fou una realitat fins al 1944, en temps del franquisme. Abans, el 1923, els professionals de la pesca ja s’havien organitzat al voltant de la Confraria de Pescadors de Cala Rajada, anomenada inicialment Pósito de Pescadores de Capdepera. L’entitat va néixer per iniciativa de l’aleshores director general de Navegació i Pesca, el gallec Alfredo Saralegui. Després de la de Palma, aquella fou la segona que es creà a tot Balears. “Llavors –apunta Fuster– aparegueren llaüts més grossos, les conegudes barques de bou, dedicades a la pesca d’arrossegament. En tenir motors més potents, pogueren pescar gamba, que és un peix que s’agafa a uns 800 metres de profunditat”.
Els pescadors treballaven en condicions molt dures. “El 1944 –ressalta l’investigador– el germà del meu repadrí i dos fills seus varen desaparèixer. Sortiren a la mar un dia que feia molt mal temps”. Les qui passaven més pena per aquelles sortides eren les dones: “Vivien amb angoixa la sort dels seus marits, germans i fills mentre s’ocupaven de les tasques de la llar. Podien estar una setmana sencera sense saber res d’ells. Això canviaria a partir dels anys seixanta, quan es començaren a instal·lar radiotelèfons a les barques. Tanmateix, en cas de naufragi, hi havia molts pescadors que no sabien nedar. Llavors no tenien més remei que encomanar-se al seu patró, sant Pere (29 de juny)”.
L’esclat de la Guerra Civil el juliol de 1936 representà un sotrac important per a l’economia de Cala Rajada. “Els militars –ressenya Fuster– precintaren les barques o obligaren a llevar-los el motor. No volien que cap republicà les pogués utilitzar per fugir cap a Menorca o al nord d’Àfrica. Alguns, tanmateix, ho acabaren aconseguint. Llavors, amb aquelles limitacions, els pescadors només pogueren sortir a la mar a la vela o amb rems”. Durant el franquisme l’activitat es reprendria i a partir dels anys setanta Cala Rajada rebria uns nous convidats: “Aparegueren barques de la Península, sobretot d’Almeria, que anaren rere emperadors (peix espasa) i taurons. Aquests peixos, però, mai no foren de l’interès dels cala-rajaders”.
Nous pescadors
Amb el boom turístic Cala Rajada anà canviant de fesomia i, a poc a poc, en lloc de peixos, passà a ‘pescar’ turistes. A la dècada dels setanta ja hi hagué un club nàutic per a les barques recreatives, que anaren desplaçant els tradicionals llaüts. El 2000, quan es va constituir el Parc Natural de Llevant, es va produir un fet insòlit a tot l’Estat. “Els pescadors cala-rajaders que encara quedaven –diu Fuster– sol·licitaren a l’Administració la creació d’una reserva marina. Tot i que la mesura suposava restriccions a la seva capacitat extractiva, era l’única manera que tenien per preservar el seu propi futur. La iniciativa es materialitzà el 2007. Fou la reserva marina més gran del Mediterrani. Curiosament, els empresaris que llavors la criticaren ara la utilitzen per vendre Cala Rajada com a destinació amb un alt valor ecològic”.
Avui ja queden lluny els anys gloriosos de l’activitat marítima del nucli costaner de Capdepera. “La confraria –apunta el cala-rajader– arribà a tenir 120 pescadors. Ara només n’hi ha una trentena. Prop de la meitat són estrangers, gent del Senegal o del Marroc. També hi ha peninsulars i dues germanes argentines, la qual cosa és una novetat perquè abans les dones no s’hi dedicaven”. Des de 2003 l’organització Opmallorcamar s’encarrega de distribuir el peix fresc que capturen les 90 embarcacions que hi ha a l’illa. Cada matinada el duen a subhastar a la Llotja de Palma, prop del Club Nàutic. En l’actualitat, segons la Federació Balear de Confraries de Pescadors, el sector pesquer professional de les Illes només proveeix prop del 15% del peix que es comercialitza a la Comunitat.
Els antics encarregats de construir les embarcacions tradicionals de les Balears eren els mestres d’aixa, dits així pel tipus de destral que utilitzaven. Era un ofici que es transmetia de pares a fills. A Mallorca, ja només queden una quinzena d’aquests artesans de la fusta amb tallers privats repartits sobretot a Pollença, Portocristo, Portocolom, Can Pastilla i Vilafranca –a la resta d’illes la seva presència és més residual.
L’any 2000, a l’aeròdrom de Son Bonet (Marratxí), el Consell de Mallorca va obrir un taller de mestres d’aixa, que avui té cinc professionals en plantilla. Un d’ells és Pep Florit, natural de Sant Joan. Descobrí l’ofici per casualitat. “Un estiu de fa 23 anys –diu–, en acabar Batxillerat, em vaig apuntar a un taller per restaurar la Balear, que va ser el primer llaüt que es declarà Bé d’Interès Cultural (BIC). Avui és davant la Llotja de Palma. Em va agradar tant allò que ja no vaig voler anar a la Universitat”. Els mestres d’aixa del Consell s’ocupen sobretot de restaurar embarcacions del patrimoni marítim. “No feim feina –assegura Florit– per a particulars. Els ajuntaments ens solen avisar de llaüts que troben abandonats. A més, ens encarregam de contactar amb antics mestres d’aixa per conservar les seves formes, és a dir, el disseny de les seves barques”.
Des del taller de la institució insular també s’organitzen visites per a escoles i grups particulars. “Com a illa que som –apunta el funcionari–, és molt important que la gent conegui com ha condicionat la mar la nostra història”. Avui les embarcacions es restauren seguint els mètodes de sempre: “Solem utilitzar llenya d’importació, però també n’extreim de la serra de Tramuntana. És tot un ritual perquè primer, a l’estiu, marcam les peces que necessitam. Després, al gener o a l’agost, talam l’arbre elegit seguint el cicle lunar. En funció de la fase, l’arbre pot tenir més concentració de saba, la qual cosa fa que la llenya estigui més podrida. Un cop talat, el ficam en un safareig durant tres anys perquè la llenya es curi”.
Malgrat la globalització, Florit està convençut que el seu ofici no desapareixerà. De fet, enguany s’ha obert un grau de formació professional del sector al CIFP L’Embat, al polígon de Son Castelló de Palma: “Vivim enrevoltats de mar. Si volem diversificar l’economia, els joves han de saber que una bona opció és la indústria nàutica. Sempre necessitarem fer embarcacions, encara que no siguin de fusta”. El canvi de paradigma és evident: “Ara, a tot Mallorca, hi ha 550 llaüts. Fa 15 anys n’hi havia prop de 1.200. Molts queden abandonats en un sementer davall d’un garrover. Els ports no donen facilitats per al manteniment de les embarcacions tradicionals. Els amarratges són caríssims”. Des de 2019 la nostra relació històrica amb la mar també es pot apreciar al Museu Marítim de Mallorca, amb seus a Ses Voltes (Palma) i Sóller.